dilluns, 11 de març de 2019

De bar en bar


Feines escampades dels últims temps, m’han portat a visitar molts bars de menú típic de treballador. No vull dir que a tots, però si que m’he adonat de la quantitat de gent que practiquen el “beben i beben y vuelven a beber” durant tot l’any.
Puc dir que alguns ni dinen, passen del lloc de feina al bar, allà anar fent cerveses amb algun trist pinxo d’acompanyament i acabant amb un “carajillo i xupito” abans d’enfilar cap a la feina.
Altres passen a fer la cervesa abans d’anar a dinar, marxen deu minuts a dinar i abans de que jo tingui les postres a taula ja són allà altre vegada a consumir. Per comentaris que sento, a primera hora ja visiten el temple i a última hora també. Entre plat i plat faig números mentals i m’adono que aquesta gent es deixa una segona hipoteca al bar cada mes.
També val a dir que el nivell cultural observat, és directament proporcional a l’assiduïtat al bar.
Observo que una discussió és més acalorada per un partit de futbol, que no per un judici injust o per algunes sentències per maltractaments o violacions.
Després de tot això, com podem fer tirar un país endavant? Amb la quantitat de gent que el seu interès  més preocupant són les hores que podrà estar en el bar i si farà prou diners per arribar a pagar cada dia fins a la fi de mes.
Pot semblar exagerat, però us asseguro que hi ha una quantitat molt gran de gent que la seva vida és poca cosa més que això, i per el que sembla les aspiracions no van massa lluny. Potser que aquesta, sigui la majoria silenciosa o en el pitjor dels casos els que miren televisió tòxica. 
Com hem arribat a tenir un nivell tant baix? En ple segle vint-i-un, si tanta gent està així és perquè interessa a bona part dels qui ens governen.

diumenge, 24 de febrer de 2019

Propòsits que no es compleixen



Ja a quasi dos anys del meu accident, i sortosament recuperat en un percentatge molt alt, encara que sigui amb seqüeles de per vida, puc dir que el que em vaig prometre no ho estic aconseguint.
Em vaig prometre temps, per cuidar-me , per estar per mi i no ser un esclau de la feina. Però malgrat la bona intenció no he assolit el meu, aleshores, ferm propòsit. Tantes hores de llit d’hospital, em portaren a fer-me veure que no calia treballar tant i que cada minut esgarrapat a la feina era un triomf i una veneració a la vida.
Sense adonar-me’n, amb l’eufòria de tornar a estar operatiu i dient sempre que si a tothom, torno estar col·lapsat de feina. Em diuen que sóc massa responsable, que estic més per la feina que la pròpia empresa que em paga. I jugo a fer veure que és així.
Però si la meva responsabilitat fos envers la meva persona i fos tant bona com a la feina, sabria dir no a moltes coses i amb el cap ben alt podria dir: aquest temps no us el puc donar perquè me’l necessito per mi. Com a exemple, sóc l’únic que mastega unes paraules amb anglès a la feina, i va entrar una reforma per uns Alemanys, en que la única forma d’entendre’ns era en Anglès, en compta de fer-me l’orni, vaig fer un pas endavant i aquest pas m’ha costat portar-me un gruix més de feina en concepte d’intermediari, pressuposts, visites i estar sempre pendent  de whatssapps que arriben de centenars de kms de distància. Era molt fàcil dir, ho sento, massa complicat per mi, busqueu algú per la traducció. Però la paraula no, es va quedar al fons de la gola i la feina va venir cap a casa, pressió psicològica inclosa, doncs sóc molt conscient del meu nivell d’anglès.
S’acumulen anys, perdo espontaneïtat i ganes de fer coses. Perquè malgrat tot, la salut passa factura, els anys passen factura i quan per fi arribes a casa estàs rebentat i encara et queden coses per programar,  perquè el demà funcioni una mica millor que l’avui, sempre en benefici dels altres, oblidant la pròpia persona.
Com a mesura pràctica he agafat una setmana de vacances a mitjan març, i ja començo a dir a tothom NO, que aquella setmana NO hi sóc, que NO cal que em truquin perquè NO agafaré el telèfon per res més que penjar fotos a l’Insta. 
Si algú em pot donar classes de dir NO, ho agrairé.......Ai calla, que no tindré temps per fer-les i segur que suspenc l’examen, tot i que si és oral....milloro molt.

dimecres, 16 de gener de 2019

Estranya sensació



Mirant enrere es sentia culpable de la vida que havia portat, aquelles llargues festes plenes d’irresponsabilitat , aquells viatges fins que s’acabaven el diners, engegar a pastar fang a qui la molestava, no casar-se amb ningú, no poder callar mai allò que li passava pel cap i fotre el que volia en tot moment.
El pitjor de la vida és que passa, el temps premia i dóna la sensació que no ho estàs fent bé, potser és hora de posar els peus al terra , prendre la decisió i ser conseqüent amb ella.
Està decidida, continuarà igual perquè és el que desitja,  si una cosa és important en aquesta vida, és un mateix.  El que més greu li sap és no saber si encara podia haver fet més per la seva felicitat.  Els límits no estan marcats, la por  ens hi deixa a prop, però no ens  deixa caminar-hi de bracet.