divendres, 24 de novembre del 2017

Dret de pinso

La decisió de no estar lligat a ningú és una decisió només meva i que sempre he deixat clara. A casa solen venir noies i senyores de totes les edats que en un moment o altre a les dues parts en ha vingut bé de passar una estona junts, però últimament estan passant coses que mai de la vida m’havien passat.
Sóc discret de mena, les meves trobades mai havien transcendit més enllà de les parets i ara em trobo que a l’endemà que algú ha vingut a passar la nit amb mi, ho sap tot el barri. Que alguna xerri les seves aventures ho trobo normal, estem en ple segle vint-i-un i tothom esbomba el que li plau. Però passar d’això a que totes les trobades es facin públiques, no m’ho explico.
Cada cop em costa més lligar, les veus corren i estic agafant mala fama, he de sortir a llocs menys habituals per poder ser jo mateix i viure la vida com m’agrada. Però ni així, tot i obrir el ventall m’he trobat que al cap de pocs dies la meva fama em passa factura. Alguna cosa hauré de fer.
Avui m’he adonat d’un fet estrany però molt evident que he decidit investigar a fons. Després de passar la nit amb una recent presentada amiga, he decidit seguir-la a veure què feia i on anava. No ha fet res d’estrany, només ha baixat de casa i caminat fins al cotxe, però just abans de pujar-hi, he vist el que em temia. La meva gata ha fet un salt sobre el sostre del cotxe i he vist com parlava amb la meva companya. Amb cara estranya ha anat assentint al que suposadament li deia la gata, fins que al final he vist com escopia al terra, abans de ficar-se dins el cotxe i marxar xerricant rodes. 
He de parlar amb la meva gata, haurà de recitar el meu relat a partir d’ara o el pinso tant bo que es cruspeix s’ha acabat. O això o que torni a caçar ratolins.

Participació 109 a Vullescriure

10 comentaris:

M. Roser ha dit...

Què dius ara! Així que tens una gata de les que els arada fer safareix...O sigui que ja n'has tret l'entrellat, he, he. Et deus trobar millor perquè veig que el sentit de l'humor està pels núvols. I no em crec que no lliguis, un exemplar tan ben plantat!!!
Bona tarda, Joan.

xavier pujol ha dit...

El meu gat és vell. I això en un gat és un bon adjectiu: és gat vell, en sap un munt. Si mai vols que li canti les quaranta a la teva gata m'ho dius... però no li privis del pinso!!

jpmerch ha dit...

Abans de llegir que era cosa del gat, t'anava a dir que potser seria per anar amb beates, que a l'endemà van a confessar-se i després el capellà, no respectant el secret de confessió s'en va de la llengua en el bar.

Joana ha dit...

Una gata maula, ja ho veus!
M'agrada aquest escrit!

jomateixa ha dit...

JEJE
Molt original.

Carme Rosanas ha dit...

Aquesta afició a tenir gats us perd.... féssiu com jo que no n'he tingut mai cap, aquestes coses no passarien... he, he, he...

Molt bo i molt inesperat, aquest final...

Sergi ha dit...

Ja no ens podem refiar ni dels nostres éssers més estimats. Gata traïdora! Però ja se sap, els gats són els seus propis amos i es veu que no està gaire contenta amb el teu comportament. Potser li hauràs de pujar la dosi de pinso o oferir-li alguna altra cosa a canvi si vols continuar amb el teu tren de vida. Bon relat.

Elfreelang ha dit...

caram amb la gata !!!!! molt original el relat Joan !

Anònim ha dit...

una gata massa espavilada, per això jo no tinc animals a casa

G,O.ÀMFORA ha dit...

Ai, una gata gelosa...quin perill, no en perdonen ni una!