dijous, 10 de novembre de 2016

El fantasma sempre apareix

D’esquena a la finestra, reposant el cul a la cadira llogada del bar, en Xicu rendia homenatge a la seva segona cervesa del capvespre. No podia esperar gaire del local, un bar de poble on només es cantaven trumfos i s’escoltava el soroll dels dòminos , tot barrejat amb el tuf de caliquenyos que ja era part del local.
No volia marxar del poble, però volia viure una vida normal, trobar parella, tenir canalla i saber algú al costat seu on plorar les misèries i riure les gràcies. El cor no podia estar sol, en necessitava un que li fes costat, però aquell poble les mosses estaven totes agafades.
Si va ser el destí o la casualitat, no ho sap, però la Conxita va entrar aquella tarda  al bar, necessitava un  fer un mos. Un silenci de cinc segons  a tot el bar delatà que era la primera vegada que trepitjava aquell local. El somriure còmplice d’en Xicu la convidà a seure a la taula del cantó.
 Les taules tant properes varen justificar la conversa, gens forçada i amb una sintonia que a tots dos els hi anava bé, doncs ja quasi portaven dues hores de xarrameca i les rialles anaven en augment.
En aquell moment inevitable, en que l’ambient denota l’inevitable separació i es barreja aquell lleuger dubte de si tornar a quedar,  fer el gran pas de demanar un número de telèfon o acomiadar-se amb un lleuger petó. Li faltaren deu segons. L’amic  den  Xicu entrà al bar com un fantasma que era, provocant la retirada de la Conxita, igual que una volada de perdius esverada pels trets.
Només li quedà esma per aguantar cinc minuts al seu amic, li havia aixafat una oportunitat, s’acomiadà d’ell  passant per la barra a pagar i agafar-ne un altre pel camí.
El cambrer tant sols li cobrà una cervesa, amb el canvi un paper que deia: la segona ronda la pagues tu. Al darrera un número màgic de nou xifres.

Aportació al VullEscriure.cat de la setmana

13 comentaris:

Alfonso Robles Motos ha dit...

Maco aquest relat. Quantes vegades ens ha passat als tímids, que ara em decideixo, ara em decideixo i ha arribat l'amic i ens ha tirat per terra els plans. També és veritat que encara sort que les dones han estat més valents i llançades que nosaltres. M'ha agradat Joan

Joana ha dit...

Molt maco!
Que guardi bé el paper...

xavier pujol ha dit...

El telèfon ho posarà tot al seu lloc.

Teresa ha dit...

L'esperança és el darrer que es perd... la nota paga tota la segona ronda i més!

XeXu ha dit...

Sort d'ella, perquè si havíem d'esperar que ell fes el pas...

Cristina Granadero ha dit...

PRECIÓS! Un relat que no et deixa indiferent... felicitats. Cada dia em sorprens més.

artur ha dit...

Wow ! Fantàstic !!

Carme Rosanas ha dit...

Sort de les dones, que acabem sovint resolent situacions encallades...

Un bon relat, Joan. Amb un final inesperat i esperançador. Ja l'havia llegit allà, al Vull Escriure. En un dels altres teus relats, me'n vas fer venir ganes i ho he intentat... a veure com va.No acabo d'entendre tot l'embolic dels comentaris i que no siguin lliures i t'hagis de comprometre per a poder-ne fer... però ja ho aniré veient, mica en mica.

Elfreelang ha dit...

t'estàs convertint en escriptor ...bon relat !

Glo.Bos.blog ha dit...

M'ha agradat!
Ja em temia que el pobre Xicu és quedes amb un pam de nas. La Conxita és espavilada, segur que faran bona parella.

Consol ha dit...

Aquest xicot necessitava una espanteta però com no canvii d'aires no sé pas si arribarà a bon port.

Laura T. Marcel ha dit...

Ja estic impacient per llegir el següent capítol!

jomateixa ha dit...

M'agrada, ja em pensava que no acabarien bé :D