Rebre
aquest missatge era senyal d’anar sense excuses al bar i asseure’s pacient-ment
a prendre un cafè.
Llavors
venia una persona, diferent cada vegada, s’asseia al costat i després de
demanar un cafè, et donava un sobre amb una foto i les instruccions i un l’altre
amb diners.
Feta
l’entrega ja no hi havia manera de fer-se enrere, la missió no admetia excuses
i abans de vint-i-quatre hores havia de fer-se efectiva.
Anem
per feina doncs, vaig pensar mentre obria el sobre, per llegir les instruccions
que com sempre començaven amb allò de: que sembli un accident, per continuar
amb els detalls del individu i les seves costums més regulars.
Al
llegir-les atentament, em semblaven més properes que mai, fins i tot les podia
endevinar abans de llegir-les, cada cop estava més descol·locat, temia el
pitjor. Per sortir de dubtes vaig mirar la foto per corroborar l’objectiu.
Llavors vaig veure que tenia un problema, jo era el de la foto.
La meva segona proposta de quedem al Zurich bases aquí