dimarts, 27 de desembre de 2016

Demà pot ser massa tard

Semblava impossible trobar-se aquí  plantat al cementiri, assistint a l’enterrament de la seva estimada Dolors. Plorava impotent la seva mort, sabent  que ja mai li podria dir el que la desitjava i com l’estimava. Donaria el que fos per estar una estona amb ella i dir-li tot el que per  por o la  vergonya de ser refusat, no s’havia atrevit a dir-li a la cara.
L’estimava feia més de tres anys, quan per casualitat es varen trobar en un curs de formació, on varen compartir apunts, cafès, xerrades  i bones estones. Mai cap dels dos va fer l’intent d’acostar-se a l’altre,  ell mai no es va atrevir, la por al no era massa forta.
Varen continuar veient-se de tant en tant al carrer, al súper o a llocs que casualment freqüentaven,  però mai varen passar de les típiques paraules de cortesia. En Pere sempre es deia a si mateix, si la trobo demà, li dic el que sento. Ja havia perdut el compte de les vegades que aquest demà havia estat envà.
Quan va veure ahir el seu nom al diari, i que un fatal accident se l’havia endut per sempre caigué en la pena més gran que mai havia sentit. 
Tornava cap a casa sense esma, la vida ja no tenia sentit sense ella. No sabia com encarar el dia a dia a partir d’ara. Com si volgués un últim record d’ella,  comprà un altre diari per almenys tenir el seu nom entre les mans. Endreçava el canvi a la butxaca mentre començava a creuar el carrer, just en el moment  que alça  la vista  i troba incomprensiblement  amb la Dolors cara a cara, una mala coincidència en nom i cognom el va portar a  l’enterrament d’una desconeguda. Ara no esperaria a demà, l’agafà d’una revolada i li estampà un  petó a la boca que ho deia tot, fins i tot la resposta fou apassionadament convincent. 
Mai més reprimiria un sentiment, sempre serà millor una negació, que el fet de no arribar a fer la proposta.

Crida 94 de Vullescriure.cat

12 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Quina sort, que va tenir una nova oportunitat... qui sap si sense l'empenta de la confusió... hagués allargat i allargat i posposat i posposat...

Alfonso Robles Motos ha dit...

El relat ens deixa en la incertesa que si no arriba a comprar un altre diari, hagués tingut lloc la trobada. Quan la vida et porta a patir la realitat del relat és quan et convences de la necessitat d'expressar sempre el que sentim, sense fer-li cas a la vergonya o la timidesa.
Bon any Joan

xavier pujol ha dit...

Ja ho diu la saviesa popular: "El que puguis fer avui no ho deixis per demà"

Elfreelang ha dit...

final feliç ....mot bé s'ha d'aprofitar el moment i no deixar les coses per demà

Oliva ha dit...

...MENTRES TINGUEM UN XIC D' ALE,VISQUEM¡¡¡¡.

M. Roser ha dit...

Caram això sembla una innocentada...És ben curiós que cregués que s'havia mort, on devia ser l'error? coincidència de noms? És podia haver informat millor...
Suposo que quan se la va trobar cara a cara, devia tenir un petit ensurt, seguit d'un esclat de joia!!!
Bon nit, Joan.

XeXu ha dit...

A alguns els cal una veritable prova de foc per atrevir-se a fer el pas, quan no els posen sota pressió no fan cap pas. Alguns, fins i tot esperen a que tot estigui perdut per adonar-se que haurien d'haver fet alguna cosa. Aquest del relat, almenys, a la segona oportunitat no s'ho ha pensat dos cops. Ben fet.

Joana ha dit...

S'ha de ser valent, encara que tinguem un no.
Bon escrit!

jomateixa ha dit...

de vegades ens cal una bona empenta per reaccionar!

Glo.Bos.blog ha dit...

Per un moment he pensat que al creuar el carrer l'atropellarien...
La por ens fa covards i podem perdre l'ocasió de ser feliços. No sempre hi ha segones oportunitats.

sa lluna ha dit...

Ai aquest "si" condicional que se n'ha perdut de coses!
Sempre hem de dir el que pensem, malgrat que el resultat no sigui el que desitgem.

Per això ara et vull desitjar una bona nit i un més bo despertar, envoltat de les persones que estimes i t'estimen.

Aferradetes!

Consol ha dit...

Va saber aprofitar una segona oportunitat. Ara, s'ha de tranquil·litzar una mica, potser no sempre li anirà bé això d'esbraonar-se damunt d'algú...