dilluns, 10 de juliol del 2017

De quan tot va malament

No és a sangs calentes, doncs d’això fa just una setmana i ja es veu des del record i havent mesurat i equilibrat  els fets.
Va tocar tornar a visitar un hospital, en aquest cas el Josep Trueta de Girona, on a causa d’una trombosi a la cama em varen ingressar uns dies per posar-hi solució.
Si bé de l’equip humà que hi ha, en tinc poques queixes, si que en tinc moltes de la manca de recursos i les seves conseqüències. Vaig entrar el Diumenge a les onze del vespre, on em va agafar al cap d’una hora llarga un metge amb molta dedicació però amb molt poca experiència, doncs segons ell mateix em va explicar era metge d’un Cap de poble que feia hores extres a urgències. No tenia capacitat per demanar cap analítica, fins que al cap de un altre hora llarga va venir una doctora que si ho podia fer. Al cap de dues hores, els resultats donaven un clar símptoma de trombo, però calia fer una ecografia que fins l’endemà al matí no es podia demanar. Com que tot estava saturat vaig passar la nit a una camilla de reconeixement sense coixí ni res. A les set del matí va quedar lliure un box i em varen traslladar on almenys hi havia un llit, que si bé no era per tirar coets, la meva pelvis operada ho agraïa després de tota la nit.
Per falta de personal i saturació la meva eco es va fer esperar fins les dotze del migdia. Tretze hores a urgències i m’havien fet una analítica. Les ecos de nit parades.
La eco amb un minut va donar el resultat que quasi sabíem, trombo a la femoral. La doctora m’explica que estem davant d’un quadre clínic que cal vigilar doncs ens enfrontem en el pitjor dels casos a la mort sobtada si el trombo decidís fer camí cap el pulmó. Tretze hores tard, però podem començar a posar remei en forma de heparina i sintrom mentre m’anuncien que em traslladen a un altre hospital, que és el que per zona em toca. El Santa Caterina.
Després d’esperar sis hores més al box, m’anuncien que aquest hospital no té places disponibles perquè la setmana passada han tancat vint llits i em buscaran una habitació al mateix Trueta. Dos hores més i tinc habitació.
L’equip metge ha estat molt correcte, he estat ben informat i ben controlat segons em sembla. Però durant tots els dies d’estada a planta, he pogut comprovar a cada àpat que el menjar caldria que algú dels de dalt arribés a tastar-lo. Entenc les retallades i la manca de recursos, però no entenc com es pot servir menjar poc cuit a malalts, fred en alguns casos i de molt mala qualitat. 
Per sort ja torno a estar a casa, i penso que tant de bo qui ha provocat les retallades, qui encara està indecís amb un vot, qui posa pals a les rodes o prohibeix el nostre dret a decidir, passi uns dies com els que he passat jo, palpant la falta de recursos  i allò de que “ens hem carregat la seva sanitat”, perquè s’acabi de convèncer del que reclamem. Quan finalment surti amb l’alta mèdica, tot quedi en falsa alarma i ple de salut pugui lluitar per el que reclamem. Perquè de salut, tothom n’hauria de tenir

15 comentaris:

Anna ha dit...

Ostres Joan quina tela tot plegat! Però ara el que compta és que tu estas bé i que tornes a ser a casa. Anims (i paciencia!)

xavier pujol ha dit...

Primerament Joan, estic content de que tornis a ser a casa i l'ensurt, encara que hagi estat greu, quedi enrere.
Segon, desitjar-te que recuperis definitivament, o sigui per sempre, la bona salut a tots els nivells.
Les retallades en sanitat han estat massa severes. També parlo per experiència. El meu ingrés per a ser operat de càncer, me'l van comunicar de paraula, després d'una espera de gairebé tres mesos, i de insistir jo mateix en la perillositat de la demora. Vaig demanar si em podien donar la data i hora de l'operació per escrit, i ho vam fer en un post-it dels petits, que encara conservo.
Per obtenir un informe i els resultats de l'operació, vaig haver de demanar-lo dues vegades.
Com tu, també reconec l'eficiència dels metges i del tractament. Ho demostra que ho explico.

Joana ha dit...

Vinga Joan amunt! Que no decaigui.
A Mataró estem igual, tot plegat una indecència, i a sobre tanquen llits!
Petons i força estimat amic!

sa lluna ha dit...

Tots els que he tingut un ensurt d'aquests greus sabem de què parles. Mentre van passant les hores, no t'adones del perill que hi ha en tot això. Vas d'una banda a l'altra com si estiguessin fent moltes coses i quan ja realment et poden mirar, veus que només t'han fet un analítica en un munt d'hores.
Quan finalment tornes a casa, més fredament, t'adones que en aquelles hores d'espera hagués pogut passar de tot i res bo. És vergonyós!

Doncs ara a gaudir d'estar a casa, que com a casa enlloc.
Cuida't molt i ànims que ja queda menys!!
Aferradetes ben dolcetes.

Clidice ha dit...

Sort que ja ets a casa. Cada dia ho tenim més a prop. Petons!

Pakiba ha dit...

Joan si que les has pasat canutas, estem cada dia pitjor i con dius encara hi ha que es pensan el vot , pero tot aixó apart estic contenta perque estas a casa i puguis explicarlo.
Espero estic millor i et vagis recuperan poc a poc.
Un forta abraçada

Sergi ha dit...

Quin drama tot plegat. El millor de tot plegat és que ets aquí per poder-nos-ho explicar. Tota una epopeia, però almenys amb final, si no feliç, sí satisfactori. Diuen que els miracles no existeixen, però el que fa el personal mèdic de casa nostra amb els recursos actuals que tenen no pot tenir una altra qualificació. Esperem que no tinguis cap altre ensurt d'aquests, els hospitals lluny durant una temporada estaria força bé.

marta ha dit...

Ondia Joan, quin susto no? Les coses estan molt fotudes cert, pero ara mateix pensa en tu i en tornar a donar guerra. Del futur del nostra pais a l' octubre tenim l' oportunitat de canviar-lo.
Abraçadetes!!!

Gerònima ha dit...

Pobres pacients i pobres del personal mèdic.
M'alegro moltíssim que ja tornis a estar a casa.
Ànims i endavant!

M. Roser ha dit...

Caram, Joan mentre llegia el teu post m'han agafat esgarrifances...Sembla que expliquis els problemes d'un pacient en un país tercer mundista!
Sort que després de tot te n'ha sortit de tot plegat, gairebé sembla un miracle...A mi els malalts que han de patir el doble pel fet d'estar-ho i per com sovint són tractats em fan molta pena, el personal mèdic no me'n fan tanta , perquè no sempre es comporten com a professionals, són minoria és clar, però quan un té mal, sentir-se tractat amb amabilitat i fa molt!
Que et milloris ben aviat, Joan i no hagis de tornar a fer us d'aquesta sanitat que en alguns llocs si que se l'han carregat...
Petonets.

zel ha dit...

Doncs jo, que tinc família a sanitat, crec que no tota la culpa és dels qui ho afinen allà. Aquí s'ha externalitzat tan com han pogut i han afavorit determinades empreses. El cost el paguem nosaltres. Ells dient que no tenen recursos tan amples. Ho paguen els metges, les infermeres i tot el servei i els pacients els primers.
Hi ha moltes clíniques privades que reben els "derivats"

jomateixa ha dit...

És vergonyós.
Passa en aquest i en tots els altres hospitals, i sembla que vagi a pitjor.

Espero que no hagis de patir més problemes, i la recuperació tiri endavant.

Elfreelang ha dit...

tinc ben present el "nos hemos cargado su sistema de salud" vergonyós i penós ....et desitjo una bona i franca recuperació de la cama si prens sintron hauràs de fer analítiques periòdiques per ajustar la dosi no fos cas que et deixin sense plaquetes i ves amb copte molt a fer-te cap tall perquè la sang aniria a raig ves se suposa que ja t'han dit totes les recomanacions que fa al cas

Carme Rosanas ha dit...

Dêu-n hi-do!!! Jo també tinc ben present que es volen carregar la sanitat expressament... i posen en risc la vidacde les persones, però a ells no els importa res...de tota manera...

M'alegro que ja siguis a casa i cuida't molt, Joan!

Glo.Bos.blog ha dit...

Ei, Joan, em sap greu aquesta experiència que has viscut. Quan et trobes un aquestes situacions et sents tan indefens i tan vulnerable! I tot i que els metges donin la talla la falta de recursos converteixen aquestes situacions en un malson. Ho dic per experiència.
M'alegra que estiguis millor i desitjo que et recuperis del tot ben aviat.
A les nostres mans està intentar canviar el que no funciona.