dilluns, 24 d’abril de 2017

Quaranta dies

L’informe diu que l’home es precipità mentre pujava a una escala de gat i d’una alçada no superior als dos metres. Sembla ser que la contusió tant forta esdevingué al caure amb tot el seu pes sobre la mateixa escala metàl·lica.
Jo hi afegiré que l’home en qüestió, després de la sotragada i sabent-se sol al lloc, va recordar que tenia el telèfon just a l’altre casa, arribar-hi era la seva única solució per cridar ajuda.
A cada pas sentia com les costelles es clavaven i es desmuntava la pelvis, allò era indici clar de que la cosa era greu. Aquells trenta metres arrossegant-se a quatre grapes i controlant que el mareig no el deixés fora de joc es feren eterns. Per fi amb el mòbil a la mà va poder avisar al 112 i a la família. Després d’això es deixà caure al terra i ja fou incapaç de tornar-se a moure.
L’ambulància  juntament amb tots els protocols que fan tant de mal el traslladaren immediatament al hospital més pròxim. El pronòstic va ser ràpid, fractura de pelvis, acetàbul, quatre costelles i líquid a la pleura.
Davant la impossibilitat d’operar d’urgència per l’hematoma intern i el líquid, el quadre mèdic va punxar ràpidament el tòrax per buidar el líquid i foradar el fèmur per posar-hi vuit kgs de pes per tal de que el fèmur no pugés amunt estirat pels tendons.
Sis dies més tard amb el sistema respiratori solucionat és traslladat a BCN a un hospital amb  més mitjans per poder fer l’operació. Dins aquest hospital encara haurà d’esperar dotze dies més en ser operat. Ja son molts de dies immòbil al llit mirant al sostre, cada cosa que necessitava havia de tocar el timbre, això el feia sentir molt indefens.
Arriba el dia de l’operació finalment, sis hores de quiròfan i sis més de reanimació per anar a passar una nit a UCI, lloc que imaginava amb una pau i tranquil·litat controlada. Res més lluny del que pensava, quina nit més horrible l’esperava. Tot eren cables, sondes i vies.
Ja a planta queden uns dies més d’estar mirant el sostre i tocant el timbre per tot. Fins que arriba el dia esperat de poder-se seure. El primer intent ha estat de perdre el coneixement i els propers quatre dies per anar controlant el mareig, com pot donar una habitació tantes voltes?
Cada dia una fixació nova, aguantar assentat, poder dutxar-se, posar-se dret amb un peu i poder desplaçar-se. Per fi no necessita timbre.
Per fi arriba el dia en que la infermera ve amb una carpeta amb l’alta hospitalària. Una hora d’ambulància i podrà tornar a casa després de quaranta dies amb les seves llargues nits. Queda molta feina per endavant, el pitjor ha passat i torna a estar envoltat dels seus. 
Diuen que el temps ho cura tot, ell ho vol creure així.


Ho hauria pogut redactar en primera persona, sembla que així no fa tant de mal.

25 comentaris:

LEBLANSKY ha dit...

Joan!!! Quina mala pata! Sort que al menys ara ja estas a casa! Cuida't molt i deixa que et cuidin!
Ànims, company blocaire!

Laura T. Marcel ha dit...

Deu n'hi dó noi! Com m'alegro de llegir-te. Tot i que ja t'ho pots pendre amb calma que no ha sigut moco de pavo tot això que t'ha passat. A cuidar-se i a deixar que les coses facin el seu curs-

Carme Rosanas ha dit...

Ben tornat a casa, Joan!!!

Segur que des de casa es comença a veure tot d'una altra manera.
Cuida't molt, fes bondat i no facis massa el valent. Cada cosa al seu temps.

Una abraçada

XeXu ha dit...

Quina alegria més immensa tornar-te a llegir! Tot i que suposo que no et serà fàcil d'oblidar, ara ja ets a casa i mica en mica a tornar a fer vida normal. Personalment t'agraeixo que ens fessis avisar, estava esperant aquest dia en que tornaries i ens ho explicaries tot. Déu n'hi do, quin ensurt, però que valent vas ser fent servir totes les forces disponibles per arribar al telèfon. M'alegra molt saber que ja estàs millor. Molt ben tornat, i rep una abraçada suau, però ben càlida de part meva.

Pere ha dit...

Me n'alegro molt que siguis a casa, veig que ho has passat molt malament però tot s'arregla amb temps, paciència ... i en el teu cas sort de poder demanar ajuda.
Espero que et recuperis ràpid i que tornis a escriure amb el sentit de l'humor que et caracteritza.

Bona nit Joan.

xavier pujol ha dit...

La caminada per anar a buscar el mòbil va ser heroica!
Ens fem càrrec de les hores llargues, dels dies feixucs quan no et podies valdre per tu mateix Joan.
Ben tornat a casa Joan. Esperem que et restableixis ben aviat. Ves escrivint, encara que sigui mentalment, que tenim ganes de les teves històries.

Anna ha dit...

Vaaa mica en mica tot tornarà al seu lloc :) Em va fer molta il·lusió veure la foto a IG de que ja eres a casa! Un petonas ben fort!

sa lluna ha dit...

Molt bona notícia que siguis a casa, la més bona.
Has passat moments molt fotuts que s'han d'anar oblidant a mida de que vagi augmentant la rehabilitació.
Ets jove, ets fort i a més guapo, per tant ho tens tot al teu favor.

Ânims que ja tens a la teva gent i a tots nosaltres!
Aferradetes suaus, amb molt carinyo.😉

Galionar ha dit...

Ostres, Joan, ets un home molt, molt valent! Si vas poder arribar al mòbil amb aquelles condicions, segur que ets capaç de plantar cara a tot el que convingui...
M'alegra moltíssim saber que ja ets a casa. Ara, la resta de la recuperació ja no serà tan dura. Llarga possiblement, pero no tan dura. La meva admiració per a tu, i sobretot, que no manqui el sentit de l'humor, que ho fa tot més suportable.
Una abraçada!

M. Roser ha dit...

Joan, gairebé són històries per a no dormir, però ben reals...No saps com m'alegro que tot hagi sortit bé, encara que suposo que casa deus haver de fer bastants dies de repòs...Espero que no siguin molts i sobretot, quan estiguis ben rebé, a les escales que si enfili un altre!!!
Petonets, Joan.

jomateixa ha dit...

M'has posat la pell de gallina. Quin ensurt que devíeu tenir!!
Una alegria tenir-te de nou per aquests mons. Aquesta sí que és una història de les que es recorden i s'expliquen sempre. Espero que ara que ja ets entre els que t'estimen, la recuperació vagi endavant a tota màquina.
Cuida't molt i deixa que et cuidin. Una forta abraçada!!!!!

rits ha dit...

Joan!!!! Me n'alegro que ja estiguis a casa, que el pitjor ja hagi passat. Quina valentia!!! molta i molta força. Poc a poc i bona lletra i cada dia un pas.

El relat dels fets és esfereïdor. Em sap molt de greu que hagis passat per aquest tràngol.

Molts petons i ves-nos explicant l'evolució!

McAbeu ha dit...

Ben retornat!!. El que expliques fa mal, en primera persona, en tercera i fins i tot als que ho hem llegit però l'important és que ja siguis a casa recuperant-te. Una recuperació que et desitjo el més ràpida i menys feixuga possible. Ànims!!

Ada ha dit...

Ànims Joan!! Ja ha passat tot i ara per fi pots descansar a casa amb els teus... Sent molt el què t'ha passat, molt dur i dolorós!! Una abraçada ben forta i torna aviat amb el teu humor de sempre!!!

kweilan ha dit...

Cuida't!!! Una abraçada molt forta!!!

Alba ha dit...

Que bé Joan! Molts anims! Estar convalescent no ha de ser pas fàcil... una abraçada!

Clidice ha dit...

Feliç de llegir-te a casa. Ara cada dia una mica més. Una abraçada!

Joana ha dit...

Molta força i ànims Joan! I petons grans, tot el conjunt ajuda. Ara ja tot a millor. :)

sargantana ha dit...


Molt be, Joan !!
a casa ni hi han timbres ni els necesitaras...
anims noiet !!

petons de sargantana

Ferran ha dit...

Quin greu. Celebro molt en tot cas que ja tornis a ser a casa; ara a prendre-s'ho amb calma, que això segur requereix temps, i a poc a poc cap a la recuperació total. Ànim!

Glo.Bos.blog ha dit...

Ens tranquil·litza saber que ja has passat aquest mal tràngol, Deu n'hi do, quina patacada!
Recupera't força i aviat. Molts ànims i una forta abraçada!

petiteshistories ha dit...

Hola Joan,
me n'alegro de poder-te llegir de nou. Ànims amb la recuperació, queda un camí per fer però ja no és tan costa amunt.
Per altra banda, amb tantes desventures potser se t'acudiran algunes històries per escriure...
Una abraçada (però no forta ;-)
Carme.

RaT ha dit...

Joan ara et llegeixo!!!! ostres noi, quina sotragada! cel.lebro que ja estiguis operatiu. UN PETÓ MOLT GROOOOOS

kira permanyer ha dit...

Joan, acabo de llegir el teu post i he sentit el dolor... me'n alegro que estiguis millor, que hagi estat un ensurt (encara que molt greu) i sobretot que no hagis perdut la gran capacitat que tens per escriure. Una abraçada i mil petons de recuperació fisica i mental.

Gemma Sara ha dit...

Déu n'hi do, t'he seguit pel facebook però no sabia com havia anat tot, m'alegro que ja estiguis bé.