dilluns, 24 d’octubre de 2016

Inundació al canto



El poder sempre havia estat tema de conflicte, no eren prou majoria  per poder governar aquell poble i la batussa d’estira i arronsa ja feia un any que durava, que si ara si, que si ara no.
Els més poderosos varen fer la última proposta, ens feu costat o obrim les comportes de la presa per inundar el vostre territori. Hi hagué qui s’arronsà i pujà muntanya amunt per no ser engolit per les aigües.
Els més valents, i sense defallir, varen decidir quedar-se, si havien de morir ofegats, tant era que fos per l’aigua, que per l’escanyament diari d’una colla de corruptes. 
S’obriren comportes i el blau va anar guanyant terreny, cel i terra ho eren. La gent desapareixia sota les aigües, però com era d’esperar, aquells poderosos es tornaren equivocar,  un cop evacuada tota l’aigua del embassament quedaven un munt d’illots on la gent s’amuntegava. Ben aviat baixaren les aigües, i en aquells illots tornaven a onejar senyeres plenes d’orgull. Amb aquest i la rancúnia, es pastaven els fonaments de la nova resistència. 

Proposta de Relats Conjunts del mes d'octubre


9 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Em fas posar la pell de gallina, perquè tot plegat sona conegut... un bon relat de protesta, Joan.
La rancúnia no és gens bona, però a vegades es fa inevitable.

Un aplaudiment!

xavier pujol ha dit...

El blau ens vol engolir.
Blau is blau... O potser era black is black? Tant se val: ho veiem tot molt negre, però m'agrada el teu final Joan.

Peix ha dit...

Bona al·legoria!

M'agrada molt,
Bravo!

McAbeu ha dit...

Els poderosos tenen molt poder... però no ho poden tot si sabem resistir-nos-hi.
Bon relat reivindicatiu.

XeXu ha dit...

Ja poden fer el que vulguin, ja no ens poden parar.

JP Merch ha dit...

Molt bo, però crec que hi ha aigua per a una bona estona.

Consol ha dit...

Ens farem forts a l'Illa de Robinson? Aquest és el nom amb el qual ens va condemnar un polític que aviat faran president. Crec que un cop ens hàgim desfet del reialme, estarem tan contens que ja no recordarem la ràbia que ens fan ara.

Glo.Bos.blog ha dit...

Resistirem, hi tant! No hi ha prou aigua per ofegar el nostre esperit.

Elfreelang ha dit...

molt bon relat Joan!