dijous, 19 de gener de 2017

Drama total


Quin drama tu, tot el bar ensopit, només en queda un de vestit de blanc. Semblava que no s’havia d’acabar mai, però de cop i volta les coses canvien i fins i tot els més xulos s’estampen contra la paret. 
La tristesa és màxima, tant galàctics que són, però porten dos partits seguits perdent. El silenci s’ha fet encara més gran, quan a poc més de les onze de vespre, l’equip que tant malament els cau ha guanyat després de deu anys a Anoeta.

Segona aportació a relats conjunts en la celebració dels 100 apunts.

dimarts, 17 de gener de 2017

Res és el que sembla



Quin món més hipòcrita en el que vivim, jo aquí pintada com una mona per intentar atraure l’atenció. Aquest, vestit de pallasso per poder tenir una excusa per marxar una estona de casa seva.  Partides de cartes inofensives en les que s’hi juguem el sou. Les millors mudes que tenen, per dissimular que són pobres com rates. No sé on anirem  a parar. 
Tot és fals, fins i tot on estem, diuen que és un local de senyoretes que fumen, i els únics que fumen són ells. Només espero que no guanyi el pallasso,  perquè aquests tant concentrats, on els veieu, s’estan jugant qui puja a visitar el meu quarto a cantar-me allò del ......remena nena. 

Aportació a relats conjunts que fa els 100.  Felicitats!!!!

dijous, 12 de gener de 2017

La bici li feia mal ....allà

Hi ha coses que saps que no les pots fer, malgrat tot, les fas perquè algú t’ho demana. Si aquest algú és qui comparteix  llit amb tu, encara serà més difícil negar-s’hi.
La Júlia em va proposar d’anar a fer una excursió amb la bicicleta, segons ella només era un passeig de vint kilòmetres, tot era pla i no era gens difícil. No sabia com dir-li que no, però jo sabia que hi ha certes parts del meu cos que no aguanten tantes hores en bicicleta, si li feia cas, al vespre no podria complir tal com s’esperava de mi.
L’estimo tant i ella és tant persuasiva que amb quatre picades d’ull, un parell de somriures i una abraçada em va tenir damunt de la bici.
Se’m va fer molt llarg, em feia mal on sabia que me’n faria, però vaig aguantar estoicament per no trencar l’encant de l’excursió.
Però a la nit després de sopar, vaig patir el que sabia que passaria, els primers vint minuts foren mortals, però vaig aguantar amb fermesa i sense que se’m notés res. 
Però després, a la segona sardana, vaig haver de dir que no podia més, les meves espatlles ressentides de tot el matí, varen dir prou, era impossible mantenir els braços alçats amb la dignitat que es mereix.

Participació del mes de gener a ARC microrelats de la ràdio.