dijous, 25 de maig de 2017

I què en fem de la por?

Està de baixa serveix per recuperar-se,  per la qual cosa un necessita molt de repòs, que és el llumí que encén la metxa de les cabòries.
Si bé aquesta metxa encén il·lusió i focs artificials, al mateix temps et fa recordar el que ha passat i les conseqüències que porta i portaran, sense data límit establerta.
En un racó de la memòria, s’instaura la por a reviure i tornar a la casella de sortida per passar-ho tot un altra vegada. No només és por a una escala, que va ser la xicota de l’accident, la por és arreu i pateixes dins un cotxe, trepitjant una vorera o creuant un carrer. Un flash continu de.....i si torna a passar? Podria tornar a patir tant, ara que sé de primera mà el que és? 
La resposta la sé, el temps ho esborra tot, però mentrestant, dominar aquest sentiment és la meva tasca diària.

diumenge, 21 de maig de 2017

Aniquilació massiva



-Després de segles d’intentar reivindicar allò que per estat natural ni caldria plantejar-se, hem tingut que passar a mesures més dràstiques, fins a tenir la superioritat que necessitem.
Al final ningú es va plantejar que fos tant fàcil, tothom es pensava que a les primeres de canvi es posarien en guàrdia i no es deixarien enredar, però no tenen solució, aquest punt feble els fa cecs al seu destí.
Germanes de tot el planeta, no canviem el mètode, els seduïm, els apartem i aniquilem. Milers de germanes estant fent això cada dia, en poc temps tindrem una majoria tant esclafadora que els  homes ens demanaran la igualtat. No deixem que ens passi com el planeta terra que després de mil·lennis encara no ho tenen solucionat.
-Presidenta si em permet, com mantindrem la reproducció si fem tantes baixes entre ells? 
-No et preocupis, és de la única cosa que no es queixaran si han de fer un extra, son homes.

Aportació a RELATS CONJUNTS de Maig


dissabte, 13 de maig de 2017

Ella va començar, que consti.

Si bé jo ja rondava per aquests mons virtuals de feia tretze mesos abans, no es va decidir a atacar fins el 18 de setembre de dos mil nou el meu blog. Va deixar empremta sobre un apunt que vaig fer anomenat Disfunció publicitària.
No sé jo si feia dies que rondava i ni tant sols jo recordo de haver trepitjat mai la catifa de casa seva, però si que queda constància de que dos dies més tard vaig comentar un apunt seu que es titulava Aniversari.
Des d’aquell dia i després de vuit anys a falta de quatre mesos, ens hem anat bombardejant amb comentaris. Hem participat en projectes conjunts, participat en moltes iniciatives i com no, hem sortit de la virtualitat en més d’una ocasió, totes valen, però potser les últimes en que jo estava en un llit d’hospital són les més valuoses.
Felicitats Carme per aquests deu anys i per haver començat aquest llarg temps de lletres i amistat que ens hem regalat, però que quedi clar.......tu vares començar. 
Segurament hagués estat millor alguna anècdota o cas especial tal com es demanava, però no és prou especial conèixer tot un conjunt de persones virtualment i que al llarg dels anys encara perduri? Avui tot és especial per tu, FELICITATS!!!!!, més endavant ja tocarà a algú altre, perquè de moment seguim aquí.