Com que he vist que alguns dels blocs han penjat un post del se puny i lletra, iniciativa molt bona d’algun blocaire, m’he decidit finalment a fer-ho.
El text es un microconte que vaig escriure per participar en el concurs que molt assenyadament han engegat aquí, abans de les properes festes que ens venen a sobre.
Espero que us agradi....sempre i quan el podeu llegir.
.jpg)
Cada cop més em sorprèn l’enginy de la gent per fer front a les situacions de la vida i en aquest cas no crec que fos per gust doncs la comoditat no es pas el seu principal encant.
Ho puc dir per que ho he vist i no he gosat tirar fotos per potser conservar la meva dentadura intacta. El cas es que en un aparcament d’un centre comercial al aire lliure, he aparcat darrera d’una furgoneta gran, amb la porta oberta i he vist que tenia eines a dintre, cosa normal en qualsevol furgoneta de feina. El que no és tant normal, és el fet de que en un racó hi hagi instal·lat un llit, amb tot els seus guarniments per passar-hi la nit, amb un seguit de penjadors al fons de la furgoneta amb la roba penjada com a l’armari de casa.
No he pogut recrear-hi la vista gaire estona, doncs amb el inquilí a dintre no es tracta de mirar encuriosit, però si que he pogut comprovar que allò era la seva vivenda habitual, i no si val a dir, que es dels que ho te preparat per parar a les carreteres, amb les noies que son simpàtiques a tot home que les convidi a pujar, doncs es veia en plan currante i no plan picadero, ja m’enteneu.
Les causes poden ser moltes, l’han fotut fora de casa, treballa lluny i no vol pagar una pensió, es un sense sostre...amb feina......, no ho sé però la veritat es que m’ha sorprès la manera o el sistema. La qüestió es sobreviure.
Sé que es molt, esperar tots aquests anys sense haver-ho fet, potser culpo a les circumstancies o no haver conegut la persona adient per entrar en joc, el cas és que ara puc dir que, a partir d’ara ja no serà la meva primera vegada i que espero repetir sovint, tantes vegades com pugui.
El fet de conèixer gent virtualment, hem va donar l’oportunitat d’assistir a la presentació d’un llibre a prop de casa, concretament a la llibreria 22 de Girona, on en un petit acte amb poca gent amb un ambient quasi familiar,
Es molt gran el treball fet per l’autora, costós, per el fet de que queden pocs testimonis dels fets i de tractar amb gent molt gran, als quals no els hi agrada obrir ferides antigues que mai es curaran. Una tasca amb data de caducitat, doncs amb pocs anys no en quedarà cap per explicar la duresa, la por i el perquè de tot el que va succeir.
Durant la xerrada, amb moments molt emotius, amb la presencia de fills i nets d’algun protagonista, em va fer entendre la injustícia viscuda per alguns, la pèrdua de vides envà, el sacrifici mai pagat d’algunes persones i un llarg etc, que fa que t’adonis que ara per ara no cal que ens queixem tant, perquè estem a la glòria comparat amb els nostres avantpassats, de fa tant poc temps.
Totes les obres tenen el seu costat bo i el seu costat dolent. Com a bo, vull destacar el relat fet amb l’ànima, que et fa arribar al lloc, la llarga recerca de la escriptora per arreu del món i les llargues converses per tal de que no semblessin interrogatoris i per portar-nos un gran relat. Del costat dolent, només puc anomenar el fet de que realment va passar, no es fictici, es real, molts ho van patir i pocs ho varen poder explicar.
La meva primera vegada va ser, bona, molt bona, tant que només hem queda recomanar-vos el llibre, que si el llegiu, quan passeu per alguna de les zones dels fets, veureu en la vostre imaginació les ombres d’aquells herois.
.jpg)
