divendres, 24 de novembre del 2017

Dret de pinso

La decisió de no estar lligat a ningú és una decisió només meva i que sempre he deixat clara. A casa solen venir noies i senyores de totes les edats que en un moment o altre a les dues parts en ha vingut bé de passar una estona junts, però últimament estan passant coses que mai de la vida m’havien passat.
Sóc discret de mena, les meves trobades mai havien transcendit més enllà de les parets i ara em trobo que a l’endemà que algú ha vingut a passar la nit amb mi, ho sap tot el barri. Que alguna xerri les seves aventures ho trobo normal, estem en ple segle vint-i-un i tothom esbomba el que li plau. Però passar d’això a que totes les trobades es facin públiques, no m’ho explico.
Cada cop em costa més lligar, les veus corren i estic agafant mala fama, he de sortir a llocs menys habituals per poder ser jo mateix i viure la vida com m’agrada. Però ni així, tot i obrir el ventall m’he trobat que al cap de pocs dies la meva fama em passa factura. Alguna cosa hauré de fer.
Avui m’he adonat d’un fet estrany però molt evident que he decidit investigar a fons. Després de passar la nit amb una recent presentada amiga, he decidit seguir-la a veure què feia i on anava. No ha fet res d’estrany, només ha baixat de casa i caminat fins al cotxe, però just abans de pujar-hi, he vist el que em temia. La meva gata ha fet un salt sobre el sostre del cotxe i he vist com parlava amb la meva companya. Amb cara estranya ha anat assentint al que suposadament li deia la gata, fins que al final he vist com escopia al terra, abans de ficar-se dins el cotxe i marxar xerricant rodes. 
He de parlar amb la meva gata, haurà de recitar el meu relat a partir d’ara o el pinso tant bo que es cruspeix s’ha acabat. O això o que torni a caçar ratolins.

Participació 109 a Vullescriure

diumenge, 19 de novembre del 2017

Home ja.....


-I aquesta plantofada?
-Que sigui l’última vegada que em passes una trucada dels Lituans, sense comprovar que no siguin humoristes russos.
-És que eren del ministeri de defensa.....
-A que te’n etzibo un altre?
-No, no....entesos. No agafo trucades.

Proposta a relats conjunts del mes de Novembre 

dissabte, 11 de novembre del 2017

Vull estar amb tu

La vida d’en Gerard era fàcil i feliç, en la seva  avançada adolescència estava fortament enamorat de l’Elvira, que ella li corresponia gratament. Era sortir del col·legi i cercar el moment d’estar junts, per estudiar, per xerrar o per començar a descobrir què era l’amor, tot era nou, tot era prohibit, però tot era temptador i plaent.
Les hores es feien curtes quan la distància era petita, i el capvespre fugaç, quan les ombres els cobrien i amenaçava l’hora de marxar cadascú a casa seva, sempre amb l’afany de dormir ràpid per tornar-se a trobar de bon matí.
El final de curs s’apropava i amb ell planejava la foscor entre ells, sabien que l’estiu els separava amb les vacances respectives de les famílies, que tenien la mala costum de no coincidir i fer-los estar  més d’un mes separats sense veure’s.
L’acomiadament fou trist i amb llàgrimes, la desesperació els feia forts però no volien estar separats. Veure a ella com s’allunyava dins el cotxe amb la cara que s’anava fent petita fins a desaparèixer, no fou fàcil. En Gerard li va semblar veure un somriure  en l’últim instant.
Va passar el mes sencer,  el dia que en Gerard tornà de les seves vacances, trobà una postal a la bústia. Era l’Elvira, deia que no havia tornat ni ho faria, la situació política del país havia fet decidir a la seva família de quedar-se a viure a Còrdova, massa distància per els seus cors de dotze anys.
Va reclamar a la seva mare que li comprés un mòbil per estar en contacte permanent amb ella, però la resposta fou no, li deien que era massa petit per aquestes coses. Desesperat amb llàgrimes als ulls i ganivet en mà, va agafar un tros de fusta i començà a fabricar el seu mòbil. Potser no tindria l’eficàcia d’un verdader, però si la il·lusió. 
De matinada una vibració el despertà, a la tauleta de nit, el tros de fusta il·luminat mostrava un missatge d’ella: Gerard m’he escapat, obre’m la finestra que necessito abraçar-te.
Allà estava ella, amb tant sols una petita bossa, un somriure i un mòbil de fusta a la ma.

Participació a la crida 107 del VullEscriure.cat