dimecres, 29 octubre de 2014

Quedem al Zurich, per feina


Rebre aquest missatge era senyal d’anar sense excuses al bar i asseure’s pacient-ment a prendre un cafè.
Llavors venia una persona, diferent cada vegada, s’asseia al costat i després de demanar un cafè, et donava un sobre amb una foto i les instruccions i un l’altre amb diners.
Feta l’entrega ja no hi havia manera de fer-se enrere, la missió no admetia excuses i abans de vint-i-quatre hores havia de fer-se efectiva.
Anem per feina doncs, vaig pensar mentre obria el sobre, per llegir les instruccions que com sempre començaven amb allò de: que sembli un accident, per continuar amb els detalls del individu i les seves costums més regulars. 
Al llegir-les atentament, em semblaven més properes que mai, fins i tot les podia endevinar abans de llegir-les, cada cop estava més descol·locat, temia el pitjor. Per sortir de dubtes vaig mirar la foto per corroborar l’objectiu. Llavors vaig veure que tenia un problema, jo era el de la foto.

La meva segona proposta de quedem al Zurich bases aquí


diumenge, 26 octubre de 2014

Quedem al Zurich Pressumptament



Havia de ser una trobada de bloggers, però més que tot el que volia era posar cara a la gent. Amics amigues de feia anys amb els quals havíem compartit penes i glòries per fi ens podríem abraçar, estrènyer les mans i parlar sense un teclat.
A mi ja m’anava bé, el cafè era al costat de casa i era un client habitual, podíem dir que jugava a casa.
Alguna cosa no anava però, passaven ja quasi dues hores de l’hora convinguda i ningú s’havia presentat, era molt estrany. Consultava cada cinc minuts els mòbil a l’espera de correus electrònics, però no hi havia senyal. M’entretenia llegint blocs però tampoc hi havia moviment, semblava que aquest món s’hagués aturat de cop. Vaig decidir enviar un correu a tots per tal d’esbrinar que passava i que jo començava a passar doncs era evident que la trobada havia fet fallida.
Com quasi esperava, ningú no va contestar, cinc, deu, quinze minuts i res. Llavors em vaig dirigir cap a la barra a pagar el meu cafè per marxar cap a casa, demà potser algú m’explicaria el què.
-Em cobres, el cafè reina?
-Ja marxes? Jo de tu no ho faria, la veritable trobada que esperes comença ara quan jo aixequi les cadires del local i baixi la persiana.
-Com? Què en saps tu de la trobada?
-Sóc la del bloc secrets amagats, ens coneixem de fa molt de temps, ens hem fet confidències i sabem molt l’un de l’altre. O sigui que vaig ser jo qui va organitzar la trobada, donant ordres a la resta de que ningú es presentés.
-I ara que fem?
-Doncs que jo tanco el bar i si estàs interessat en la trobada, sàpigues que continua  a casa meva.
-T’ajudo a aixecar cadires?
-Ja tardes. 
Va ser una nit trobada memorable, que repetirem sovint, com em varen ensarronar entre tots mare meva, però volia saber que es movia avui per la catosfera. Quan engego l’ordinador veig amb sorpresa que tothom de la suposada trobada ha penjat un apunt titulat: Has triomfat al Zurich

Aquesta és la meva aportació a la prposta quedem al Zurich bases aquí


dijous, 23 octubre de 2014

Detingut

La policia s’ha presentat avui a casa d’un polític a fer un exhaustiu  escorcoll, cercant proves irrefutables de la seva innocència  i que no tenia res a veure amb comptes a l’estranger ni contractes il·lícits amb empreses vinculades al seu entorn familiar. Nosaltres la premsa, que curiosament hem arribat abans que la policia al domicili, hem pogut comprovar com ha estat detingut i traslladat a la comissaria més propera. 
A l’espera del judici, se l’hi ha informat que serà jutjat per imbècil, honrat i de mala imatge per els seus companys d’ofici. El fiscal estudia demanar l’exili del país per  no trencar amb la tradició ancestral que tenim en temes de corrupció.