dimecres, 15 de febrer del 2017

El petit indi

El dia es llevava clar i calorós, estava en terres americanes  cercant vells vestigis de tribus. Tenia la certesa que riu amunt hi havia encara grups que gairebé mai havien estat en contacte amb el que nosaltres anomenem civilització.
Era hora d’embarcar i sortir riu amunt, el meu xofer o guia rondinava contínuament per el punt escollit del meu viatge. El vaig calmar una mica quan va rebre el sobre farcit de dòlars.
Vaig carregar  tot el meu material , acomodant-me a la proa, el més endavant possible, com a prova de la meva ansietat.  El barquer tant sols va carregar un sac de provisions i tres caixes de whisky, l’aigua de foc, segons ell, era clau per tractar amb natius.
El viatge es va fer pesat, però al caure la nit ja érem molt a prop del lloc escollit, em  va recomanar fer nit a la llera del riu dins el vaixell. En aquests llocs és millor arribar-hi a plena llum del dia.
En plena nit, amb una foscor total per falta de lluna, vaig escoltar un sorolls juntament amb moviments del vaixell, propis d’haver pujat gent a bord, em vaig aixecar espantada, no sabia què passava. De cop em vaig sentir  abraçada per la meva esquena, una falsa virilitat pressionava enmig de les meves natges. Vaig sentir desig enmig de la por. Però només era el mànec del tomahawk de qui se’m emportava.
Hem passat vuit dies tancats observant els seus moviments rutinaris. Avui és diferent, alguna cosa passa, tots estan exaltats i miren contínuament al cel. S’ha fet de nit i la lluna plena fa acte de presència. En aquell moment un grup ha vingut a buscar al meu guia, enmig de càntics i xivarri l’han lligat a una roca. Una de les dones de la tribu, amb una habilitat impressionat, ha acabat amb la seva vida. Resta ara amb una mirada perduda i una punta de fletxa clavada al cor. Ara em venen a buscar a mi. 
Contra la meva voluntat, però amb una delicadesa extrema, cada nit he tingut sexe amb el fornit guerrer, fins acabar-se el cicle de lluna plena. Ara setmanes més tard, riu avall, lliure, i amb un petit indi dins meu, podré explicar que fan tot el que poden, perquè els seus gens no morin del tot, esclafats per la nostre  civilització.

Text en resposta a la crida 99 de Vullescriure.cat

8 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Això del petit indi, sembla un final prou feliç... encara que mentrestant ja se n'han carregat un.
Clar que crec que els invasors s'ho tenien ben guanyat a pols...

Joana ha dit...

Dubtes... per un costat goig, per l'altre la mort.
Com la vida mateixa!

xavier pujol ha dit...

Un bon western. Jo sempre a favor dels indis.

M. Roser ha dit...

Caram Joan, el teu escrit m'ha deixat ben astorada...Sort que després de tot, no deixa de tenir un final feliç pels indis, una vida amb els seus gens que continuarà la lluita per la supervivència!!!
Bon vespre, Joan.

Alfonso Robles Motos ha dit...

M'ha agradat aquest amagar el sexe del viatger fins ben entrada la història, ha rellançat el relat i ho ha fet més interessant. Al final sembla que ha valgut la pena el viatge.

Sergi ha dit...

Aquest ja ha aconseguit perpetuar els seus gens. Aquesta ètnia està assegurada.

Glo.Bos.blog ha dit...

Bufa, quina història! Penso que, malgrat tot, torna contenta, amb el petit indi i amb una experiència per explicar de primeríssima mà.

Gerònima ha dit...

Aquest el vaig llegir el dia que el vas publicar i em va encantar, no m'esperava gens el final. De debò penso que cada dia escrius millor.
Felicitats! És rodó!