dilluns, 17 de desembre del 2018

És possible sortir de la roda?


Com cada any, aquestes dates em fan reflexionar. No en el que representen, sinó en el que comporten i d’alguna manera ens obliguen.
És possible sortir de la roda del consum, que any rere any ens aboquen a compres que ni són necessàries i estan en el seu punt àlgid de preu?. Hem de comprar el que sabem que en menys de dues setmanes estarà a meitat de preu? Alguns ho fan, jo cada cop menys i m’estic plantejant  prohibir que em facin regals, sempre que hagin de comportar més de vint minuts en pensar què comprar i sigui per quedar bé. Perquè desenganyem-nos, amb la varietat i abast de productes que ens envolten,  cada cop és més difícil que rebis un regal just al teu gust o necessitat. Si necessito una gorra, la vull al meu gust, al meu color i a la meva mida. Que m’agradi i em quedi bé, encara que sigui només als meus ulls.
Han passat aquells temps en que esperaves aquestes festes perquè necessitaves unes bambes o una camisa. Ara per sort o per desgràcia tenim de tot i massa, l’únic que ens manca són diners que malgastem, juntament amb la por de no quedar bé i què diran.
Estic d’acord en que, als més petits el que calgui, per fer durar aquella il·lusió que malauradament és de les poques coses veritables d’aquest món. Nosaltres ja som grandets.
Gastem les nostres energies en retrobar-nos, abraçar-nos i dir-nos allò que ens costa tant a vegades. 
Podem fer pujar el consum, però que sigui de petons i abraçades. 

dimecres, 21 de novembre del 2018

Tres amb poca estona

Tenim un país que no ens l’acabem, marxem molt lluny per veure coses, jo el primer, i al costat de casa com aquell que diu, tenim meravelles que no havia vist mai. He de dir que gràcies a Instagram les vaig trobar, em varen despertar la curiositat i al cap de setmana i vàrem fer cap.

 Comencem per Cantonigròs i la seva foradada, serà la primera i com totes no serà massa llarga, entre anar i tornar uns 4,5 kms de corriol costerut moll i relliscós però de bon fer,  amb un final espectacular i per nosaltres sols. Aquell soroll d’aigua omple tots els sentits.

La Foradada de Cantonigrós 

Segona parada a pocs kms per caminar fins al Morro de l’abella i el salt del Tirabous, entre anar i tornar no gaire més de 2 kms. Un lloc espectacular tot i el dia que barreja  plugim i boira. La vista des d’aquest lloc té formes diferents cada minut que passa. Hi tornaré en altres estacions per veure els diferents contrasts de color.
 
Salt del Tirabous

Morro de l'Abella

Morro de l'Abella

Acabem d’arribar fins el poble de Tavertet, amb pluja fina que no ens deixa veure les vistes que ens ofereix, però si que ens deixa veure on fer un mos i recuperar forces. Amb el temps que feia ja donàvem el dia per acabat, però a la tarda sortint de dinar no plovia i ens vàrem animar a fer la ruta circular de 5,5kms  passant per darrera del salt del Molí Bernat.
Aquesta si que ens va fer grimpar una mica més, per baixar per mig d’un bosc espès que ens començava a fer dubtar si arribaríem amb llum de dia al cotxe.
El salt vist des de darrera és espectacular, l’aigua baixava només per nosaltres, llàstima que es feia de nit i ens quedava tota la pujada amb una pluja fineta que anava calant.
En arribà al cotxe just quant es feia fosc, molls com ànecs, és quan dius, ha valgut la pena. Tres en un dia i tot just es fa fosc.


Interior del salt del molí Bernat

Salt del molí Bernat

dimarts, 6 de novembre del 2018

Doncs no està malament


Madeira, com a destí per una setmana no està gens malament, feia anys que me la mirava i sempre em semblava poc, que no valia la pena.
Però no ha estat així, fa poc mes de tres setmanes que vàrem tornar i la recordo amb enyorança. Els pobles potser és el que menys visita mereix, són fets amb poca gràcia i una mica desordenat tot plegat, però tenen una vegetació, unes caminades, una facilitat per estar en pocs kms per sobre dels núvols i uns paratges realment espectaculars.
Amb una setmana es pot fer quasi tot el que seria el top de l’illa, escollint el que més s’ajusta a cada preferència  turista, nosaltres gràcies a l’huracà Leslie vàrem tenir dues nits més, doncs el dia que marxàvem, l’huracà era allà i el proper dia era aquí. Total dues nits amb hotel de 4 estrelles per gentilesa de Vueling, que es varen comportar de notable alt.
Recomanar destins no m’agrada, doncs no tothom és igual. Nosaltres no sé si és que tot ens agrada o que som poc exigents, però el destí és bo. També val la pena dir que l’octubre no és temporada alta i s’està molt tranquil arreu, potser que en algunes èpoques estivals alguns llocs estiguin massa saturats.
Només us faré una recomanació, que és la única queixa que tenim de l’experiència, si mai hi llogueu un cotxe us intentaran sota tot tipus d’amenaces, que contracteu una assegurança tot risc, gairebé imposada, que et cobren apart amb un descaro inexplicable. Puc dir que vaig veure gent anular la reserva i passar-se una setmana amb bus per no claudicar al xantatge. Només es tracta de llegir molt bé la lletra petita abans d’anar-hi.  
Jo repetiria       

Pic Ariero

Cap Sao Lourenzo

Curral das Freiras

En plena collita

Faja dos Padres

Levada 25 fontes

25 Fontes


dijous, 25 d’octubre del 2018

L’artista s’ha passat de frenada



M’havien dit que confiés en ell, que era un artista fent la seva feina i que era una persona que cuidava molt tots els detalls i al mateix temps molt amic de la natura.
M’havien convençut,  vaig acudir a ell i en poques paraules vaig veure que sabia el que volia, ja estava nerviós per el dia d’anar a recollir el resultat.
Passats quinze dies , vaig  presentar-me al seu despatx,  per recollir els plànols de la meva nova casa. Ara veig que d’artista ho serà molt, però o no em va entendre o m’està prenent el pel. El que sé segur és que amb aquest plànol l’ajuntament no em donarà el permís d’obres per començar.


dimarts, 25 de setembre del 2018

Paritat





Haver estat ensinistrador de lleons m’ha permès portar-los a ratlla i gairebé ensenyar-los a mossegar l’amo quan decideixi venir a veure perquè no se’m cruspeixen. Però començo a tenir por de no poder-los controlar, fins ahir hi havia paritat, però ara ha començat a introduir un animal cada dia i masses lleones en un espai tant petit pot ser perillós fins i tot per mi, reconegut ensinistrador de lleons.....però ai les lleones, quina por, les lleones.


dimarts, 18 de setembre del 2018

La nostàlgia et punxa


És una mal educada, sense respecte per els teus sentiments, tot i suposadament adonar-se’n de que està fent mal, et recorda allò que vas viure i que no podràs repetir, allò que quan hi eres no t’adonaves, de la felicitat que t’aportava. Ara te’n adones que sí, que allò va ser èpic.
I ho dic amb convenciment, potser a altre gent no els importa o ni hi pensen però jo aquest estiu he portat i recollit al meu adolescent en diverses FM, festes majors d’abans. El sentiment del que vaig viure em dona l’impuls irrefrenable de baixar del cotxe i quedar-me. Fer unes cerveses, xerrar amb la gent, saltar i fer el dropo fins l’alba. Però el cos et diu que no, allò ja no toca, ara  els hi toca a ells, tu tens que agafar el cotxe i anar cap a casa, allà no hi gaudiries el que et sembla. El que va passar no es pot repetir.
Ara estem escrivint altres pàgines de la nostre història, que un altre dia faran ells i que ara no poden, no els toca.
La meva tasca és fer-los veure que el que estan fent ara, ho han d’esprémer al màxim, perquè no durarà sempre. 
Però vindran altres coses...............

dimecres, 5 de setembre del 2018

El final feliç existeix.



Doncs quan semblava que faltava una eternitat per marxar de vacances, un dia fas un esternut i t’adones que ja has tornat, com passa el temps quan un s’ho passa bé. Les nits d’hospital les recordo més llargues.
Hem anat i tornar de les Illes Feroe, un conjunt de divuit illes perdudes enmig del Atlàntic nord, que fa un parell d’anys ni tant sols coneixia.
L’experiència, per molta informació que tingués al meu abast abans d’anar-hi, m’ha sorprès gratament. Podria dir que ha estat un destí que ha sobrepassat les meves expectatives de bon tros.
A dia d’avui encara és un paradís, amb uns paisatges extraordinaris, una població aproximada de 49.000 habitants i 70.000 ovelles. Exemple clar de la molta natura per descobrir. Caminar es fa incansable davant de tanta bellesa, el clima tant canviant et fa veure el mateix paisatge de maneres molt diferents en pocs minuts. Envejable la seva netedat, cultura, amabilitat i seguretat. Com a anècdota us dic, que en demanar la clau de l’entrada principal del nostre Hostel al propietari, em va mirar somrient dient-me: noi, som a les Feroe, aquí la porta està sempre oberta. Llavors t’adones que pots viure-hi sense por.
Recomano als amants de la natura aquestes illes, abans de que no sigui massa tard. Islàndia va ser un d’aquests paradisos i segons tinc entès ha perdut part d’aquesta màgia. Penso o això vull pensar, que aquesta gent seran més llestos i preservaran aquesta meravella.
Quedeu avisats.








Les coses mai acaben, només deixen pas a unes de noves.

dijous, 23 d’agost del 2018

El petit lloc



Va ser casual, sense buscar-ho, però la taula ens va obrir la petita gana que teníem. El balcó era petit, la taula petita, els plats també, inclús podria dir que l’amor també ho era, acabava de començar.
La dimensió del lloc ens va fer grans, va omplir el desig, va escalfar motors mentre degustàvem els ous estrellats, la truita de carbassó, la de patata amb ceba i rematant les postres amb el flam d’ou de la casa...
Recordo com si fos ara, que al cap d’uns dies em trucaves des de la feina que et trobaves malament, segons tu els ous t’havien fet mal. Jo encara dic que et varen fer bé, doncs amb pocs mesos estàvem comprant bolquers i a dia d’avui ens mirem aquestes taules amb molta picardia, amb la mirada ens entenem.


Aportació als Relats Conjunts d'estiu de la Carme, basada en fets reals.....

diumenge, 19 d’agost del 2018

Collons amb el rellotge de sorra.......


 
Agafeu-ne una mentre llegiu
De sobte no tens ganes de dir les coses, res val prou la pena com per ser explicat i res et sembla prou interessant com per fer-ne un apunt. Escriure sense convenciment no omple el que un necessita per seguir amb la inèrcia habitual d’abans.
Recordo que en la meva plenitud en podia fotre dos al dia o quatre per setmana. Ara en canvi amb un parell al mes, com a molt, em tinc per satisfet, i de moment no se´m acut deixar de practicar.
Però el temps no perdona, els dies passen i els apunts s’amunteguen a l’historial, arribant als mil vuitanta nou, amb una mà de comentaris que fa goig de veure, aportats per els més de dos cents seguidors que durant aquests deu anys han anat passant per casa.
Ara quedem pocs, que tinguem deu anys encara menys, però seguim i qui sap si trobo que realment torna a valer la pena explicar coses.
Ens anem veient per altres xarxes, ens saludem entre fotografies, donem likes, comentem, ens piquem l’ull i això fa que la comunitat no s’hagi desfet, s’ha dispersat. Qui més qui menys està en contacte amb aquest món exterior que m’ha omplert els últims deu anys.
Moltes gràcies a tots per aquests 10 anys de complicitat. Sense vosaltres no seria el mateix i no hagués fet coses que han valgut molt la pena.

dijous, 9 d’agost del 2018

Un abans i un després





Des d’aquell fatídic disset de març de dos mil disset, on el meu cos fa xocar estrepitosament contra el terra, seguit de tot un inacabable periple que encara perdura i que segurament arrossegaré sempre més, algunes de les conseqüències directes o indirectes del accident, que dic que tot ha canviat.
Ha canviat la meva agilitat evident-ment, però apart d’això ha canviat el concepte de les coses, ara no vull renunciar a res que sigui viable, perquè aquestes coses t’ensenyen que potser no hi ha un demà en plenes condicions. Comences a prioritzar i escollir el que realment vols fer, malgrat no poder deixar de pensar en guanyar-se la vida. Cosa que fot fàstic per les maneres, tot i ser dels que no em puc queixar massa, doncs podria ser pitjor.
Anímicament també és diferent, costa arrencar el dia a dia quan veus que no estàs al cent per cent, haver de cuidar-te més també costa, doncs no estàs  acostumant a fer-ho. Tot plegat una gran putada, si, però això no treu que en un parell de setmanes estarem a les illes Feroe gaudint de tot el que estigui al nostre abast.
I sense pensar-ho massa, fa pocs dies vàrem encomanar tot el necessari per passar una setmana d’Octubre a Madeira, perquè tot ha canviat, hi ha un abans i un després, però les ganes de viatjar i veure món cada cop són més grans, i en això aboquem tots els nostres propòsits.
Bon estiu mainada.

dilluns, 16 de juliol del 2018

Arrencar el vol


 

-Estàs segur que amb això arrencaràs el vol i arribaràs a lloc?
-Suposo que sí, la direcció a seguir és clara.
-I no sembla massa lluny.
-Ho tenim a tocar, serà un vol ras i curt, segur.
-Quan aterris a la República, envia un whatsapp, i et seguirem, som milions disposats a arrencar el vol.
-Salut i república company, a la següent bufada m’enlairo.


Participació als relats estiuencs de la Carme

dimarts, 26 de juny del 2018

La lleona



Amb la lleona calenta i la cervesa freda vàrem començar a córrer, la meu bon estat físic va provocar el fracàs. Un cop em vaig adonar de les intencions de la lleona, la cervesa ja era calenta i el pitjor de tot és que la lleona  ja estava freda, sense cap interès per agafar una presa.

Aportació a relats conjunts de Juny

divendres, 22 de juny del 2018

El dia que la tenim més curta


Som de celebrar, de viure i de xalar. Tots ho sabem i ho volem, amb les primeres i tardanes calors d’aquest recent estrenat estiu, celebrem el solstici  amb la foguera que ha de cremar tots els mals auguris, tot i que mai ho acaba fent del tot. Serveixi almenys la present per trobar-nos, que el foc es converteixi en passió i que la passió desenfreni en hores merescudes de disbauxa per oblidar masses injustícies viscudes a diari.
Potser serà el dia que més curta la tindrem, però sempre s’ha dit que la mida no és el més important, sinó la intensitat en que es viu. Serà la nit més curta, però hi haurà tot el temps del món per gaudir-ho i  on més que mai tothom ha de saber que  no és no. Tant si és un, com una manada. 
Bona revetlla la de demà, cremeu-ho tot i guardeu les espurnes per el dia a dia.


Joans i Joanes.......ja ho sabeu, moltes felicitats!!!!!

dissabte, 9 de juny del 2018

Turisme de proximitat





Quan les condicions són bones no cal anar massa lluny per quedar-te bocabadat davant d’un espectacle de la natura que no té res a envejar a més d’algun lloc nòrdic.
Gràcies a les xarxes socials t’assabentes que a pocs kilòmetres de casa tens un espectacle de la natura que és volàtil, passa poques vegades i dura pocs dies. Aquest any amb l’aigua que baixa, ha estat possible que en un mes hagi passejat per dins el llac i avui l’hagi vist ple a vessar.
Algú potser ha escoltat o sentit a parlar del clot d’Espolla, famós per els seus prehistòrics habitants anomenats triops, una espècie de crustaci que ja habitava el planeta en l’era del Triàsic. Just al costat a poca distància trobem el també espectacular salt de Martís, un paisatge digne de Noruega quan està en abundància d’aigua com avui.
Si en teniu ocasió no ho dubteu, ara que és plé.

dimecres, 23 de maig del 2018

Un trio



Tenir dues amants comporta el seu risc, en sabia el perill, però mai en tens prou i quan una d’elles, a sobre, et proposa fer un trio, vas i dius que si amb els ulls clucs.
Ara que estic sobre la taula, ajagut, dominat i adonant-me que la que completa el trio és l’altre amant, em sento perdut. Sé que la meva vida corre perill.
Les dues s’han posat d’acord per tallar-me el coll, però tenen bon cor i em deixen triar quin membre vull que em tallin.
Estic pensant........

Aportació a Relats Conjunts de Maig

dissabte, 12 de maig del 2018

Me’n he fet dues....en pocs dies.


No es pot fanfarronejar de segons quines coses, però puc dir alt i clar que en pocs dies me’n he fet dues, amb unes hores de dedicació i del sofà al llit i del llit al sofà les he tingut enllestides.

Ha estat molt plaent, res previsible i amb bons canvis de ritme que no et deixen refer d’un, que ja estàs enganxat a l’altre.
Tinc ganes de tornar-hi però depèn d’elles, sempre són elles les que han de fer el primer pas. Sé que no em defraudaran i tornaran a fer-ho, són vicioses declarades dels teclats.
Me’n he fet dues, de novel·les, en pocs dies i gràcies al talent natural de ponent he passat unes molt bones hores de lectura. Molt recomanables.
Gràcies Montse Sanjuan (Memòria mortal) i Ramona Solé (Instint de supervivència, per les hores que he pogut passar amb vosaltres.

dimarts, 24 d’abril del 2018

Quin concert.....



-Isabel, quan em vares dir que venien tres joves músics a casa a tocar....i que tindríem corda per estona......no vaig pensar mai que fos això.
-Ai Maria, no sé en què pensaves doncs.
-Doncs en tocar i corda per estona, Isabel.


Aportació a Relats Conjunts 

dilluns, 16 d’abril del 2018

Errors de disseny


Quan estàs en plena manifestació protestant per allò que tothom sap, el cap no deixa de donar voltes per altres “limbos”, cosa que demostra que puc fer dues coses a l’hora.
Observar aquest munts de gent que necessita constant-ment alimentar-se, beure i evacuar, provoca que la persona humana ha d’estar sempre pendent de com podrà ingerir i evacuar vagi on vagi. Ha de preveure sempre aquesta necessitat, ens hi va la vida.
Això em fa plantejar si el cos humà té un error del sistema, doncs la avantatges que tindria sense aquestes necessitats són inacabables, però la veritat és que no.
Si així fos, ahir no haguéssim pogut sortir al carrer per cagar-nos en tot, demostrar que ens podem pixar a la cara de qui ens insulta i apagar la gana que tenim de sortir al carrer a demanar i exigir el que és nostre: la llibertat que hem triat, demostrat amb números, amb seny, amb ganes, amb civisme, sense violència i deixant tot net com una patena. 
No tenim error de disseny, menjar-se’ls i cagar-se en tot, tard o d’hora serà un plaer.

dimecres, 4 d’abril del 2018

L’invent del segle


 Al pobre home no li varen voler patentar el seu invent. Era una simple màquina, capaç de convertir la corrupció en energia. Es veu que el problema era la superproducció que hi hauria, amb la impossibilitat de poder-hi posar un preu abusiu que fos convincent per la resta de la població.

dijous, 22 de març del 2018

Posar-la bé


-Què mires tant fixament?
-A tots aquests homes, a veure si algun fa per tu.
-No tinguis pressa doncs, estic molt bé.
-No diguis ximpleries que t’hem de casar.
-Per què?
-Per tenir un futur, una companyia, un home a casa. Ves quines bestieses de preguntar.
-Au va mama, si em fa més companyia l’ampolla aquesta de refresc, que qualsevol d’aquests. A més no n’hi ha cap de guapo.
-Com ho pots saber si ni tant sols els mires?
-Amb una repassada quan he entrat n’he tingut prou. Per cert, una pregunta; si tots porten barret, això és una casa de barrets?
-Com vols que et casem si ets així de bleda? A veure, si això fos una casa de barrets, que coi seria jo?
-La puta mama, com vols que ho sàpiga jo?
-Filla, no siguis barroera, pronuncia bé i posa totes les comes. 
-Si mama....... coma després de sàpiga.

Per els relats conjunts del més de Març

dilluns, 12 de març del 2018

Petites bestieses



Si del que es tracta és de viure el moment, sense pensar massa en les conseqüències i fer el que te ve de gust, dissabte ho vaig aconseguir.
Sense més, estàvem acabant de comprar al mercat de Girona i era prou aviat que ja havíem acabat. Què fem doncs? Anem a casa a posar-nos a fer qualsevol tasca o trenquem la rutina?
Tot trencat al moment, vàrem decidir d’anar a veure la famosa floració dels presseguers a Aitona, total eren set hores de cotxe entre anar i tornar, per fer unes quatre hores de visita allà. Doncs som-hi, vàrem dir.
L’experiència va ser molt bona, tot i no ensopegar el punt màxim de floració, si que hi havia molt de florit i la veritat és que fa patxoca. Després de menjar una cassola del tros, sota l’organització de la cooperativa del poble, vàrem assistir a una visita guiada de la mateixa, amb la sort de fer una visita vip per nosaltres dos, de la mà del director i l’exdirector del centre. Són d’aquelles visites que no et queda res per preguntar, va ser fantàstic.
Si necessiteu rematar una conquesta, apuntalar una relació, donar una sorpresa o tenir el plaer de fer una escapada, aquest proper cap de setmana es preveu que estigui al màxim d’esplendor. Perquè tot surti a la perfecció uns consells que poden anar bé:
Reserveu per dinar, doncs tot s’omple ràpid, nosaltres vàrem aprofitar el dinar que oferia la cooperativa i va anar bé.
Com que les visites guiades ja estan esgotades, passeu de llarg el poble d’Aitona en direcció a Serós i trobareu el trencant de l’ermita de St. Joan de Carratalà, des d’aquest punt alçat i que es pot accedir en cotxe, es veu una panoràmica molt gran. Un cop baixeu us podeu endinsar per algun camí i passejar entre presseguers coberts d’un mantell de flor rosa. 
Tenim un país meravellós i valen la pena aquestes petites bestieses, per contemplar-ho en directe.

dissabte, 3 de març del 2018

Happy end


Bé això de final feliç, potser no és ben bé, però fa que molta gent entri a la pàgina.....
El cas és que en certa manera si que és un final feliç, dons després de 320 dies un torna a tenir l’alta del metge. Torno a contribuir a les arques del estat.
Mai més serà tot igual, sempre quedaran coses que no tens altre opció que aprendre a conviure-hi, com una petita coixesa i dolors que no sé si mai arribaran a desaparèixer del tot. Però torno a la feina, amb ganes i conscient de les limitacions, amb pèrdua de flexibilitat i força.
I estic content després de tot, perquè segons primers informes aquest moment no arribaria mai i el meu camí passava per buscar altres feines, no ha estat així i ho celebro. 
No puc queixar-me, doncs en posició horitzontal no tinc mancances, més que les de la pròpia edat, i per exemple, assentat a taula menjant calçots i aixecant el porró tampoc se’m nota res, o sigui que endavant i a per totes, que no ha estat res.

dilluns, 19 de febrer del 2018

Que et veig a venir




Mira, potser en el futur els autoretrats seran molt habituals, no et trec la raó i també potser serà veritat de que serà una cosa quasi instantània, que podràs mostrar a tothom al moment i et podran comentar o dir si els agrada què veuen.
Malgrat tot, tant ara com en el futur vull que posis l’altre mà sobre la meva espatlla al mateix temps que deixis córrer l’aire entre nosaltres, que amb aquesta mirada tant perduda no tardaràs en moure fitxa, per no dir altre cosa. O sigui que si vols autoretrat, distància raonable, mans quietes i enlaire.

Aportació a relats conjunts del mes de Febrer.

diumenge, 11 de febrer del 2018

L'imprescindible


Com es descriu a moltes pel·lícules una llum segadora va fer acte de presència damunt del remat de cabres que jo conduïa. Una boira molt espessa s’imposà al  seré dia que teníem. Llavors tot va ser fosc i el meu despertar va ser a una cambra lluminosa i asèptica, rodejada d’uns estranys individus. Després proves i reconeixements, per sorpresa meva es varen comunicar amb mi amb un perfecte català.
El motiu era molt clar, havia estat escollit per salvar la nostre humanitat, si no me’n en sortia en els propers mesos, de fer un canvi de rumb a la nostre espècie, ells s’endurien part de la humanitat a un altre planeta. Destruirien la resta per la perillositat que suposàvem per el sistema solar, amb els nostres invents per fer-nos mal. Havia d’eradicar les ànsies de poder, riquesa i egoisme de la Terra, per reconduir la situació i prosperar netament i en harmonia. Senzillament semblava impossible.
Em varen donar poders per decidir qui podia viure o morir per donar-me facilitats i em semblà que amb això seria tasca fàcil.
Decidir qui ha de viure o morir és fàcil, però les conseqüències que genera són impensables, doncs genera ben estar per un lloc i rancúnies per l’altre. No era tant fàcil com havia pensat, necessitava més temps del que tenia  per redirigir les males pràctiques humanes, emprades en mil·lennis. Necessitava una excusa per guanyar aquest temps.
Ells no varen fallar, a la data establerta vaig tornar ser abduït per valorar el que havia estat  fent. Les conclusions no eren bones, no havia aconseguit bons resultats tot i anar per el bon camí. Ells tenien decidit de començar amb la selecció de poc més d’un milió de persones per ser traslladats, la resta serien exposats a un virus mortal i servir d’adob a un planeta malmès, que passats cinc segles hi tornarien a introduir l’espècie humana.
La meva última carta havia d’entrar en joc, vaig poder aconseguir saber on portarien als escollits, abans de deixar anar el greu problema de supervivència al que ens enfrontaríem. El lloc on ens portaven no estava preparat per fabricar formatge, un aliment imprescindible per nosaltres. Nerviosos varen començar a mirar a les seves pantalles i hologrames comprovant que a tot el planeta es consumia aquest aliment i que podria ser que fos vital. 
Ara tinc deu anys de marge, però tornaran.

Participació a la crida 116 del vullescriure.cat


diumenge, 4 de febrer del 2018

Trying hard

De molts és sabut que l’any passat per culpa de la llei de la gravetat em vaig quedar sense vacances, ara que comencem a veure la llum, intentem amb ganes de complir un somni. Perquè tot plegat són dos dies i cal incentivar-nos amb el que ens fa tirar endavant. Ho intentem i estem a un click de començar-ho i comptar, a partir de llavors els dies que queden per l’estiu, tot i esperant millor sort per aquest any. 
El somnis cal perseguir-los, si són viables cal fer-los, perquè ignorar-los seria somiar per res.
És o no és per somiar-hi?
Un sugus per qui sàpiga on coi és

diumenge, 28 de gener del 2018

Movent les peces

Ara mateix vivim en un taulell d’escacs, en que la majoria en som els peons, no tenim gaire força però en som molts. Qui fa els veritables moviments són les peces importants, unes peces que cal conservar per tenir opcions en la partida. Tot i tenir-ne ganes, millor no exposar les peces més preuades, alguna injustament ja ens l’han pres, però confiem en la força del peons que arribant a l’altre banda del taulell, farà retornar les peces importats. Tots junts hem de poder fer aquella jugada que ens doni la victòria, que no pot ser altre que escac i mat al rei, abans però, amb paciència i perseverança hem de fer caure totes les peces importants seves, no en pot quedar ni una. 
Les plagues, no s’acaben si no s’eliminen de soc a rel. 

dilluns, 22 de gener del 2018

Retrat robot


El retrat robot que s’ha emès per tal de trobar, després de tants anys, al presumpte sobresous M.Rajoy, no ajuda massa a la investigació, doncs fonts molt properes ens informen que el retrat ha estat elaborat per el mateix TC.
El que si hem d’agrair al nostre equip d’investigació és el fet de que tenen una certesa prou ferma per pensar que la diferència d’alçada amb l’acompanyant indicaria clarament que es traca de la S.S.S tot i que el retrat no reflecteix en cap cas la seva mala llet i sarcasme polític.
Els hi hem demanat més definició, però ens han dit que estan molt enfeinats intentant enviar una euro-ordre, es veu que els hi han demanat en anglès i no troben cap jutge que en sàpiga, encara que ho digui el seu currículum. 
La pandereta segueix com a música de fons a la línia telefònica.

Aportació a relats conjunts de Gener

diumenge, 14 de gener del 2018

Trobar el moment just

Trobar-te no va ser fàcil, la majoria d’amics em recomanaven sempre fer l’ús de les xarxes per intentar quedar amb alguna mossa, però a mi no em convenç gens. La recerca de la veritat és molt difícil, quan la virtualitat et dóna aquella impunitat on pots vendre el que vols ser i no el que ets. Jo volia trobar a la meva mitja taronja en un lloc lliure d’intoxicacions externes, ja sabem que els locals nocturns poden ser tant o més falsos que la pròpia virtualitat.
Ja m’ho deia un company de feina entrat en edat; que valia més una mirada en un súper, que trenta en una barra de discoteca, i així va ser.
Et vaig conèixer a la caixa del súper, lloc gens romàntic però de tracte directe, on mires els ulls que són reals. Des de llavors que sovint he comprat al mateix lloc, fins el punt de saber-me els teus horaris per coincidir i al mateix temps deixar passar gent davant meu a la cua, per tal de coincidir a la teva caixa.
Els teus somriures em varen donar la força per esperar-te al sortir de la feina, els primers no varen ser instantanis, però la meva perseverança va anar esbrinant el teu estat de solteria. Anava per el bon camí, algun dia em donaries l’opció de quedar amb tu, de moment havies agafat el meu telèfon, tot i que val a dir, que en un mes encara no m’havies trucat tot i la meva compra compulsiva al súper. Mai la meva nevera havia estat tant guarnida.
Finalment  la meva insistència va tenir el seu fruit i vares accedir a quedar amb mi, però només ho podia fer si trobava el moment, en que no fos ni de dia ni de nit. 
Avui he deixat una nota al seu cotxe: Quina casualitat que quan surts de la feina, sigui capvespre. Quedem?

Participació a la crida 112 del Vullescriure.cat

diumenge, 7 de gener del 2018

Hem traspassat

Ja som al 18, al cru Gener i amb la mateixa incertesa que a finals del 17. Això ens ha de preocupar? No més del just i necessari, perquè el que importa és el dia a dia.
Per desgràcia aquest passat any he comprovat com en un instant es gira tot i se’t complica la vida per la resta o almenys molt de temps. Tens tot programat i de sobte has de començar a anular coses i deixar de fer-ne moltes més. Algunes mai més les podràs fer com abans, has de suportar més dolor del que mai havies pensat i controlar la psicologia pròpia per tirar endavant dia a dia.
Ara que tot està tornant a la normalitat, més semblant a la coneguda, puc dir que he aprés a no preocupar-me més del necessari per el futur, cal esprémer cada dia com si fos únic, que de fet ho és, perquè no sabem mai on estarà el nostre forat negre, que ens pot absorbir part o tot el que tenim muntat al nostre entorn.
Posem-nos il·lusions una mica lluny, que ens ajudin a tirar endavant amb ganes, però sense que siguin obsessions. Tot arribarà. 
Sense por, pas a pas, dia a dia i cuidant molt bé les nits podem viure un dos mil divuit sense desaprofitar ni malgastar temps amb banalitats. I sobretot no us enfadeu......aquelles hores, dies o setmanes són realment perduts. Les coses clares, quan no convé s’acaben, i comencen de noves, aprofiteu el temps i un molt bon 2018.