dimarts, 29 de juny del 2010

Relats conjunts: Saturn


Potser i només potser, en Saturnino s’havia tornat boig del tot, però res l’havia fet aturar del seu maleït vici, sabia que no era bo per ell ni per els altres, però no ho podia evitar, cada dia lluitant contra si mateix per acabar vençut i reincident a queixalada viva, sense cap mena de garantia que l’endemà és podes controlar, no tenia cura, ho sabia, només li quedava una solució i valia la pena d’intentar-ho, tant per ell, com per els cada cop menys amics que li quedaven. Aquell matí potser més valent que mai, va fer varies còpies del quadre de Goya i les va penjar per tota la casa, la més gran de totes davant la nevera. Ara si, amb una imatge tant fastigosa escampada per tota la casa, compliria el seu somni de fer la maleïda dieta i treure’s un bon pes de sobre,

Una aportació a Relats Conjunts

dilluns, 28 de juny del 2010

Tornar a la realitat

Sempre diuen que està bé tornar a la realitat, però ja us dic jo que és ben dur. Hem passat cinc dies fora, voltant per varies ciutats de Bèlgica, com Brugge, Gent, Brussel, Waterloo i d’altres de potser no tant importants però que també han tingut el seu interès. Com a bons turistes que som, hem fet unes caminades diàries que estem amb allò de “no me siento las piernas” sort de la xocolata i les cerveses que a cada cantonada s’ofereixen com a doping per anar continuant. La gent que hi ha estat hem donarà la raó, segurament i per la gent que encara no hi hagi estat, feu un pensament i aneu-hi que val molt la pena, sobretot Brugge, que és un encant de ciutat per la seva seguretat, neteja i amb un munt de coses per passar-hi uns dies. Visitareu un país, on la xocolata i la cervesa son un art.

dimecres, 23 de juny del 2010

Subliminal

Bé, potser no serà així, però el que compte és intentar-ho, jo ho faré

Bona revetlla i bon sant a tots els Joan i Joana

dilluns, 21 de juny del 2010

És una bona decisió?

Per aquestes dates cada any em toca fer un càsting a noies, per fer la substitució d’estiu a la recepció d’un centre de negocis. Per dir-ho d’alguna manera, les dues finalistes que em semblen més adients i que lògicament només una pot entrar a treballar , haig de triar la millor o la que almenys així m’ho sembli. El més curiós de tot, és el fet que la meva decisió final ha exclòs una candidata per un piercing en forma d’anella al llavi inferior (de la boca), sé que potser no és prou motiu, però m’ha fet pensar, que tot i que la puc convidar a treure-s’ho, no m’ha agradat el fet de que sabent que anava a una entrevista de feina de recepcionista, on és té que donar una bona imatge, i no em refereixo a la bellesa, que imposés ja d’entrada el seu antiestètic (per mi) piercing, si més no, podia haver apuntat ella mateixa que per la feina no el portaria. La decisió és presa, no estic content amb el motiu ni jo mateix, i potser l’altre serà pitjor, doncs la imatge no ho és tot però hi fa molt.

Quasi bé sempre, una espurna encén el foc, en aquest cas l’espurna té forma de piercing.

dijous, 17 de juny del 2010

55 20 40 cms

Tot i que és més agradable de treballar amb mides de 90 60 90, avui toca practicar amb aquestes altres i amb un pes no superior als deu quilos. Entrem de ple, ara que s’acosten les dates apropiades, en un màster d’omplir sense passar-se, la pu....a cabin d’una companyia aèria de low cost.

Primer de tot i molt important, la maleta com més cutre millor, les de rodes i rígides ens donen un pes de gairebé dos quilos i mig, cal agafar doncs la bossa d’esport que pesa mig quilo com a molt. Tema líquids i després de pactar-ho, per escrit, amb la parella s’ha de compartir si és vol portar de tot, ja que només podem portar cinc miserables envasos de menys de 100 ml cadascú, a veure quant algú inventa el “seis en uno” per la higiene personal. Donat que tot a de caber dins la cabin, hem de guardar espai per la jaqueta i tot el reguitzell d’aparells electrònics (càmeres, gps, mòbil, mp4 etc..) amb el seu carregador corresponent, que això a part del volum pesa força. Com que ens agrada llegir necessitarem un llibre, prohibit volums de 500 pàgines, només ha de servir durant el vol, doncs en arribar a lloc la vostra parella us mantindrà distrets fins altes hores de la nit. Ja sé que és molt difícil per vosaltres, dones, però només hi caben unes sabates de recanvi, un altre parell és inviable. Ara el petit forat que queda, és per la roba, si s’arrugarà ja ho sabem, per això hem d’agafar el que és oportú i no el que ens agradaria. En aquest punt la maleta ja està a rebentar, només queda espai per alguns tangues, sostenidors sense ferros i res per pijames i bates. Un cop més, gràcies Ryanair, per donar-nos nits amb tan poca roba, tot i que per aquestes coses, ja tinc prou iniciativa pròpia.

Igual que la companyia aèria, aquest blog no és fa responsable del mal us de les instruccions. Bon viatge i poca roba

dimecres, 16 de juny del 2010

Bon viatge


Avui 16 de Juny, una parella que no treballa, fa un viatge fins a sud Àfrica per veure la selecció espanyola en el seu debut, es preveu arribin a l’hora de començar el partit i que seguidament desprès del enfrontament tornin cap a casa amb un altre vol maratonià.

Tothom pot pensar....i a mi què?, si s’ho poden permetre que ho facin. Però jo dic que pagant-t’ho nosaltres, en la precària situació econòmica en que vivim, trobo escandalós que un príncep i la princesa dels telediaris facin una despesa tan enorme a la nació per un partit de futbol, amb tot el cost afegit de la seguretat i altres comoditats. Potser, i només això els excusaria, no tenen el canal plus ni que sigui pirata, com ells.

A quants més haurem de pagar el viatge?

dilluns, 14 de juny del 2010

Un bon paquet

De massa escoltar als nostres directors d’orquestra com ens anuncien cada dos per tres la presentació d’un paquet de mesures considerables, per tal d’aixecar tot el tema de la crisi financera, creada a partir de la seva incompetència i corrupció, em fa por que després de tants de dies de no veure aigua clara per enlloc, no tenen massa clar que donar-nos. La meva preocupació és, tot i que a algú li pot semblar glòria, que l’únic paquet que ens presentin sigui aquest i que caldrà que ens hi anem acostumant perquè ens l’envainaran pel davant i pel darrera, resem i esperem que ens agradi, doncs serà la manera de que ens sigui menys traumàtic.

Convido fermament a tota la classe política a visitar una web ( nopongasexcusas.com) on potser els tornaran la trempera que fa falta per governar un país, tant per ells com per elles, que si uns no son capaços de que s’aixequi les altres tampoc tenen el ganxo per fer-la ni tant sols tremolar.

El que si no em podeu negar, és que aquest si que és un paquet de mesures considerables.

dissabte, 12 de juny del 2010

El dit gros

De vegades cal ser solidari amb els altres, en aquest cas vull que la gent faci recolzament a l’Agnès que va patir en pròpies carns, la llei de la gravetat d’una massa en caiguda lliure amb l’aplicació del coeficient de velocitat que incrementa el pes original, amb la conseqüència de la fisuració d’algun os. Tots direu, no n’hi ha per tant, ja es curarà......però heu de tenir en compte que això és greu molt greu, doncs he llegit que els terminals nerviosos del dit gros del peu van directament relacionades a la nostre activitat sexual, i aquí és just el punt on el dit pot fer mal a més d’un, és per això que des de aquí demano tot el suport moral perquè aquesta noia pugui tornar a calçar-se les xiruques per viure i explicar-nos anècdotes com aquesta.

Agnès, per mi la noia de la mandarina, cuida el dit gros, recupera’l aviat, i que no t’afectin aquests devastadors efectes secundaris.

Una forta abraçada!!!!!!!!

divendres, 11 de juny del 2010

1001 Moments

Dedicat a la Carme per la seva força i constància en el seu 1001 posts.

El castell sobre el turó

es preveu inexpugnable

i fort

En el fons és

com el nostre cor

ansiós de ser conquerit

Sempre amb la guàrdia dormida

quant l’amor vol entrar

per deixar-se seduir

dimecres, 9 de juny del 2010

Fi de curs

Com cada any per aquestes dates és prepara tothom per la fi del curs escolar, el professorat per acabar la seva feina, els pares per saber on coi deixaran els nens tot l’estiu i els nens contens d’acabar un curs i dedicar-se a jugar que és el que toca.

El que no és gaire normal, és el fet de que després de comprar un munt de llibres, amb la despesa que això comporta, arribem a final de curs amb el resultat de que més de la meitat dels llibres no s’han acabat i que alguns, de vint temes que hi ha, acabaran al tema vuit. No vull ser jo qui digui com s’ha d’ensenyar al petits, però que algú m’expliqui la raó de que els portin a veure ET quant estudien els planetes o que en una tarda normal és canviï l’hora de mates per una pel·lícula de l’Asterix, apart de les festes i vagues. Ho entendria si anessin sobrats de temps, però no és el cas.

Si perquè tothom segueixi, hem de baixar el nivell anem malament, si fem grups de diferents nivells serem racistes, si callem i aguantem serem més burros. La solució no la sé, però el que si sé es que no s’està fent bé. Sense voler qüestionar la intel·ligència de cap infant, em pregunto si les bones notes que ens porten no serà perquè és massa fàcil per ells. En cap moment vull ficar-me amb el professorat, doncs entenc que com a tantes feines n’hi ha de molt bons i d’altres que no mereixen ni el nom.

Si un sistema financer mal portat ens ha deixat en la més profunda crisi, on ens pot portar un sistema educatiu amb tantes mancances?.

dilluns, 7 de juny del 2010

I ara què?

Això és el que em pregunto ara, després d’haver escrit una petita novel·la en la que m’he divertit escrivent i que ara un cop finalitzada està a mans d’una desinteressada correctora, que agraeixo la seva feina per endavant.

Estic prou content amb el resultat, tot i no ser un best seller, però al ser la primera i considerant que estic molt lluny del meu àmbit, em dóna per estar content.

El problema que es presenta, quant fas qualsevol cosa d’aquesta es fer-la arribar al màxim de gent possible , per tenir-ne opinions diferents que permetin avaluar el resultat des d’altres punts de vista.

Hi ha moltes editorials per Internet, sota cost zero que ho publiquen i tothom pot descarregar-s’ho o comprar-ho amb paper, però dubto molt de la seva difusió. Si ho fas amb una editorial amb cara i ulls et pot costar els ulls de la cara, a part de que no sé encara com va el tema dels dipòsits legals, isbn i tota la pesca.

Que faríeu vosaltres donat el cas? comptant que jo no aspiro a guanyar-hi res, no ho faig per negoci de moment, tot i que no és pot dir mai, d’aquesta aigua no en beuré, de moment el que vull, és que arribi a la gent, a vosaltres, que de tant llegir-vos se’m han anat enganxant els dits al teclat. Sou culpables.

dissabte, 5 de juny del 2010

Amb dues pilotes !!!!!!!

M’emprenyo i penso que em raó, quant veig que una colla de gent vestits de vermell, amb quasi la meitat d’ells de cor blaugrana se’ls pugui prometre una prima de sis cents mil euros per cap si guanyen la final dels mundials de futbol. Resulta que som el país que més prima donem i un dels que més crisi tenim també, és per això que no entenc perquè a una gent que indiscutiblement es molt bona fent la seva feina, hagin de cobrar aquestes bestieses, després del que cobren la resta de l’any . Molta gent, incloent-me a mi mateix, fem bé la nostre feina, sabem fer coses molt bé i les hem de fer per força, doncs la motivació econòmica sempre es presenta al revés, si la cagues t’ho trec del sou. Si comptem amb viatges, hotels de cinc estrelles superior, senyoretes de companyia per algú, sopars de duro i altres despeses varies, resulta que si guanyem la final ens costarà uns vint-i-cinc milions d’euros. Davant d’una retallada històrica com la que presenciem, amb retallades de sous i pensions crec que no és gens ètic el que fan i les úniques ganes que et venen al cap, és d’esperar que no guanyin, que no guanyin o haurem d’apujar altre vegada els impostos. Poden dir que ho donaran a ongs, que els diners surten del mundial o el que vulguin, res queda demostrat, i si no, que m'expliquin a qui han regalat els cinc-cents mil que és varen embutxacar per l'eurocopa.

Aquest any que “la roja” tenia tant de cor blaugrana, tenia ganes de seguir l’esdeveniment, però ara potser m’ho plantejo, perquè l’únic que desitjaré es que perdin.

dijous, 3 de juny del 2010

Amb l’alè al clatell

Aixì és com s’ha de sentir alguna gent a casa seva quant truquen, inoportunament sempre, els cada cop més agosarats venedors de companyies elèctriques amb l’afany de treure's un sou, costi el que costi.

Fonts fiables m’han fet arribar les maneres d’irrompre en les cases d’aquesta gent, tal com explicava una veïna, que en veure’ls per l’espiell de la porta i coneixent-los, va optar per no obrir, el que ella no esperava és que ells en escoltar la televisió dins la vivenda es posessin a picar la porta al crit de “sabemos que està dentro senyora abra la puerta”. Llàstima que la senyora en qüestió no va voler avisar a les autoritats per no tenir més problemes, però crec que és sobradament denunciable.

Per un altre banda, una d’aquestes companyies, tenien un home gran a sou o comissió, que és dedicava a recórrer les bústies dels blocs de pisos, armat amb unes pinces de coure la carn, a estirar les cartes per obtenir els rebuts de la llum amb les conseqüents dades bancàries i de consum, per fer les visites més acuradament a les persones que tota la vida han tingut la mateixa companyia. Francament crec que ser venedor no és això, ni ara, que estem en temps difícils. Ja ho sabeu doncs, si no arriba el rebut de la llum, no és que us la regalin, és que potser tindreu una visita.

Vull pensar i en tinc quasi la certesa, de que això son i seran casos aïllats, que de bons venedors encara en queden.

dimarts, 1 de juny del 2010

Fer-s’ho un mateix

No és que ens hàgim de reinventar, però si que potser és hora de que ens acostumem a fer-nos les coses nosaltres mateixos, doncs el poder adquisitiu de tots plegats està baixant i no sabem si demà s’arreglarà o potser acabarà de baixar en picat fins a cota zero. Potser fins ara era molt còmode d’agafar el telèfon i avisar l’empresa de torn per fer un arranjament o modificació, tant si és una bora dels pantalons, clavar unes cortines, desembossar les canonades, pentinar el gat o el que ens passi pel cap en aquells moments.

La pregunta que ens hem de fer cadascú és, que sabem fer i que som capaços de fer o almenys intentar?, som realment manetes? perquè encomanem una cosa que potser som capaços de fer? i ens estalviaríem uns dinerons, si ja ho sé, així l’economia no s’aixecarà, però cal que l’aixequem nosaltres?, algú farà alguna cosa per nosaltres?, sincerament crec que no, i crec que ara torna ser hora d’allò de: maricón l’últim (amb perdó per el seu col·lectiu) i que tothom s’espavili com pugui.

Ara per ara puc dir que a casa entre tots dos, fem moltes de les coses que mai havíem tocat i que l’únic secret que hi ha, és senzillament perdre-hi la por i dedicar-hi el temps que ens calgui. Arriba un punt, on tant és reinstal·lar un ordinador, clavar una totxana com fer la bora d’uns pantalons, només cal posar-s’hi.

Com deia aquell........YES WE CAN !!!, proveu-ho, feu servir la lògica i sobretot no mireu el bricomanía.