dimecres, 25 març de 2015

Vendre velocitat

Com si no anéssim prou accelerats, observo des de fa temps que tothom ens vol vendre velocitat. Qualsevol mitjà és bo per posar la falca de la rapidesa. Fixeu-vos que la connexió a la xarxa ens la venen per velocitat, els cotxes amb acceleració, compres per internet amb facilitat i rapidesa, fer-te uns rinxols o depilar-te en temps efímer i resultats eterns, el pot de pintura ràpid i fàcil, ràpidament solucionen problemes d’erecció o et netegen la cals de les rajoles del bany en un sospir......i un munt de coses més. El cas és que l’eslògan de ser ràpid és el que ven. 
Perquè ningú ven calma? És que no la necessitem potser? Jo diria que si.

dijous, 19 març de 2015

Basat en fets reals

Tenir certa edat no vol dir que no estem a temps per aprendre a desenvolupar noves activitats compatibles amb la nostre vida diària. La capacitat per adquirir noves habilitats no té edat i està més que demostrat. 
He pogut observar molt atentament com una senyora amb una joventut acumulada de més de cinquanta anys, ha estat capaç a ganivet i forquilla de menjar educadament un plat de lluç amb verduretes sense deixar res al plat, ni fer brutícia fora de lloc, mentre mantenia conversa amb la seva filla tota l’estona. Raonant i discutint, diferents temes sense massa importància, amb un admirable domini d’aguantar el telèfon sobre l’espatlla amb l’ajuda pertinent de la inclinació justa del cap. Aprofitant amb molta cura les estones d’escoltar, per no haver de parlar amb la boca plena. 

dilluns, 16 març de 2015

Teixidores de manetes hàbils


Tothom deia: massa petita per estar en un teler, però la Maria no fallava mai, cada dia estava a peu del canó tot i sentir, aquella mirada des de la foscor, d’aquell home que no parava d’observar-la.
En Lluis no l’hi treia la vista de sobre, admirava aquells dits tant hàbils i lleugers com teixien sense treva. Ella creixia i amb el temps també creixia el desig d’ell, que cada dia la mirava amb ulls més lascius amb la il·lusió de que essent el seu cap, arribaria a gaudir  dels seus encants aviat.
La Maria l’hi va parar els peus varies vegades, però cada vegada la situació es feia més angoixant, cosa que la feia ser encara més productiva.
En arribar als vint anys, en Lluis la va obligar a decidir: Accedeixes a les meves propostes o ja et pots començar a buscar la vida, i en aquest poble ja em cuidaré jo de què no trobis res més, tu decideixes. 
No s’ho pensà dues vegades, l’engegà i de passada explicà a la resta de companyes el que passava, perquè estesin alerta.  Sense por, marxà del poble a obrir una botiga de teixit a la ciutat, aquells dits tant hàbils havien estat capaços també de fer desaparèixer un rull de teixit cada mes, en els últims set anys, suficient per començar una nova vida, on ella decidia per qui es deixava tocar i quan.

Aportació a Relats Conjunts de Març. Què, poseu fil a l'agulla?