dimecres, 29 d’octubre del 2014

Quedem al Zurich, per feina


Rebre aquest missatge era senyal d’anar sense excuses al bar i asseure’s pacient-ment a prendre un cafè.
Llavors venia una persona, diferent cada vegada, s’asseia al costat i després de demanar un cafè, et donava un sobre amb una foto i les instruccions i un l’altre amb diners.
Feta l’entrega ja no hi havia manera de fer-se enrere, la missió no admetia excuses i abans de vint-i-quatre hores havia de fer-se efectiva.
Anem per feina doncs, vaig pensar mentre obria el sobre, per llegir les instruccions que com sempre començaven amb allò de: que sembli un accident, per continuar amb els detalls del individu i les seves costums més regulars. 
Al llegir-les atentament, em semblaven més properes que mai, fins i tot les podia endevinar abans de llegir-les, cada cop estava més descol·locat, temia el pitjor. Per sortir de dubtes vaig mirar la foto per corroborar l’objectiu. Llavors vaig veure que tenia un problema, jo era el de la foto.

La meva segona proposta de quedem al Zurich bases aquí


diumenge, 26 d’octubre del 2014

Quedem al Zurich Pressumptament



Havia de ser una trobada de bloggers, però més que tot el que volia era posar cara a la gent. Amics amigues de feia anys amb els quals havíem compartit penes i glòries per fi ens podríem abraçar, estrènyer les mans i parlar sense un teclat.
A mi ja m’anava bé, el cafè era al costat de casa i era un client habitual, podíem dir que jugava a casa.
Alguna cosa no anava però, passaven ja quasi dues hores de l’hora convinguda i ningú s’havia presentat, era molt estrany. Consultava cada cinc minuts els mòbil a l’espera de correus electrònics, però no hi havia senyal. M’entretenia llegint blocs però tampoc hi havia moviment, semblava que aquest món s’hagués aturat de cop. Vaig decidir enviar un correu a tots per tal d’esbrinar que passava i que jo començava a passar doncs era evident que la trobada havia fet fallida.
Com quasi esperava, ningú no va contestar, cinc, deu, quinze minuts i res. Llavors em vaig dirigir cap a la barra a pagar el meu cafè per marxar cap a casa, demà potser algú m’explicaria el què.
-Em cobres, el cafè reina?
-Ja marxes? Jo de tu no ho faria, la veritable trobada que esperes comença ara quan jo aixequi les cadires del local i baixi la persiana.
-Com? Què en saps tu de la trobada?
-Sóc la del bloc secrets amagats, ens coneixem de fa molt de temps, ens hem fet confidències i sabem molt l’un de l’altre. O sigui que vaig ser jo qui va organitzar la trobada, donant ordres a la resta de que ningú es presentés.
-I ara que fem?
-Doncs que jo tanco el bar i si estàs interessat en la trobada, sàpigues que continua  a casa meva.
-T’ajudo a aixecar cadires?
-Ja tardes. 
Va ser una nit trobada memorable, que repetirem sovint, com em varen ensarronar entre tots mare meva, però volia saber que es movia avui per la catosfera. Quan engego l’ordinador veig amb sorpresa que tothom de la suposada trobada ha penjat un apunt titulat: Has triomfat al Zurich

Aquesta és la meva aportació a la prposta quedem al Zurich bases aquí


dijous, 23 d’octubre del 2014

Detingut

La policia s’ha presentat avui a casa d’un polític a fer un exhaustiu  escorcoll, cercant proves irrefutables de la seva innocència  i que no tenia res a veure amb comptes a l’estranger ni contractes il·lícits amb empreses vinculades al seu entorn familiar. Nosaltres la premsa, que curiosament hem arribat abans que la policia al domicili, hem pogut comprovar com ha estat detingut i traslladat a la comissaria més propera. 
A l’espera del judici, se l’hi ha informat que serà jutjat per imbècil, honrat i de mala imatge per els seus companys d’ofici. El fiscal estudia demanar l’exili del país per  no trencar amb la tradició ancestral que tenim en temes de corrupció.

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Ai Joana....


Feia dies que sentia aquelles veus, era cridada a ser-hi però ella és resistia, sabia que no podia anar-hi així, no parava de repetir-se que les coses s’han de fer bé. El poble clamava de feia temps, cada cop més gent era partidària del canvi, encara que els barressin el pas a cada moment.
Avui des de l’hort, sent la cridòria de la gent a la plaça, tothom hi és, menys ella que no s’hi vol presentar així, la coneixerien i seria injustament assenyalada amb el dit. Ella volia ser igual que tots, però aquella incompetència la condemnava a quedar-se a casa. 
Llavors hi va caure, la samarreta groga que havia comprat l’hi havia de ser entregada per correus, un coi d’empresa espanyola. Si ho arriba a saber, ella mateixa l’hagués anat a buscar a cavall del burro que hauria anat més ràpid i ara estaria en plena plaça Catalunya cantant l’himne dels segadors.

Aportació del mes a Relats Conjunts

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Fruita del temps

De sempre que havia estat considerat un home valent, d’aquells que no mostren mai els sentiments. Estava en boca de tothom que mai ningú l’havia vist deixar anar una llàgrima.
Però avui tot i la seva avançada edat, en un menjador ple de gent a vessar, se l’hi ha vist caure un parell de llàgrimes per sota les ulleres.
Com n’arribaven a ser de verdes aquell parell de mandarines que ell mateix acabava de despullar i que n’esperava un gust  tant diferent. 
És ben bé que les coses només són bones quan estan al punt o a punt.

dijous, 9 d’octubre del 2014

Menja tant com vulguis per quatre euros

Sota aquesta frase, hom va decidir d’anar a provar un d’aquests bufets lliures que corren per algunes comarques de Catalunya. Més potser per tafaneria que per gana, la cosa està fotuda però encara no en passem.
El sistema funciona tot a base de monedes, així ho demostra una màquina que engruna bitllets per tornar-te ferro tal com si d’una màquina escurabutxaques és tractés. Introduint monedes et dóna pas a l’interior. Un cop dins, menjars preparats a dojo del tipus fred i calent, al costat neveres plenes de carn a punt per coure’t tu mateix, tot això entra en els quatre euros. Si tens set més monedes i veus, cal dir que una cervesa està a cinquanta cèntims. Que vols fer postres, posa monedes que a partir de vint cèntims pots menjar-te un iogurt..... Tria i remena. 
Total que acabes passant més estona preparant el dinar i fent cua a les planxes per coure’t la carn, que gaudint d’un àpat tranquil. Apart de que no suporto veure com molta gent llença el menjar d’aquella manera, servint plats de macarrons als seus nens de cinc anys, tipus Everest, acompanyats de croquetes, ous ferrats, embotits variats i que acaben no menjant quasi res. Alguns adults es veu que tampoc saben la capacitat de la seva panxa i quan estan tips, llençat i tant amples. Tot això amanit amb un xivarri nivell alt, fa que la meves ganes tornar-hi no siguin masses. I mira que el meu plat va quedar net.....tot i que de petit no en tenia res. Si voleu opinar amb proves concloents: Bufets lliures del Bon Àrea, en el meu cas a Guissona. 

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Fomentar o destrossar


Congost de Mont-rebei
Les coses es poden fer de varies maneres, les que estan bé per alguns no ho solen estar per els altres. Pots fomentar que la gent passegi per indrets fantàstics però que el reclam no sigui ben vist per tothom.
Com que feia temps sabia d’un lloc on aquest era motiu de controvèrsia, vaig anar a mirar per tenir una idea més objectiva.
Sis hores de caminar varen ser suficients per fer la passejada i comprovar que és un espai únic, on cada recó és digne d’admirar. Però es clar, l’home per fer-ho més transitable i més atractiu turísticament parlant, ha modificat la naturalesa fins a punts que generen controvèrsia i que potser de vegades hi arriba a haver massa gent, no va ser el meu cas però entenc que en èpoques més estivals es pugui arribar a massificar. 
Nosaltres ho vàrem gaudir molt, potser sense la mà humana seria millor, però potser si així fos molta gent no arribaria a veure-ho mai. Vosaltres jutgeu i qualsevol que sigui el vostre parer, si podeu no deixeu d’anar-hi. Abstenir-se vertiginosos.....


dijous, 2 d’octubre del 2014

Amb un martell i quatre claus

Quan un té a mà el material necessari sense cost i té al cap idees vistes a altres llocs, adopta la postura de posar-se a treballar per fer el que també en diuen un: Ja t’ho faràs.
Partint de la base d’una pila de palets no reciclables i la mania de cercar llocs on posar el cul agafes martell, claus i en un tres i no res....llarg pots tenir on posar el cul, per com dirien abans, dos duros. 
Tot seguit unes fotos del procés (no sediciós) de transformar l’ús d’un gran invent, que va descarregar l’esquena de molta gent, encara que no sé fins a quin punt va ser bo. En tot cas, si teniu ganes de posar el cul... ja sabeu on.
Material bàsic

Procés de montatge

Pintat 

Posats a lloc....més endavant posarem coixins, per rebre com cal als culs