diumenge, 28 de gener del 2018

Movent les peces

Ara mateix vivim en un taulell d’escacs, en que la majoria en som els peons, no tenim gaire força però en som molts. Qui fa els veritables moviments són les peces importants, unes peces que cal conservar per tenir opcions en la partida. Tot i tenir-ne ganes, millor no exposar les peces més preuades, alguna injustament ja ens l’han pres, però confiem en la força del peons que arribant a l’altre banda del taulell, farà retornar les peces importats. Tots junts hem de poder fer aquella jugada que ens doni la victòria, que no pot ser altre que escac i mat al rei, abans però, amb paciència i perseverança hem de fer caure totes les peces importants seves, no en pot quedar ni una. 
Les plagues, no s’acaben si no s’eliminen de soc a rel. 

dilluns, 22 de gener del 2018

Retrat robot


El retrat robot que s’ha emès per tal de trobar, després de tants anys, al presumpte sobresous M.Rajoy, no ajuda massa a la investigació, doncs fonts molt properes ens informen que el retrat ha estat elaborat per el mateix TC.
El que si hem d’agrair al nostre equip d’investigació és el fet de que tenen una certesa prou ferma per pensar que la diferència d’alçada amb l’acompanyant indicaria clarament que es traca de la S.S.S tot i que el retrat no reflecteix en cap cas la seva mala llet i sarcasme polític.
Els hi hem demanat més definició, però ens han dit que estan molt enfeinats intentant enviar una euro-ordre, es veu que els hi han demanat en anglès i no troben cap jutge que en sàpiga, encara que ho digui el seu currículum. 
La pandereta segueix com a música de fons a la línia telefònica.

Aportació a relats conjunts de Gener

diumenge, 14 de gener del 2018

Trobar el moment just

Trobar-te no va ser fàcil, la majoria d’amics em recomanaven sempre fer l’ús de les xarxes per intentar quedar amb alguna mossa, però a mi no em convenç gens. La recerca de la veritat és molt difícil, quan la virtualitat et dóna aquella impunitat on pots vendre el que vols ser i no el que ets. Jo volia trobar a la meva mitja taronja en un lloc lliure d’intoxicacions externes, ja sabem que els locals nocturns poden ser tant o més falsos que la pròpia virtualitat.
Ja m’ho deia un company de feina entrat en edat; que valia més una mirada en un súper, que trenta en una barra de discoteca, i així va ser.
Et vaig conèixer a la caixa del súper, lloc gens romàntic però de tracte directe, on mires els ulls que són reals. Des de llavors que sovint he comprat al mateix lloc, fins el punt de saber-me els teus horaris per coincidir i al mateix temps deixar passar gent davant meu a la cua, per tal de coincidir a la teva caixa.
Els teus somriures em varen donar la força per esperar-te al sortir de la feina, els primers no varen ser instantanis, però la meva perseverança va anar esbrinant el teu estat de solteria. Anava per el bon camí, algun dia em donaries l’opció de quedar amb tu, de moment havies agafat el meu telèfon, tot i que val a dir, que en un mes encara no m’havies trucat tot i la meva compra compulsiva al súper. Mai la meva nevera havia estat tant guarnida.
Finalment  la meva insistència va tenir el seu fruit i vares accedir a quedar amb mi, però només ho podia fer si trobava el moment, en que no fos ni de dia ni de nit. 
Avui he deixat una nota al seu cotxe: Quina casualitat que quan surts de la feina, sigui capvespre. Quedem?

Participació a la crida 112 del Vullescriure.cat

diumenge, 7 de gener del 2018

Hem traspassat

Ja som al 18, al cru Gener i amb la mateixa incertesa que a finals del 17. Això ens ha de preocupar? No més del just i necessari, perquè el que importa és el dia a dia.
Per desgràcia aquest passat any he comprovat com en un instant es gira tot i se’t complica la vida per la resta o almenys molt de temps. Tens tot programat i de sobte has de començar a anular coses i deixar de fer-ne moltes més. Algunes mai més les podràs fer com abans, has de suportar més dolor del que mai havies pensat i controlar la psicologia pròpia per tirar endavant dia a dia.
Ara que tot està tornant a la normalitat, més semblant a la coneguda, puc dir que he aprés a no preocupar-me més del necessari per el futur, cal esprémer cada dia com si fos únic, que de fet ho és, perquè no sabem mai on estarà el nostre forat negre, que ens pot absorbir part o tot el que tenim muntat al nostre entorn.
Posem-nos il·lusions una mica lluny, que ens ajudin a tirar endavant amb ganes, però sense que siguin obsessions. Tot arribarà. 
Sense por, pas a pas, dia a dia i cuidant molt bé les nits podem viure un dos mil divuit sense desaprofitar ni malgastar temps amb banalitats. I sobretot no us enfadeu......aquelles hores, dies o setmanes són realment perduts. Les coses clares, quan no convé s’acaben, i comencen de noves, aprofiteu el temps i un molt bon 2018.