diumenge, 30 de desembre del 2012

Desitjos per el 2013


Desitjo que em desitgin
Desitjo que et desitgin
Desitjo que el/la desitgin
Desitjo que ens desitgin
Desitjo que us desitgin
Desitjo que els/les desitgin

Per desitjar que no quedi no?
Que el 2013 sigui un any sense masses patiments  i que sempre tinguem una mà apunt per tocar-nos, el contacte físic és una de les millors eines, ens dóna tot el necessari per copsar moments de plenitud. Absolutament imprescindibles per donar sentit al que som. Humans.

Bon any, sigueu bons, però tampoc massa eh!!!!

dijous, 27 de desembre del 2012

El whatsapp i el seu perfil

En un hàbitat natural l’espècie humana es relaciona per whatsapp diàriament en un percentatge força elevat.
Sabem que la gent que té el nostre numero de mòbil ens sol conèixer físicament en la majoria dels casos. No cal que ens amaguem de res.
Ara és quan em pregunto per la mania de molta gent de posar una foto que no és seva al perfil...entenc que no es posi la foto pròpia si algú no li agrada, però d’aquí a posar a la parella, al nen o al gat  a la foto de perfil ho trobo estrany. Si parlo amb un paio no sé perquè tinc que estar pensant amb la seva parella i si és noia no entenc que m’ensenyi el seu xicot. Parlar amb una botifarra amb patates, una poma mossegada o un escut de futbol no ajuda gaire tampoc a fer-se  la idea de amb qui estàs compartint lletres en aquell moment. Que tothom faci el que vulgui, es clar, però compteu que els que la tenim llarga (la llista de contactes) de vegades veure una cara, ajuda a recordar qui són alguns dels vells contactes, encara que sigui majoritàriament de feina.  
Ah...per cert, diuen que canvien l’any ara acaba amb 13......BON ANY!!!!

diumenge, 23 de desembre del 2012

Per Nadal, qui res no estrena res no val

O això és el que diuen els vells refranys del nostre poble. Ara i a dia d’avui es suposa que encara és vigent per molta part de la població, tot i  que no sigui en el sentit autèntic de la frase. No sóc massa Nadalenc jo, però el conjunt de festes sempre apropen les persones.
Són èpoques difícils, els Nadals no poden ser com abans a nivell econòmic, però tothom qui vol estrenar pot fer-ho, encara que sigui amb els cordons de les sabates. Potser la gràcia de tot el que estem passant, serà el fet de que aprenem a donar i rebre aquells regals tant preuats que no s’emboliquen i són consumibles al instant: vegis petons, abraçades, xerrades i moltes altres coses acabades amb ades.
Vull que tot i les dificultats que ens posen, ningú passi unes males festes i que tothom tingui un moment de pau amb els seus. Ens el mereixem.
Potser haurem de tallar el torró amb el talla-embotits, potser el cava serà de marca blanca, potser les quantitats es veuran minvades......... Però si continuem autèntics potser siguin millor que molts dels anteriors.
Que passeu unes bones festes i practiqueu totes les “ades” possibles. Jo ho faré.

dijous, 20 de desembre del 2012

La fi de l’espècie


Arribava la fi del món,  per això havia preparat un gran refugi subterrani amb tot el necessari i, una porta de varies tones assegurant l’aïllament hermètic.
Ell havia preparat la seva arca amb dones de totes les races del planeta, volia salvar l’espècie.
El dia de l’apocalipsi, ja amb totes a dins,  s’adonà que no paraven de discutir. Amb tota seguretat, tornà enrere, esperaria l’apocalipsi amb la porta oberta.

dimarts, 18 de desembre del 2012

La jugada de cartes



El director del banc va donar una última oportunitat de quedar-se amb el pis abans del desnonament, a través d’una partida de cartes.
Tots dos eren hàbils jugadors, potser el banquer era més hàbil amb els “farols” o en treure’s un as de la màniga. El seu contrincant ho sabia, ja l’hi anava bé, ell ja es veia guanyador abans de tirar les cartes.
A l’última jugada el director mostrà un gran somriure i va estendre la mà esperant les claus. El pobre sense aixecar el cap entregà les claus al mateix temps que deia: Aquí tens, les claus..... i les fotos de les festes que et muntes les nits que treballes fins tard, les plusvàlues que has amagat, unes firmes falses de les preferents, les comissions per signar hipoteques amb gent sense recursos....i uns quants papers més, entre ells, una declaració d’una persona de quan vares guanyar el teu càrrec en una partida de cartes.
Potser no sabré jugar gaire a cartes, però la meva feina de detectiu la porto al dia. Creus que ho podrem arreglar?

La meva aportació a Relats conjunts.

diumenge, 16 de desembre del 2012

Tocar el botonet

He estat dos dies treballant molt a prop d'un porter automàtic que dóna accés a un grup petit d'habitatges  només seixanta tres.
He fet un petit treball de recerca estadístic del que diu la gent davant d’un porter automàtic. Analitzant la pregunta que surt acústicament de l’altaveu, veig que guanya per golejada el; si?. També podem trobar preguntes com: “quien es”?, hola o el que em va xocar més amb veu femenina que deia:” sube cariño” a la que jo vaig pensar “haberlas haylas”.
El que més  fa pensar és que la resposta més donada per el personal no deixa pistes, doncs responen amb un contundent: sóc jo. Podem escoltar també altres paraules i en diferents llengües que diuen, jo, obre, mama, papa, hola....... El que si sé, és que al instant escoltem el soroll del pany electrònic i una persona empenyent la porta.
L’estudi s’havia de fer bé, calia arribar fins el fons per saber si estava davant d’un cas de telepatia múltiple o bé són males costums. Així que escollint un timbre a l’atzar vaig fer pressió sobre el botonet. No va fallar, la pregunta va ser: si? I jo vaig contestar amb contundència: sóc jo, acte seguit la porta s’obrí. Tornem a provar: si? I jo contesto: hola, soroll i porta oberta.....ostres funciona. Si dius que vens a fer qualsevol cosa no t’obre ningú, si dius sóc jo tens entrada VIP. Per fer una última  comprovació vaig prémer el botonet que mes mal estat, estava molt usat, però varen contestar al moment....”hola soy Vanesa i por quarenta te hago todo”.....jo vaig contestar: sóc jo.....acte seguit el soroll típic del pany elèctric.
Quan toqueu el botonet...doneu pistes, sigueu originals i si penseu amb mi al fer-ho....demano perdó.....Bona setmana i a tocar el botonet amb identitat clara.

divendres, 14 de desembre del 2012

Tramposa


Reconec que em vaig sentir molt afalagat, quan em vares regalar la meitat d’una joia que encaixava perfectament amb la  teva. Feta artesanalment per tu mateixa amb les teves sàvies mans.
Ara, després de tots aquests anys, quan la meva reiterada infidelitat ha trencat la nostre relació per sempre més, maleeixo mil vegades la delicada obra d’art, feta amb tant d’amor  i el localitzador que m’hi vares posar dins.

dimarts, 11 de desembre del 2012

Jo ho he vist així

Els temps han canviat molt des del primer pessebre que es va construir a les llars catalanes. Podem seguir amb les tradicions o podem ajustar-lo a les noves èpoques per tal d’adequar-lo a la realitat. Jo aquest any l’he vist així.
Primer de tot podem veure com els reis, se’ls ha il·luminat el camí com si d’una pista d’aterratge es tractés, aquest any estan més despistats que mai, doncs no saben si són d’orient o d’Andalusia segons han escrit les altes esferes Vaticanes. Per si no en tenien prou al entrar a Catalunya han trobat un peatge.

En un altre lloc del pessebre hi ha una lluita aferrissada dels altres portadors de regals oficials d’aquestes dates. Per sort el Tió ha tombat i neutralitzat al gras de barba blanca.


També hi podem observar una colla de pastors que es manifesten contra alguna de les moltes retallades anuals, no només econòmiques. És evident que hi han coses que els preocupen més que està en un pessebre.

El naixement ens diuen que res de bous i mules, que en realitat no hi eren. Jo n’hi he posat quatre.
Degut a la crisi actual, hem buscat sponsor, així que l’estrella típica ara llueix com a estrella damm, la cervesa preferida del pessebre. Amb això he aconseguit que el primer cobrellit d’aquest infant sigui una senyera. Espero que per el ministre Wert no sigui “adoctrinamiento contra el nacionalismo”

Com català que sóc i per seguir bé la tradició, he volgut posar el nostre caganer més fidel, sobre una catifa que de ben segur ajudarà a fer millor la seva feina.


Tot plegat ha quedat així, senzill però amb el to de protesta que tenia ganes de donar-li. Amb tot el respecte i sense faltar a ningú.


diumenge, 9 de desembre del 2012

En sabem el perquè?

Fa molts anys que la gent que cobra per fer una feina té un dia, almenys, a la setmana de descans, per carregar les piles per la propera. Inclús la nostre religió ens explica que el setè dia va descansar....Si busquem altres cultures, veiem com també un dia a la setmana deixen les eines per fer vida social o privada.
Veien això,  fa temps que em pregunto com és que els polítics de tot el món han de tocar els collons de treballar en cap de setmana i embrutar el que podria ser un telenotícies diferent.
Si igualment no foten res, que en treuen de treballar un dia festiu?, quina explicació lògica pot tenir que facin cimeres, trobades i reunions?. Jo no li veig la veritat, però m’agradaria que aquesta costum es pogués eradicar i, que  almenys unes hores a la setmana no ens fessin recordar que la vida no tot és política.
No és que m’hi capfiqui ni que els faci massa cas, però crec que tenim dret a obrir la televisió i no haver de veure'ls. Només demano un dia, encara que les ganes són de molt més.
Mentrestant bona setmana i no poseu massa la tele, hi han més coses a fer......

dijous, 6 de desembre del 2012

Solucions


Tenien sobre seu molts anys de matrimoni. El sexe ja no era com abans, i això feia discutir-se sovint.
L’última palestra, els va fer posar una data límit per arreglar-ho.
Cadascú va triar la seva manera, però incomprensiblement el dissabte a la tarda es varen trobar a la botiga del sexe.
Els aparells, cremes i estris quedaren en desús, el tip de riure els va proporcionar una nit memorable.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Triomfar com a pare de família

El manual per fer-ho no està escrit, ja ho sabem, cadascú té la seva pròpia teoria sobre el tema i les seves diverses aplicacions.
Sovint ens hi trenquem les banyes, ens esforcem a fer-ho al màxim de bé per tenir-los contents però a ratlla, no sigui que se'ns esgarriïn més del compte.
Convençut de que ho estàs fent bé,  t’adones que el veritable triomf el tens quan un bon dia, després de sopar, et treus una teula de torrons de xocolata de la màniga, l’aixeques tal com l’orelluda de la Champions i saps que allò si, allò si que és un veritable triomf.
Es clar que jo jugo amb avantatge....no necessito mentalitzar-me massa per aquestes ofrenes, sóc home fàcil.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Què ha de passar?


Que ha de passar?

Des de fa molt, diversos reportatges televisius ens ensenyen els desastres que s’han fet en els últims temps, en qüestió d'infraestructures  Tenim aeroports sense avions, trens d’alta velocitat que no porten enlloc i autovies que hi passa un cotxe cada deu minuts.
Ha quedat exposat als quatre vents la incompetència o el mal criteri dels qui ho han portat a terme, sobradament. Jo em pregunto això, què ha de passar perquè a algú li caigui el pèl o el cap sencer?.
Però nosaltres som tossuts,  encara quan ens demanen que els anem a votar, hi anem amb massa i amb la il·lusió al cor de veure fet allò que ens prometen.
No ens enganyem, si fem  un repàs a la història veurem com des de fa més de dos mil anys, el poder s’ha menjat al poble sempre que ha pogut, que ha estat la majoria del temps. No hem evolucionat gaire en aquest sentit.
Només han arribat canvis, quan la multitud en massa enfurismada ha muntat una revolució, ha sortit al carrer i malgrat les pèrdues, s’ha pogut començar de zero.
L’enemic és fàcil de reconèixer, és just qui ens ofega, sabem que és un exercit poderós però a l’hora el sabem en minoria.