dijous, 30 de setembre del 2010

Virtualitat cara

Ara que la nostre societat va cada vegada més encaminada a les compres a través de la web, per comoditat, perquè és més fàcil o no ho sé. Uns dels problemes, entre d’altres, és el cost de l’enviament del producte, que el venedor sap sobradament perquè el posa a la última pantalla, just abans de posar els números de la Visa. Si és un gran objecte potser no trobarem massa car l’enviament, però en el cas dels llibres et pots trobar de comprar un llibre que val el mateix el producte que els ports. No entenc, com portar un llibre de butxaca d’una banda a l’altre de la península (per no dir cap paraulota) ha de costar quasi cinc euros, això si, desprès de treure l’assegurança de pèrdua que serien dos euros més, i que afegit als del producte, estàs comprant un llibre de butxaca al preu d’un bon exemplar a la llibreria, que d’altre banda pagues i pots començar-lo a llegir.

Conseqüències? doncs que gent que comença a publicar alguna cosa, com és el meu cas, és troba amb, que sense guanyar-hi res, ja que el que es busca és divulgació, està oferint un producte molt car i que ningú o poca gent comprarà per l’excés de preu. Queda demostrat quan mires el número d’exemplars venuts, de molts n’hi ha un, suposadament l’autor.

Tan sols ens pot salvar l’ebook, cosa de moment de poca acceptació entre els usuaris lectors. En fi, és el que hi ha, això o gastar-s’hi una pasta llarga.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Ella

És una dona mandrosa, que no es deixa veure massa sovint pel carrer, per el cansament que li comporta el seu nom tan feixuc, però sempre recolzada per el seu marit, home que no coneix el treball. Ella per la seva condició, sap que és anomenada per tot el poble, com la Vaga. Ja li està bé el sobrenom que li han posat, tampoc son tantes les vegades que es parla d’ella. Ara actualment porta uns dies un xic cremada, farta de sortir en totes les tertúlies i estar en boca de tots causant indecisió i por. El seu home, vago de mena, de l’únic que es queixa és de la poca activitat sexual que tenen, des de que es parla tan d’ella. Ja ho té això l’estrès.

Avui, dia àlgid per la Vaga, conscient que el seu protagonisme va en decadència, i sabent que el seu nom encara cuejarà alguns dies, es sent més tranquil·la.

S’acomoda al sofà com fa dies que no feia, mirant com el seu home sense ni aixecar-se de la cadira li prepara el dinar. No sap com, però es mira el seu home d’altre manera, la libido a tornat i la fa somriure pensant en les estones, que ara desprès de tornar a la normalitat, gaudiran tots dos al seu llit on habitualment vagabundegen. Està serena i en pau pensant, que el poble estarà com ella ha estat sempre, ben follada.

És la meva aportació a la Vaga, davant de la meva incapacitat de saber que és el que realment s’ha de fer per sortir del forat. Mentrestant agafeu-s’ho bé que almenys mantindrem la libido, que ja és molt.

diumenge, 26 de setembre del 2010

L’experiència és un grau.

No sempre el que ens diuen és del tot aplicable a la nostra vida, però de vegades et diuen coses que cal sospesar i aplicar, depenen del criteri de cadascú.

Fa anys, molts anys, però crec que ho recordaré sempre. Un home de més de vuitanta anys, que aportava la seva experiència en una petita obra que jo feia, quan tenia poc més de vint anys, en una conversa entre els dos em va deixar anar una frase: Noi, quant tenia vint anys, no tenia vint milions, ara que tinc vint milions, no tinc vint anys.

Aleshores em semblà una cosa molt trivial o típica, però a mida que van passant els anys t’adones que sí, que aquell home tenia raó. S’ha de saber viure amb consonància als ingressos de cada un, sense caure en el parany de guardar-ho tot per el dia de demà. Està molt bé que ara, des de diverses fonts ens fomentin l’estalvi com a mesura contra la crisi, però això no és més que un fre a la irresponsabilitat de molts. Potser i només potser, hem d’aprendre a gastar sense malgastar.

L’estalvi en excés, no és res més que malgastar l’existència pròpia.

divendres, 24 de setembre del 2010

Cares llargues


Segons un estudi de la universitat Garbi24, sobre els usuaris de la via pública al llarg del dia, un percentatge molt alt, presenten símptomes de tristesa o cabreig.

Son moltes les parelles, que és on més estricte ha estat l’estudi, les que es mostren morrudes i tristes mentre esperen amb ànsia la posada en verd del semàfor o caminant per la via pública. Durant l’estona que es poden observar, són pocs els que es veuen riure, pocs els que conversen animadament o és professen actes carinyosos . La majoria ni tan sols es dirigeixen la paraula, els que ho fan es nota un alt contingut de monosíl·labs en el seu llenguatge i els que més preocupen són els que clarament discuteixen. El mateix estudi ens mostra que no és un problema d’edat, perquè s’ha pogut comprovar casos amb diferents graus de gravetat en totes les edats.

Sobradament és sabut per tothom que la combinació de tristesa i cabreig ens evoquen a crisis greus d’ansietat i estres. La prescripció mèdica per posar fre a la cada cop més abundant malaltia, és sens dubte l’ús responsable de dues parts del cos que han permès a la humanitat de tirar endavant milers d’anys i que no són altres que la boca i les orelles. Cal parlar i escoltar , per aclarir dubtes i ansietats. Si patiu la malaltia, apliqueu el remei, que de rebot acabareu fent ús de la resta de parts del cos i que ús portaran a ser l’enveja de la cua del semàfor, entre altres coses.

Si és presenta una manca total de predisposició a la medicació, cal immediat assessorament amb col·legiats del departament de justícia o dret civil, per tal de no allargar més, una irrecuperable pèrdua de temps.

dimecres, 22 de setembre del 2010

A la Pompeu

Dilluns, una part de mi va començar els seus estudis de comunicació i audiovisuals a la universitat. Malgrat que per coses molt habituals d’aquesta vida, no haguem passat totes les nits sota el mateix sostre, no li treu importància al fet. Sóc home i aquestes coses afecten menys que a les mares, ho sé, però si he de dir, que tot i que la majoria dels sentiments són molt bons i agradables, hi ha una petita part que lluny de fer mal, fa que tingui certa recança a la seva nova manera de viure. Sota un sostre aliè, sola i amb total independència. Sé que se’n sortirà, que dintre del seu desordre ella troba el que necessita, que la seva falta de planificació queda coberta per la seva tessoneria i que la manca de preocupació per les coses és anecdòtica davant la seva responsabilitat. Però el sentiment hi és.

Que aquests propers quatre anys, amb els seus respectius riscos, siguin la principal llavor que alimenti la teva vida d’adulta. Sé el què penses, jo a la teva edat pensava el mateix dels meus respectius; no n’hi ha per tant!!!. Segurament tu, d’aquí uns anys pensaràs el mateix.

Molta sort!!!! Aina

diumenge, 19 de setembre del 2010

Temporada alta

Si, ha arribat el temps de figues, aquesta fruita tant complicada. Que perquè?, doncs perquè segons he llegit jo, home que li agrada saber que menja, aquest fruit de forma anomenada siconi, de la família del ficus, no és un fruit, sinó que és un conjunt de fruits que es comuniquen amb l’exterior mitjançant un conducte basal anomenat ostíol. Complicades les figues. Tenen la particularitat de que a la maduresa s’arruguen, cosa que no els treu gust sinó que les fa encara més gustoses, doncs augmenta la seva concentració de sucre. Així doncs una figa jove té un 80% d’aigua i un 20% de sucre, que a mesura que avança la seva edat acaba amb un 50% de sucre i un 20% d’aigua. Té tota mena de vitamines A B1 B2 B3 i C, també disposa d’un ferment digestiu a base d’àcid cítric i àcid màlic ( si, si, màlic) a més de ser rica en fibres i minerals ( en algunes varietats seda i or). En l’antiga Roma es donaven als qui participaven en els jocs olímpics, per donar-los energia, en canvi ara als esportistes d’elit, no els hi deixen tastar quant estant concentrats, tot i que se sap que d’amagat les consumeixen. Son adictives, i ho saben. Sempre han estat considerades un gran aliment perquè immediatament desprès del seu consum, un ja es troba molt millor, d’aquí ve l’expressió de: tantes figues que es podreixen i tants ocells que passen gana, que ens demostra el seu valor i la poca gràcia que fa que es malmenin sense haver-les consumit ningú. De la seva comercialització millor no en parlem. De les diferent varietats tals com, coll de dama, paratjal, figaflor, bordissot.......jo, sincerament em quedo amb les de tot l’any, les del Papiol ...;)

Si en teniu a casa consumiu-les i deixeu que les consumeixin, n’hi ha per tothom i són d’allò més bo. Bon apetit!!!!

dissabte, 18 de setembre del 2010

M’he posat a cent

Tan sols un breu escrit per donar les gràcies a les cent persones que fins ara han fet un click per mi, per anar engruixint la llista de seguidors que té ara actualment aquest espai. Molts ja no volten per la xarxa, alguns passen de tant en tant a treure el cap, altres son constants i en deixen rastre, altres passen sense deixar rastre, però tots i absolutament tots, han estat i seran sempre benvinguts, incloent els més crítics, perquè m’agrada escoltar la veritat de les coses, perquè la vida està feta per parlar, encara que sigui virtualment. Aquest espai me’n dóna l’oportunitat i he de reconèixer que sense vosaltres no seria el mateix. Culpables de la meva adició, avui ús poso una catifa vermella, per que podeu entrar més còmodament i sentir-vos més importants dintre d’aquest espai.

Trepitgeu sense por..............és una imatge de la xarxa

dijous, 16 de setembre del 2010

El PC als núvols

La curiositat per les noves tecnologies o per no quedar-se enrrere, m'ha fet entrar al web creat per dos joves catalans que han estat els inventors, encara que no reconeguts, del anomenat "cloud computing" que no és altre cosa que l'allotjament dels teus arxius, al núvol, per disposar-ne quant vulguis, mentre tinguis internet al teu abast.

La veritat és que és força bàsic i senzill de fer-ne ús, doncs et trobes davant d'un escriptori com el del PC, amb les eines bàsiques d'ofimàtica, que et permet començar un escrit ara i acabar-lo a un cibercafè a l'altre punta de planeta sense fer ús de llapis de memòria i tenir vàries còpies de documents, que no saps mai quina és la última versió. En quant al tema de la seguretat i confidencialitat, entres amb nom d'usuari i contrasenya, i es diu que és de fiar, tot i que jo no hi posaré els meus comptes bancaris ni els números de tlf de les meves amants......sinó cagada pastoret.

El que si trobo que és, una eina genial per compartir arxius en xarxa, per grups de persones , que els permet que un document es pugui escriure entre vàries persones sense estar físicament al mateix lloc, això amb la globalització d'avui en dia pot facilitar la feina de moltes persones. Proba d'això és que ja tenen agregades companyies com IBM entre d'altres.

Només dir xapó, als dos joves i animar-vos a provar-ho a eyeos.org, diuen que és el futur, jo al ser tant jove........ fa que no em pugui quedar parat...m'agrada saber-ho fer tot. Bé, algunes coses no les he provat......


dimarts, 14 de setembre del 2010

Jo també sóc Ni Ni

Últimament i massa sovint és parla de la generació triple ni, ni estudien, ni treballen, ni en tenen ganes. El problema ara no és massa greu, però de continuar així, d’aquí uns anys, quant la generació que penquem no ho podem fer, tindrem que el percentatge de gent que treballa per mantenir tota la infraestructura serà molt més petita i posar-hi remei serà molt difícil, perquè aquesta generació tindrà més de quaranta anys i cap mena d’experiència laboral. Serà greu.

El ni que més em preocupa es l’últim d’afegir a la llista, el ni en tenen ganes. Si no podem fer tornar a la població les ganes, la responsabilitat per la feina i per si mateixos, serà un problema de molt mal eradicar, de tots es sabut que les coses sense ganes no van, ni les més plaents.

Diuen que si no pots contra ells, uneix-t’hi. Jo ja ho he fet, a partir d’ara ni deixo d’aprendre, ni deixo de treballar i ni deixo de posar-hi ganes. Fem-ho així, abans no sigui massa tard, que hi tenim molt a perdre.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Relats conjunts: Moais


Aquell casament, tantes llunes esperat, havia arribat per fi a les platges de l’illa de Pasqua. La gent s’amuntegava al voltant dels nuvis, vestits fins l’últim detall per l’ocasió. Tots els membres del consell d’ancians, s’ho miraven des del seu lloc habitual a la vessant de la muntanya, esperant que aquesta unió els portés bona astrugància i la continuació del consell, amb les famílies que durant molts anys manaven a l’illa.

En el moment que el mestre de cerimònies preguntava a la núvia per la seva voluntat en contraure el maridatge, ella abaixar els ulls al terra, amb uns segons que semblaren anys va tirar el ram al terra i és dirigí a una de les seves donzelles, amb una seguretat impròpia d’una jove, li estampà un llarg petó a la boca. Tothom bocabadat veié com totes dues, amorosament abraçades, s’allunyaven amb la carícia de les onades als seus peus. No era la última sorpresa del dia, la gent quant es girà per veure la cara de tot el consell d’ancians, quedà garratibada en adonar-se que s’havien quedat de pedra. A hores d’ara, encara alguns resten pensatius a la vessant de la muntanya.

Aquesta és la meva proposta a Relats Conjunts

dijous, 9 de setembre del 2010

Us posicioneu?

La pregunta ve donada del meu o nostre sistema de planificar sortides, vacances o com li vulgueu dir, fa temps que fem ús del cada cop més fiable GPS, però no de la manera més convencional que seria posar una adreça i a córrer. Quant preparem les rutes, i a traves del google earth, busquem les zones a visitar apuntant les coordenades del lloc, tant si és una platja poc visitada com si es un aparcament en un lloc de visita obligada, que no sempre es la més recomanada. Això fa que un cop a lloc amb una llista ben acurada de llocs amb la seva corresponent posició, et faci guanyar temps a l’hora de visitar llocs, sobretot si és en països on els caràcters alfabètics son de força mal entendre. Hem pogut comprovar com arriba a ser de fiable, un punt extret del google earth, que posat en el gps et condueix per un camí a un lloc poc freqüentat o molt mal indicat. Poques vegades son les que no pots arribar al destí, la majoria però per el mal estat de la carretera, que en aquest cas la culpa hauria de ser del propi país, per no informar del seu mal estat o que el pont que havien dissenyat no s’ha arribat a fer mai.

Ja sé que això treu part del romanticisme del mapa i la brúixola, però la tecnologia és per fer-la servir i més quant et fa guanyar temps, una cosa tant preuada ara que no tenim el costum, ni el poder adquisitiu, per fer un mes seguit de vacances com es feia a l’època del Seat 600.

I vosaltres us posicioneu o tireu de mapa i brúixola?

dimarts, 7 de setembre del 2010

Reincident

Quant una cosa t’agrada, per el que és o per la seva manera de fer, fa que quant en tens la possibilitat ho tornis a fer, potser fins i tot amb més ganes que la primera vegada. El fet de ser barat també ajuda a que siguis més susceptible de recaure-hi, tot i que en alguns llocs fins i tot t’ho fan de franc, que com a bon català es d’agrair.

Va ser el Diumenge quant per segona vegada vaig assistir a una visita teatralitzada a les ruïnes del poblat Ibèric, del poble d’Ullastret al Baix Empordà, una vegada més, un petit espectacle amb quatre actors et fan veure com vivien, en que creien, les seves pors i les costums dels antics Ibers, autoanomenats indigets. Son visites d’una hora aproximadament, que en acabar pots visitar el museu i la resta del poblat amb tota la calma que un hi vulgui donar. El fet de que siguin visites de grups força reduïda, en el meu cas i casualment acompanyat per amics i coneguts de temps, va propiciar un agradable diumenge al matí, que sincerament aconsello a qui li agradi passar una estona amena i diferent.


Una web on trobar aquests espectacles la trobareu aquí

diumenge, 5 de setembre del 2010

Cal córrer tant?

Com comentaven dies enrere per la xarxa, quant estàs acostumat a escriure, qualsevol cosa et dona per fer un post.




En aquest cas i desprès de veure amb calma la foto presa durant les vacances, m’adono que tot i la feina dura d’aquesta gent, no els cal córrer com ho fem nosaltres. Vaig estar parlant amb ells, mentre els compràvem el seu producte acabat de recollir i entenc les seves queixes sobre la duresa del treball, a tots ens costa la nostre feina, però em vaig quedar amb la tranquil·litat en que ho feien, sense presa, com si el temps fos menys important per ells que per nosaltres.

Crec que hauríem de prémer un xic el pedal de fre de la nostre vida i agafar les coses amb més calma, ja sé que jo no sóc el més indicat per parlar de tranquil·litat, almenys últimament, però me’n dono compte, de que si no aturem una mica el carro acabarem fent més a córrer, coses que necessiten el seu temps, per que siguin plenament satisfactòries. A la fi i al cap, qui ens mana córrer?, i si ens ho manen, cal fer-ho al peu de la lletra?. Que us sembla, frenem?

No ens cal aturar el temps, ens cal aprofitar-lo.

dijous, 2 de setembre del 2010

Pregunto

Com és que reiteradament, any darrera any, quant comprem els no mai barats, llibres de text per la canalla que va a escola, inclouen uns CD, que al primer dia d’escola el professorat envia a casa per quedar arxivats per la resta de l’eternitat.

Com és que si tenim una escola gratuïta ens costa un promig de cinc-cents euros per nen, apart del que et van demanat cada més per folis, sortides i altres coses.

Com és que els llapis de colors han de ser d’una marca en concret, diria jo que la tonalitat variable d’ells no causaria cap trauma.

Com és que sigui tant estricte el material amb marca inclosa si alguns alumnes no arriben ni ha comprar el material i fan tot el curs a base de fotocopies que el professorat els hi fa amb els folis que nosaltres hem pagat.

Senyories no faré mes preguntes........que m’escalfo