dissabte, 11 de novembre del 2017

Vull estar amb tu

La vida d’en Gerard era fàcil i feliç, en la seva  avançada adolescència estava fortament enamorat de l’Elvira, que ella li corresponia gratament. Era sortir del col·legi i cercar el moment d’estar junts, per estudiar, per xerrar o per començar a descobrir què era l’amor, tot era nou, tot era prohibit, però tot era temptador i plaent.
Les hores es feien curtes quan la distància era petita, i el capvespre fugaç, quan les ombres els cobrien i amenaçava l’hora de marxar cadascú a casa seva, sempre amb l’afany de dormir ràpid per tornar-se a trobar de bon matí.
El final de curs s’apropava i amb ell planejava la foscor entre ells, sabien que l’estiu els separava amb les vacances respectives de les famílies, que tenien la mala costum de no coincidir i fer-los estar  més d’un mes separats sense veure’s.
L’acomiadament fou trist i amb llàgrimes, la desesperació els feia forts però no volien estar separats. Veure a ella com s’allunyava dins el cotxe amb la cara que s’anava fent petita fins a desaparèixer, no fou fàcil. En Gerard li va semblar veure un somriure  en l’últim instant.
Va passar el mes sencer,  el dia que en Gerard tornà de les seves vacances, trobà una postal a la bústia. Era l’Elvira, deia que no havia tornat ni ho faria, la situació política del país havia fet decidir a la seva família de quedar-se a viure a Còrdova, massa distància per els seus cors de dotze anys.
Va reclamar a la seva mare que li comprés un mòbil per estar en contacte permanent amb ella, però la resposta fou no, li deien que era massa petit per aquestes coses. Desesperat amb llàgrimes als ulls i ganivet en mà, va agafar un tros de fusta i començà a fabricar el seu mòbil. Potser no tindria l’eficàcia d’un verdader, però si la il·lusió. 
De matinada una vibració el despertà, a la tauleta de nit, el tros de fusta il·luminat mostrava un missatge d’ella: Gerard m’he escapat, obre’m la finestra que necessito abraçar-te.
Allà estava ella, amb tant sols una petita bossa, un somriure i un mòbil de fusta a la ma.

Participació a la crida 107 del VullEscriure.cat

10 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Preciosa història. Segur que és real.

Carme Rosanas ha dit...

Ei! que bonic!!! M'encanta aquesta història. Preciosa, Joan.

Un aplaudiment molt llarg...

Als 12 anys, estic segura que els mòbils de fusta funcionen i nosaltres som tan rucs que ens hem oblidat d'aquestes coses.

Galionar ha dit...

Una història molt bonica, Joan. Potser massa vegades deixem de banda l'infant que hem estat i per això no prenem decisions encertades...
Una abraçada!

Gemma Sara ha dit...

Que bonic, m'agrada molt que hagin animat els objectes, és realisme màgic?

M. Roser ha dit...

Ei Joan, avui has tret a passejar la teva vena romàntica...Una bonica història amb uns mòbils molt màgics!!!
Bon diumenge.

Elfreelang ha dit...

la força de l'amor és poderosa ....molt bonica la història !!!

Sergi ha dit...

Un toc de fantasia per aquesta història d'amor que té pinta de durar per sempre més.

kira permanyer ha dit...

buf.... simplement preciós. Tens molta sensibilitat. Felicitats.

El que em passa pel cap ha dit...

Oh, que tendre! És una història preciosa. Quina força té l'amor adolescent!

jomateixa ha dit...

Estàs romanticot ;D
Molt bonic!!