dilluns, 24 d’abril de 2017

Quaranta dies

L’informe diu que l’home es precipità mentre pujava a una escala de gat i d’una alçada no superior als dos metres. Sembla ser que la contusió tant forta esdevingué al caure amb tot el seu pes sobre la mateixa escala metàl·lica.
Jo hi afegiré que l’home en qüestió, després de la sotragada i sabent-se sol al lloc, va recordar que tenia el telèfon just a l’altre casa, arribar-hi era la seva única solució per cridar ajuda.
A cada pas sentia com les costelles es clavaven i es desmuntava la pelvis, allò era indici clar de que la cosa era greu. Aquells trenta metres arrossegant-se a quatre grapes i controlant que el mareig no el deixés fora de joc es feren eterns. Per fi amb el mòbil a la mà va poder avisar al 112 i a la família. Després d’això es deixà caure al terra i ja fou incapaç de tornar-se a moure.
L’ambulància  juntament amb tots els protocols que fan tant de mal el traslladaren immediatament al hospital més pròxim. El pronòstic va ser ràpid, fractura de pelvis, acetàbul, quatre costelles i líquid a la pleura.
Davant la impossibilitat d’operar d’urgència per l’hematoma intern i el líquid, el quadre mèdic va punxar ràpidament el tòrax per buidar el líquid i foradar el fèmur per posar-hi vuit kgs de pes per tal de que el fèmur no pugés amunt estirat pels tendons.
Sis dies més tard amb el sistema respiratori solucionat és traslladat a BCN a un hospital amb  més mitjans per poder fer l’operació. Dins aquest hospital encara haurà d’esperar dotze dies més en ser operat. Ja son molts de dies immòbil al llit mirant al sostre, cada cosa que necessitava havia de tocar el timbre, això el feia sentir molt indefens.
Arriba el dia de l’operació finalment, sis hores de quiròfan i sis més de reanimació per anar a passar una nit a UCI, lloc que imaginava amb una pau i tranquil·litat controlada. Res més lluny del que pensava, quina nit més horrible l’esperava. Tot eren cables, sondes i vies.
Ja a planta queden uns dies més d’estar mirant el sostre i tocant el timbre per tot. Fins que arriba el dia esperat de poder-se seure. El primer intent ha estat de perdre el coneixement i els propers quatre dies per anar controlant el mareig, com pot donar una habitació tantes voltes?
Cada dia una fixació nova, aguantar assentat, poder dutxar-se, posar-se dret amb un peu i poder desplaçar-se. Per fi no necessita timbre.
Per fi arriba el dia en que la infermera ve amb una carpeta amb l’alta hospitalària. Una hora d’ambulància i podrà tornar a casa després de quaranta dies amb les seves llargues nits. Queda molta feina per endavant, el pitjor ha passat i torna a estar envoltat dels seus. 
Diuen que el temps ho cura tot, ell ho vol creure així.


Ho hauria pogut redactar en primera persona, sembla que així no fa tant de mal.

dimarts, 21 de març de 2017

Vacances forçoses


La família d' en  Joan Gasull us volem fer saber que degut a un accident laboral  en Joan estarà una temporada inactiu a les xarxes. 
L'accident va comportar 4 costelles i la pelvis trencada, pendent d'operar i d'un possible trasllat a Barcelona.

Més endavant i quan pugui fer-ho personalment, ell mateix us donarà més detalls si  ho creu convenient.

Els comentaris a l'entrada els hi farem arribar quan sigui possible.


divendres, 17 de març de 2017

Amnèsia

La primavera arriba inevitablement cada any, tot són flors, brots verds i unes ganes immenses d’obrir l’armari d’estiu i sortir al carrer.
No vaig dubtar ni un moment quan vaig rebre el missatge en dir que si, sense pensar en que fos a mitja setmana, que demà treballava i en les conseqüències que podia portar tot plegat. Total era la primera sortida de primavera, amb amics, amigues i moltes cares noves, que feia impensable que de la meva boca sortís una negació.
Tot el dia amb ganes de plegar, quin maleit dimarts de problemes, prop de cent trucades i cap de bona, bronques del director per feines que han sortit avui i havien d’estar per ahir. Quin món de bojos, de vegades penso que ho estem fent tot malament i que quan ens adonem del error ja serà massa tard per arreglar-ho.
Ha arribat l’hora, anem a aprofitar la nit al màxim i demà ja veurem com  sortim del tema, no diuen sempre que s’ha de viure al moment? Doncs fem-ho.
Això és el que pensava ahir, segurament vaig fer-ho, però no en tinc la sensació donat que no recordo res del que va passar en aquell coi de festa. De que serveix passar-ho bé si no ho pots recordar? 
Ara toca viure el moment, no sé com afrontar-ho, doncs m’he despertat a la feina, sense roba i amb una sola fulla de parra tapant les parts toves. No sé que dir, i encara que ho recordés, no trobaria paraules per dir-ho.

Participació a la última crida del Vullescriure.cat.

dilluns, 13 de març de 2017

Les coses mal fetes

Els últims dies es parla molt del fet de prohibir la circulació, a  vehicles de més de vint anys, en diferents zones marcades del mapa.
Si bé crec que el parc mòbil que tenim és més que vell, també crec que la manera no és la millor per acabar amb el problema.
Sé que això incrementarà la venda de vehicles, que potser és el rere fons de tot plegat. Mes cotxes venuts, més imposts recaptats  i complim una mica més amb la contaminació. Però amb això no solucionem gran cosa. Doncs si comptem el que contamina fabricar vehicles nous, no anem gaire lluny.
Crec que el que realment caldria fer, és motivar al consumidor a comprar cotxe elèctric, bonificacions a qui canviï un vehicle de més de x anys per un elèctric, que no contamina un cop és fabricat,  sense parlar del tema bateries, que s’ha de fer bé.
Perquè no es fa? Doncs perquè segurament no convé a qui mou el diner. No es poden permetre perdre el benefici que suposen  els derivats del petroli, i perquè no poden gravar més els imposts sobre l’electricitat, doncs ja són desmesurats.
Les coses mal fetes, com sempre, per els interessos creats entre qui mou el capital, fent anar a la gent cap on convé al negoci, no en el bé de tots i el planeta el que menys. 
Hi han poders que haurien de caure, per deixar créixer als que realment poden ser millors. 

dilluns, 6 de març de 2017

Se'm ha aixecat un pèl massa

Ja sé que no sóc massa expert, tant sols unes poques vegades havia viatjat en globus i fer-ho sol no ho havia fet mai, però la il·lusió era tant forta que em vaig decidir a fer-ho. Sempre més recordaries aquest dia.
El pla era fàcil, agafo el globus que he llogat i em presento a casa teva amb l’anell de compromís, mentre et dono un passeig per les alçades et proposo que et casis amb mi, tu em dius que si, obrim l’ampolla de cava que porto dins la nevera portàtil i qui sap què més es pot fer en alçada.
Tot anava bé, fins que un cop enlairat, s’ha clavat la vàlvula del gas i aquest coi de cremador no para de fotre foc, en conseqüència vaig pujant amunt, amunt, amunt fins a veure les cases microscòpiques. Ho he provat tot, no puc desfer el regulador de l’ampolla, l’aixeta de gas s’ha trencat, la corda d’obrir el dalt s’ha cremat i no hi arribo, i bufant com que no s’apaga. 
El manual d’instruccions em diu que  hi ha dues possibilitats de baixar. Una és que quan s’acabi el gas aniré perdent alçada, l’altre és que per excés  d’alçada el globus pot esclatar. Almenys és segur que tornaré a terra.

Relat publicat a ARC relats de la ràdio del mes de Març

dijous, 2 de març de 2017

Converses de barra

Amb el diari a la mà tot fent un cafè a la barra, he estat al mig d’una conversa amb gent que sembla va molt sobrada.
Anava escoltant al paio quan li explicava a la cambrera que marxava un cap de setmana llarg a Itàlia. Ella li ha preguntat com es faria entendre, si parlava algun idioma? Ell ha contestat que no, cap ni un, però que el problema el tenen els Italians, ell és el turista i si no l’entenen ja s’espavilaran....”Mientras me den la habitación”
Tot això ho expressava amb un to autoritari i molt sobrat, com que el tenia al costat, li he dit: compte que com tinguis un problema al aeroport, per dir-ne un, ja veuràs el que val un turista. Ell molt convençut, ha contestat: “como no me atengan en mi idioma les monto un pollo que pa què, además por señas se va a todos lados. 
Molt bé nano, que tinguis sort, he pensat. Jo no sóc persona d’idiomes, però almenys quan viatjo procuro saber el mínim per sortir del pas i sobretot mai vaig de tant sobrat per la vida.  M’agradaria veure si és tant xulo quan s’hi trobi.

dilluns, 27 de febrer de 2017

A robar carteres

En aquest cas ho he sentit en pròpia pell, avui fa vuit dies em varen fotre tot el que portava dins la meva bossa incloent-hi la pròpia bossa. Algú va deixar la porta oberta i algú altre va aprofitar per accedia al meu cotxe i marxar amb tota la meva documentació, diners, còpies de seguretat i objectes personals.
En aquell moment, i encara ara, et cagues el santíssim cabronàs que et portarà un munt de feina i diners en els propers dies.
Toca anular totes les targes, comptes, i renovar documents.
De dues assegurances que tinc resulta que cap no cobreix res. La més forta, és que la que tinc de la llar, diu textualment que cobreix fins a vuit cents euros el robatori fora de la llar. Però resulta que un cop fas la gestió et diuen que com que la denuncia diu que ha estat  sostret de dins un cotxe no cobreix res  de res. M’havien d’haver atracat, o sigui que no ha estat vostè robat adequadament...Setze anys pagant i un cop que els necessites, t’aixequen aquell dit que està al centre de la ma.
L’altre, cobreix el robatori del vehicle, però no el que hi ha dins. “Mandan huevos”
Vas a renovar DNI i el policia et diu que són 10,60 euros, que si ho porto a l’assegurança m’ho pagaran. Una merda, li dic jo. 
M’he quedat de pedra quan he vist que des de la targeta sanitària fins al DNI, passant per el carnet de conduir, queda molt ben escrit que si és per robatori, igualment s’han de pagar les tasses. O sigui la policia no em protegeix prou i a sobre haig de pagar per no haver fet la seva feina. Negoci rodó. 
Ara ja m’he emprenyat, demà tinc hora amb aquells del....Parlem? I gairebé segur que algú s’acabarà menjant amb patates una pòlissa sencera amb patates, o se la fotrà pel cul. Les assegurances no serveixen per res, només per pagar.  Ara per ara,  només tinc aquell dubte de qui m’ha robat més, si el lladre cabró o les assegurances.

dilluns, 20 de febrer de 2017

A quan els vens?


 -Quan em cobraràs per set ous i mig
-Calcula tu mateix, vailet, demostra que vas a escola.
-Coi, a quan els vens? T’ho dic al moment.
-Doncs això: quan valdran set ous i mig, si els venc a un euro i mig, cada ou i mig?
- Saps què? Posa’m en un només, no tinc gaire gana.
-Molt bé noi, doncs serà un euro i mig
-Au tingui, mestressa.
-Apa noi, torna quan vulguis. 
No sé pas on anirem a parar amb aquest jovent, tanta calculadora els ha xuclat el cervell.

Aportació a Relats Conjunts del mes de febrer. 

dimecres, 15 de febrer de 2017

El petit indi

El dia es llevava clar i calorós, estava en terres americanes  cercant vells vestigis de tribus. Tenia la certesa que riu amunt hi havia encara grups que gairebé mai havien estat en contacte amb el que nosaltres anomenem civilització.
Era hora d’embarcar i sortir riu amunt, el meu xofer o guia rondinava contínuament per el punt escollit del meu viatge. El vaig calmar una mica quan va rebre el sobre farcit de dòlars.
Vaig carregar  tot el meu material , acomodant-me a la proa, el més endavant possible, com a prova de la meva ansietat.  El barquer tant sols va carregar un sac de provisions i tres caixes de whisky, l’aigua de foc, segons ell, era clau per tractar amb natius.
El viatge es va fer pesat, però al caure la nit ja érem molt a prop del lloc escollit, em  va recomanar fer nit a la llera del riu dins el vaixell. En aquests llocs és millor arribar-hi a plena llum del dia.
En plena nit, amb una foscor total per falta de lluna, vaig escoltar un sorolls juntament amb moviments del vaixell, propis d’haver pujat gent a bord, em vaig aixecar espantada, no sabia què passava. De cop em vaig sentir  abraçada per la meva esquena, una falsa virilitat pressionava enmig de les meves natges. Vaig sentir desig enmig de la por. Però només era el mànec del tomahawk de qui se’m emportava.
Hem passat vuit dies tancats observant els seus moviments rutinaris. Avui és diferent, alguna cosa passa, tots estan exaltats i miren contínuament al cel. S’ha fet de nit i la lluna plena fa acte de presència. En aquell moment un grup ha vingut a buscar al meu guia, enmig de càntics i xivarri l’han lligat a una roca. Una de les dones de la tribu, amb una habilitat impressionat, ha acabat amb la seva vida. Resta ara amb una mirada perduda i una punta de fletxa clavada al cor. Ara em venen a buscar a mi. 
Contra la meva voluntat, però amb una delicadesa extrema, cada nit he tingut sexe amb el fornit guerrer, fins acabar-se el cicle de lluna plena. Ara setmanes més tard, riu avall, lliure, i amb un petit indi dins meu, podré explicar que fan tot el que poden, perquè els seus gens no morin del tot, esclafats per la nostre  civilització.

Text en resposta a la crida 99 de Vullescriure.cat

dimecres, 8 de febrer de 2017

Sense adonar-te'n

Naixem, creixem, ens reproduïm i morim. Això és fins ara molt evident i no sol fallar, apart de l’opció de reproduir-se, que de passada puc dir que no és cap mala opció. 
El fet de la reproducció et fa veure des d’una altre punt de vista el naixement i més que tot el creixement. Sense anar més lluny l’altre dia vaig adonar-me que el meu fill menjava tants o més calçots que jo mateix, aleshores dius, que collons creixement.....això és que jo m’he fotut gran.

dijous, 2 de febrer de 2017

Sé que hi ets


Tots es fan el distret, suposo que m’ensumen, ningú diu res que em faci sospitar. Sé que entre els assistents del bar hi ha qui no és el que vol semblar ser. L’enxamparé.
M’he fixat amb tots, inclús amb qui sembla estar més fora de lloc, però de moment res  em fa sospitar del que busco. 
Pintada com vaig, ja m’han fet un parell de propostes d’acció, que no estan gens malament, però no penso deixar-me portar per la passió fins que no enxampi el comercial que ve a vendre les urnes a tots aquests que volen votar il·legalment.

3ª aportació a Relats Conjunts. A veure si entre tots fem els 100.

dimarts, 31 de gener de 2017

Sense coartada

Hi ha maneres de fer, que semblen infal·libles i que mai et poden enxampar. La nostre relació amb la Lorena era perfecte, sense lligams, ens veiem quan ella volia i estava  lliure del marit del que no es podia separar. En el fons volia estar amb ell, però al mateix temps volia saber-se lliure, i la infidelitat li donava aquesta sensació. Soltera i casada al mateix temps.
Quan passava per davant del seu edifici, sempre mirava la seva finestra, si a l’estenedor hi onejaven uns mitjons color festuc cridaner, era el senyal inequívoc de que volia que hi pugés.
Podíem passar hores junts amb xerrades intranscendents, confessions molt punyents i moltes vegades passió i sexe desenfrenat, que ens alliberava als dos de tot el que ens sobrava.
Pot semblar molt metòdic, però aquesta relació ens feia sentir molt bé. Aquest esperit de perill, d’estar fent el que està mal vist i fet, ens feia sentir vius. A cada trobada semblava com si imitéssim el crim perfecte. Tot al seu lloc, totes les excuses preparades i que ningú veiés quan entrava o sortia, era tot perfecte. Era la nostre pel·lícula d’acció.
Aquell fatídic dia en que jo vaig obrir la nevera per fer un mos, després d’haver fet l’amor amb ella com si fos la última vegada, sense saber que realment ho era. Ella que era intolerant a la lactosa, no va saber què dir-li al seu marit, quan aquest preguntà desafiant: qui s’ha fotut el meu iogurt de la nevera? 
Es ven trist, que una relació tant maca i que ens aportava tant, s’hagi acabat per una cosa tant simple, com no haver sabut cometre el delicte perfecte.

Text presentat a la crida 97 del Vullescriure.cat

dimecres, 25 de gener de 2017

Oh gavina....

Haig de demanar perdó, si fins ara quan veia una gavina sentia la necessitat d’engegar-li un tret. Ara el meu punt de mira cerca el xatrac.
Mentre uns volen  cap al parlament europeu lluitant per allò que volem i és just, omplin la sala (cafeteria) de persones escoltant un discurs multi llengua i acabant amb un llarg aplaudiment, els altres es queden aquí mirant-se el melic i marejant la gavina. 
I encara tenen el valor de menysprear i criticar. 

dijous, 19 de gener de 2017

Drama total


Quin drama tu, tot el bar ensopit, només en queda un de vestit de blanc. Semblava que no s’havia d’acabar mai, però de cop i volta les coses canvien i fins i tot els més xulos s’estampen contra la paret. 
La tristesa és màxima, tant galàctics que són, però porten dos partits seguits perdent. El silenci s’ha fet encara més gran, quan a poc més de les onze de vespre, l’equip que tant malament els cau ha guanyat després de deu anys a Anoeta.

Segona aportació a relats conjunts en la celebració dels 100 apunts.

dimarts, 17 de gener de 2017

Res és el que sembla



Quin món més hipòcrita en el que vivim, jo aquí pintada com una mona per intentar atraure l’atenció. Aquest, vestit de pallasso per poder tenir una excusa per marxar una estona de casa seva.  Partides de cartes inofensives en les que s’hi juguem el sou. Les millors mudes que tenen, per dissimular que són pobres com rates. No sé on anirem  a parar. 
Tot és fals, fins i tot on estem, diuen que és un local de senyoretes que fumen, i els únics que fumen són ells. Només espero que no guanyi el pallasso,  perquè aquests tant concentrats, on els veieu, s’estan jugant qui puja a visitar el meu quarto a cantar-me allò del ......remena nena. 

Aportació a relats conjunts que fa els 100.  Felicitats!!!!

dijous, 12 de gener de 2017

La bici li feia mal ....allà

Hi ha coses que saps que no les pots fer, malgrat tot, les fas perquè algú t’ho demana. Si aquest algú és qui comparteix  llit amb tu, encara serà més difícil negar-s’hi.
La Júlia em va proposar d’anar a fer una excursió amb la bicicleta, segons ella només era un passeig de vint kilòmetres, tot era pla i no era gens difícil. No sabia com dir-li que no, però jo sabia que hi ha certes parts del meu cos que no aguanten tantes hores en bicicleta, si li feia cas, al vespre no podria complir tal com s’esperava de mi.
L’estimo tant i ella és tant persuasiva que amb quatre picades d’ull, un parell de somriures i una abraçada em va tenir damunt de la bici.
Se’m va fer molt llarg, em feia mal on sabia que me’n faria, però vaig aguantar estoicament per no trencar l’encant de l’excursió.
Però a la nit després de sopar, vaig patir el que sabia que passaria, els primers vint minuts foren mortals, però vaig aguantar amb fermesa i sense que se’m notés res. 
Però després, a la segona sardana, vaig haver de dir que no podia més, les meves espatlles ressentides de tot el matí, varen dir prou, era impossible mantenir els braços alçats amb la dignitat que es mereix.

Participació del mes de gener a ARC microrelats de la ràdio.

diumenge, 8 de gener de 2017

No sóc de sèries...però mira.


Primer de tot bon any a tots i totes, que els reis us hagin portat més coses de les que us han tret....i que la tornada a la rutina no sigui massa dura. Jo com que no he baixat de la rutina, no crec que em costi massa.
A lo que anàvem: les sèries i jo no estem massa connectats, no perquè no m’agradin, si no per el fet de que et tenen enganxat i no pots fer tot el que voldries en el teu temps lliure, que no sé com m’ho faig, cada cop en tinc menys.
He vist la sèrie per dues raons de pes, una perquè només són deu capítols i l’altre perquè està completament rodada a Islàndia, un país que té el cor robat a molts.
A diferència de la resta de sèries, que alguna he vist, aquesta és com molt autèntica molt seva del país, fuig una mica de capítols trepidants i es centra més en les persones i els seus mons propis. El desenllaç molt ben trobat i argumentat de manera molt creïble en aquests pobles perduts de la mà de Deu. 
Ara que és temps de manta, llar de foc i sofà, la recomano.