dimecres, 16 d’agost de 2017

Quan poc, és molt.

La Carme ens proposa que muntem un relat fent servir d’inspiració aquestes tres imatges. 

 

Quan poc, és molt.


No m’atrevia a aturar-la pel carrer, jo tant sols podia oferir el meu amor i una casa castigada per el temps. Els aiguats mullaven fins i tot el llit de l’amor.
Tan de bo abans m’hagués atrevit demanar-li. Quan ella entrà a la casa, obrí totes les finestres allunyant la foscor, cobrí la cambra de l’amor amb un encanyissat  i plantà una senyera al balcó.
Davant la incredulitat que mostrava la meva cara, m’agafà amb força la passió dels meus llavis i em va dir: Amb la foscor fora, la identitat clara i la cambra que no fa aigües, no tenim res més a fer que dedicar el temps a estimar-nos de totes les maneres possibles. Comencem?

4 comentaris:

M. Roser ha dit...

Jolines Joan, no et coneixia aquesta faceta teva, tot un cúmul del romanticisme més melòs...Te n'has sortit prou bé!
Bon vespre.

Al meu blog se m'ha colat un post quan no tocava ( és que feia proves), ja tornarà a sortir...

Carme Rosanas ha dit...

Joan, ets un ràpid. Molt bonica aquesta història.
Doncs ja poden començar, segur que se'n surten de tot.
Gràcies per participar!

XeXu ha dit...

Una dona amb caràcter, millor deixar-se portar i fer-li cas.

Ada ha dit...

hehehe clar que sí, sempre tornant al mateix... I en una casa modernista antiga, molt bé!