divendres, 22 de juliol de 2016

I ja en van cinc

Sempre sentim que en aquest país ens manca cultura,  que no som de llegir massa, que s’hauria d’inculcar més la lectura i que des de l’escola haurien de crear més l’hàbit dels llibres.
No diré pas que no els falti raó de vegades, però a casa hem rebut tanta inculcació a la lectura que ja tinc cinc exemplars del petit Nicolàs al prestatge, i n’acabo de comprar un altre, perquè per dir-ho d’alguna manera me’l inculquen. No hi ha manera de treure’l de la llista, quan fas la compra dels llibres de text per el proper curs.  Tot i fent servir el recicla text, t’encolomen el petit Nicolàs nou de trinca.
No em direu que no fa una mica de mala olor  tot aquest holding de venta de llibres als centres educatius. 
Potser aconseguiran que me’l torni a llegir, després de tot, sempre em semblarà que he aprofitat la compra.

dilluns, 18 de juliol de 2016

Què ha canviat?


 -Manel, recordes la primera vegada que vàrem estar aquí?
-Si Maria, acabaves de fer divuit anys i tot just començàvem a sortir.
-I va ser el primer cop que em vas fer l’amor.
-Bé, es que amb aquestes vistes, tu que venies de terra ferma, et va impressionar molt i m’ho vares posar bé per atacar.
-Cinquanta anys junts, creus que ha canviat molt tot plegat?
-Oi tant, ara hi ha moltes més llums.
-Manel ostres, no canviaràs mai...... 
-Mai, ara mateix et tornaria a fer l’amor.

Per els relats conjunts d'estiu de la Carme

dijous, 14 de juliol de 2016

La sensació real

Passes quinze dies d’esbarjo, amb els teus, sense presses i gaudint de tots els moments, però el temps t’ho paga augmentat la seva velocitat.
Algunes imatges encara vives a la retina, altres en magatzems virtuals per no perdre moments viscuts i refrescar la memòria més endavant. Sense adonar-te tornes a estar enganxat a la rutina diària tant difícil de combatre.
Cada any és més gran el sentiment de que no ho estem fent bé, estem llençant molta part de la nostre existència en intentar subsistir dignament per tenir alguna cosa més, un premi, un regal per carregar les piles i tornar-hi.
No és culpa nostre, treballem i ens esforcem, per donar un 52% del nostre esforç a un grapat de brètols que ens roben i faran les vacances amb els nostres diners . N’estic cansat d’intentar atrapar la pastanaga a un pam del meu nas, no sé com però haig de aconseguir més temps, de fet tots hem d’aconseguir més temps, prou de regalar la meitat del que som i fem.
Això de viure, té aquests efectes secundaris, que quan veus com podria ser tot plegat, t’emprenya molt més el fet de ser titella d’uns malèfics titellaires . Potser per això ens deixen tant poc sovint en llibertat, si tenim temps pensem i això no els convé. 
Sabeu que? Vaig a comprar un mapa....a veure que podem anar preparant, necessito pensar més.