Bestieses

 Segur que és criticable, però jo quan faig una cosa vull que sigui memorable, sense menysprear mai les petites coses que també valoro molt.

Fa anys, que estic allunyat de les motos, tinc ganes de tornar-hi, sé que és un sentiment difícil d'entendre per qui no el coneix. 

El cas és que després del meu accident no sabia si podria tornar a "montar" i per poder provar el meu estat físic i psicològic, va ser llogar una moto.

Un cop sentir-la entre cames, la meva ocurrència va ser.....me'n vaig al Delta a fer un arròs.

Carreteres, un tros d'autopista per esquivar BCN i altre cop a la carretera, la N340. 

Allà, després de haver-me acomodat a la montura amb els kms que portava, vaig començar a olorar Catalunya. Aquella olor a raïms acabats de collir quan et creues amb un tractor acabat de carregar. Continues i et trobes altres olors com els de tarongers que et tornen a connectar amb la terra. Arribat al Delta, la olor dels arrossars ja granats amb els camps plens d'aigua. 

Necessitava olorar l'arròs cuit i així va ser. Després de la negociació amb la cambrera, perquè jo anava sol, i la paella era mínim dues persones. Va entendre el meu desig i la meva situació de soletat i va accedir a fer-ho.  Una olor i gust brutal.

Missió complerta, ara tocava la tornada, amb la faixa una mica més fluixa engego direcció terra endins. Trepitjarem una mica Aragó per tornar a veure el cartell de benvinguts a Catalunya, on ara respiro sequera, pols d'ametllers que es recullen ara, oliveres centenàries carregades i algun que altre cítric i vinyes.

Més gas i més kms, enfilo cap a Gandesa, però tornar per aquí seria massa ràpid, millor presiono l'intermitent i faig camí cap a Ascó i Flix, fins divisar la Seu Vella de Lleida. 

Les granges també són una olor a tenir en compte, és indústria catalana, tot i que la seva olor deu ser més soportable quan els préssecs estan a punt. Que deuen inundar aquests paratges amb una olor encisadora.

Tot i que encara falten kms, ja alviro cartells de Girona. La moto té sed, jo també. Parem els dos a calmar-la, mentrestant penso, mare meva, quina bestiesa que acabes de fer, quan arribis hauràs fet 770kms, cremat 35 litres de gasolina i passat set hores sobre un cavall de ferro, per un plat d'arròs.

Però no estic boig, el cavall és de ferro i els molins només són monstres que fan energia neta per Catalunya. Si he complert un somni, l'he gaudit i el puc posar en la meva capsa de records.....on és la bestiesa? I si la veritable bestiesa fos no fer-ho?

Em quedo amb l'experiència, les olors del territori, la bona gent i amb ganes de cavalcar, descobrint o palpant nous horitzons.

Allò que et fa somriure, si és possible, fes-ho. 

Ho he fet

Després de temps sense passar per aquest espai, vinc a dir-vos que allò que comentava al últim apunt sobre fer un allotjament a Airbnb, està fet i en marxa.

També haig de dir que en un any tant difícil, que les espectetives eren baixes, tenim un plè del 80%. Tot i tenir algunes cancelacions de última hora, les hem omplert ràpidament. 

Estem molt contents amb el resultat, hi hem posat molta il·lusió, i al mateix temps tot el que ens agrada trobar quan anem a un allotjament d'aquest tipus.

De moment el fet de conèixer gent m'agrada molt, tal com sospitava. Sé que sortiran problemes, però si agrada els solventarem.

Us convido a fer el xafarder, i si algun blogger amic meu vol fer una reserva, m'envia un missatge a través de l'aplicació de Airbnb, jo prometo que li faig un 20% de descompte, en concepte de desvirtualitzar-se. És el menys que puc fer ara que s'acosten els dotze anys de blog. Tot i que ara està massa descuidat i per això demano perdó. Però hi sóc.

Aquí podeu trobar la meva creació.....

airbnb.com/h/cozystudy24

Què deuen estar fent?

Sense voler ser voyeur, un, des del balcó de casa veient tot el conjunt d'habitatges confinat, es pregunta que coi deuen estar fent tantes hores tancats.
Les possibilitats són moltes, des del sexe desenfrenat a les bronques més estrepitoses passant per les activitats més normals com llegir o fer pastissos. Encara que una de les activitats estrella penso que ha estat l'endreça, qui més qui menys ha llençat quelcom aquests dies, a casa hem fet venir fins i tot el camió de la brigada municipal, que haurà de repetir viatge.
Tot té una explicació, ara que estic lliure de feina, he decidit redistribuir l'habitatge per més endavant llogar-ne una part fent ús de la plataforma  Airbnb, sense haver de fer gairebé res, puc individualitzar una part del habitatge on allotjar algun turista que vulgui visitar Girona i estar a vint minuts de la costa. Donarem us a una part que fins ara tenia poc servei, però si que hem de situar alguns serveis bàsics com l'elíptica i la seva sucursal de Netflix en forma de pantalla de tv.
És el meu primer projecte, des de la meva incapacitat laboral permanent, que puc desenvolupar legalment. No sé si anirà bé, però d'això es tracta, de saber-ho provan-t'ho.
Si no acaba funcionant com voldria, mai haurà estat una inversió perduda, doncs tal com esta el lloguer qui sap si algun dels nanos s'hi acaba independitzant. La qüestió és tirar endavant, amb nous projectes o altrement dit reptes.
I la resta de gent? Que deu deu estar fent? Espero que no siguin bronques.....

Decisions importants

Moltes hores de pensar, moltes de dubtar i al final qui m'ha ajudat a decidir ha estat el Covid19.
Tots o molts sabeu del meu accident laboral de fa tres anys, amb conseqüències de per vida i que poden anar a més si no ens cuidem. En plè confinament m'ha arribat la notificació d'incapacitat laboral en un 55% que impedeix que faci la feina que tota la vida he fet. Al tenir més de cinquanta cinc anys tinc dret a un vint per cent més de pensió, aleshores i veient que altre feina serà difícil de trobar he arribat a la conclusió de plegar. Deixo la feina, em jubilo, amb menys poder adquisitiu però amb més temps per viure, que amb la que està caient, t'adones que en un moment pots acabar malament.
És hora de nous reptes, noves idees i projectes, però de no parar quiet, continuant actiu com si res hagués passat, però sense ningú que em dirigeixi. De nou vertigen, el que pot passar a partir d'ara és de mal saber, però al mateix temps una il·lusió enorme i una sensació de llibertat absoluta.
Com en altres coses, vull pensar, que tot anirà bé.

Tancats

Després de passar dies confinats i  amb gràcies d'haver passat la febre i veure com sembla que hem superat un episodi de corona. Mai sabrem del cert si ho ha estat, perquè les proves no han arribat a fer-se. Hem arribat a un diagnòstic i un seguiment telefònic dels tres afectats i prou.
Ara en la paciència del dia a dia  tot i esperant que res es compliqui, penses i reflexiones sobre el futur incert que es veu a l'horitzó. Tenim excés de informació, tenim més feina a triar que a imformar-nos. Dona la sensació de que tot és fals o manipulat. Aleshores fas servir la llògica per pensar el que presumiblement és cert, amb el perill de caure en l'auto convenciment per estar còmode dins els pensaments i dir que tot anirà bé.
De tot plegat, i des del meu punt de vista, torna a ser el poble el que salvarà la crisi, doncs és qui fa el que realment es necessita. Des de dalt, només es pensa en quedar bé, que no costi massa diners i dona la sensació de que esperen que el temps farà la resta. Les xifres finals poc importa,
si perquè si convé les maquillaran a gust i encara que no siguin creïbles les posaran per reial decret.
Un cop més veiem que davant de tot això, estem venuts. Nomès el poble salvarà al poble, serà molt honorable i al mateix temps trist.

Allò que havia de ser i no és

Bon dia amics, en el confinament,  sembla que tornem a trobar temps o excuses per tornar a fer el que temps ençà ens havia ocupat molta part del nostre temps.

Om amb la seva parella hauria d’estar de vacances a l’illa del Hierro, però la salut i l’estat d’alerta ens varen fer posposar assenyadament el nostre destí.

Amb només  24 hores d’antelació va tocar cancel·lar tot, vehicle de lloguer, quatre bitllets d’avió, set dies d’allotjament, aparcament aeroport i la il·lusió immensa que ens feia ser on feia tants dies que somiàvem.

Ara restem confinats i a l’espera que ens diagnostiquin si som positius o no. Com que el sistema està saturat, sospito, que donat el quadre que presentem a casa serà positiu sense probes metges.

Tres, dels quatre habitants que viuen sota el mateix sostre, han patit febre, tos, problemes  gàstrics i malestar general però sense problemes respiratoris de moment. Si això és així, em comuniquen que no puc ni anar a comprar,  al ser un poble petit tenim aquest servei a l’abast amb només una trucada. Esperarem a què diuen, tenim tot el temps del món.

Hem passat de l’estrès diari a la pau en pocs dies, tampoc ha passat res, perquè en el fons som molt poca cosa.  

Coses a dir

He tornat, al bloc almenys per un apunt, i de vacances almenys fins que torni a marxar. En primer lloc felicitar-vos als que encara sou aquí per aguantar-me, cada cop menys, aquests 11 anys que va complir aquest espai a principis d’agost. Onze anys, mare meva, la de coses que han passat i mirant ara enrere sembla que fos ahir, que tenia aquella empenta i ganes de dir coses aquí. Ara l’empenta hi és, les ganes de dir coses també, la ironia aguanta bé, però no es manifesta aquí, les persones canviem o les costums canvien, però hi sóc i vaig passant de tant en tant.

Hem tornat de vacances també, i contents d’haver sobrepassat les expectatives que ens havíem fet, doncs en un viatge de pressupost baix  té més mèrit que quant els diners no són un problema.

El destí ha estat Bulgària, des de Sofía capital fins a les platges del mar negre i tornant per el sud en una ruta més o menys circular.

Un país de contrast, on pots veure un cotxe de gama alta, avançar un carro tirat per un cavall, on tot és manual, la gent sobreviu als pobles amb venda ambulant i poca cosa més. El turisme ha portat recursos als llocs de més turisme de platja, però al interior on hi ha més riquesa cultural i de patrimoni antic encara la cosa no s’ha massificat.

És un destí barat, on hem menjat cada dia dues persones en un ventall de 15 o 20 euros. Sempre amb només plat per persona, postres i cafè, doncs són molt generosos amb el menjar. Si fem servir com a barra de mesura la cervesa, una ampolla de mig litre al restaurant, està a un promig de 1,40€.

Amb els allotjaments passa el mateix, hem dormit a uns preus de entre 15 i 25 euros la nit amb apartaments amb cuina i bany privat. En total ens hem allotjat a 10 llocs diferents i tots molt correctes.

El lloguer de cotxe al final ha sortit per 21 euros al dia, cosa que no està gens malament.

Hem al·lucinat amb els monestirs i pobles ancorats en el temps, amb la bona gent que ens ha ates, inclús sense que entenguin una paraula d’anglès. També val a dir que hi ha zones on tot està deixat de la mà de Deu, s’ha d’anar preparat per veure coses autèntiques. Per nosaltres una de les parts bàsiques de fer turisme.

Us deixo unes quantes fotos per veure de què parlo, tot i que els qui seguiu a instagram a garbi24 ja les heu vist fa dies.

Ganes de molt

Passo a saludar perquè en tinc ganes, perquè us miro de reüll sovint, des del mòbil...per que fa mandra fins i tot engegar l’ordinador. Anem a lo fàcil, rapidesa, comoditat i no pensar massa, que be prou ho fem durant el dia.

Sovint tinc ganes d’escriure, de dir i explicar, però altres coses s’interposen i no ho acabes fent, llavors passen els dies i ja no recordes què volies dir. A qui més qui menys, suposo que l’hi passen aquestes coses, vols però no ho acabes fent perquè hi ha més coses que et criden.

Tinc ganes de viatjar, passo hores planejant, valorant i com no pressupostant que és una part important. No ho faig tot el que voldria, però tinc bitllets per Bulgària a l’agost i a Estònia per Octubre. Això ens ajuda molt a fer els dies més amables. Somiem constantment.

Camino, però ho voldria fer més. Sovint el dolor o el cansament no ho fan viable, però les ganes hi són i no les vull perdre perquè les imatges que copsem són sempre captivadores.

Vaig acabar una novel·la, però no l’he posada apunt per pujar-la i compartir-la amb qui vulgui lectura sense cost, només per el plaer de que es llegeixi i despertar la curiositat d’algú. En tinc ganes, però s’ha de fer encara. 

Si no perdem les ganes, sempre acabarem fent alguna cosa, això és important. Suposo que el fet de que mai estem contents del que fem o tenim, fa que volem molt però mai ho atrapem tot.  

La Palma

Tornem d’una setmana curta, les vacances ja tenen això d’escurçar el temps a passos de gegant. Però hem omplert la capsa de records per aguantar fins les properes.

L’illa de La Palma era un destí complicat d’anar, doncs s’havia de fer escala a alguna de les altres illes. Quan vaig descobrir que havien obert des de bcn directa, vaig posar fil a l’agulla.

Si l’anomenen “la isla bonita” és per alguna cosa, i fa honor al nom, almenys a nosaltres ens ha encantat. Pots passar amb poc temps de la cota zero a la cota 2426, amb els núvols a sota els peus, amb trekkings per carenes de volcans actius fa pocs anys.

Tot això contrasta amb la costa nord, frondosa, salvatge i encara autèntica. Encara queden llocs on amb tant sols tres taules pots seure a dinar i menjar el que hi ha aquell dia, sense cartes, com un més de la casa. Senzillament autèntic.

Un altre cosa a ressaltar és l’amabilitat de la gent i l’atenció que tenen amb el client, es respira tranquil·litat i calma. Donada en part per la moratòria de no deixar fer més allotjaments turístics, al ser reserva de la biosfera es vol reservar com a tal i queda molt lluny de les massificacions turístiques d’altres llocs i a sobre a preus molt raonables. 

Us deixo unes mostres......

Balenes pilot a alta mar

Posís de Candelaria, poble encastat a les roques 

Cresta del volcà Teneguía

Increïbles postes de sol a la cara oest 

Salines de Fuencaliente

Platja i poble de Tazacorte

Bosc de dragos

135 milions de kgs exportats el 2015

Los LLanos de Aridane

Mirador Roque de los Muchachos

De bar en bar

Feines escampades dels últims temps, m’han portat a visitar molts bars de menú típic de treballador. No vull dir que a tots, però si que m’he adonat de la quantitat de gent que practiquen el “beben i beben y vuelven a beber” durant tot l’any.

Puc dir que alguns ni dinen, passen del lloc de feina al bar, allà anar fent cerveses amb algun trist pinxo d’acompanyament i acabant amb un “carajillo i xupito” abans d’enfilar cap a la feina.

Altres passen a fer la cervesa abans d’anar a dinar, marxen deu minuts a dinar i abans de que jo tingui les postres a taula ja són allà altre vegada a consumir. Per comentaris que sento, a primera hora ja visiten el temple i a última hora també. Entre plat i plat faig números mentals i m’adono que aquesta gent es deixa una segona hipoteca al bar cada mes.

També val a dir que el nivell cultural observat, és directament proporcional a l’assiduïtat al bar.

Observo que una discussió és més acalorada per un partit de futbol, que no per un judici injust o per algunes sentències per maltractaments o violacions.

Després de tot això, com podem fer tirar un país endavant? Amb la quantitat de gent que el seu interès  més preocupant són les hores que podrà estar en el bar i si farà prou diners per arribar a pagar cada dia fins a la fi de mes.

Pot semblar exagerat, però us asseguro que hi ha una quantitat molt gran de gent que la seva vida és poca cosa més que això, i per el que sembla les aspiracions no van massa lluny. Potser que aquesta, sigui la majoria silenciosa o en el pitjor dels casos els que miren televisió tòxica. 

Com hem arribat a tenir un nivell tant baix? En ple segle vint-i-un, si tanta gent està així és perquè interessa a bona part dels qui ens governen.

Propòsits que no es compleixen

Ja a quasi dos anys del meu accident, i sortosament recuperat en un percentatge molt alt, encara que sigui amb seqüeles de per vida, puc dir que el que em vaig prometre no ho estic aconseguint.

Em vaig prometre temps, per cuidar-me , per estar per mi i no ser un esclau de la feina. Però malgrat la bona intenció no he assolit el meu, aleshores, ferm propòsit. Tantes hores de llit d’hospital, em portaren a fer-me veure que no calia treballar tant i que cada minut esgarrapat a la feina era un triomf i una veneració a la vida.

Sense adonar-me’n, amb l’eufòria de tornar a estar operatiu i dient sempre que si a tothom, torno estar col·lapsat de feina. Em diuen que sóc massa responsable, que estic més per la feina que la pròpia empresa que em paga. I jugo a fer veure que és així.

Però si la meva responsabilitat fos envers la meva persona i fos tant bona com a la feina, sabria dir no a moltes coses i amb el cap ben alt podria dir: aquest temps no us el puc donar perquè me’l necessito per mi. Com a exemple, sóc l’únic que mastega unes paraules amb anglès a la feina, i va entrar una reforma per uns Alemanys, en que la única forma d’entendre’ns era en Anglès, en compta de fer-me l’orni, vaig fer un pas endavant i aquest pas m’ha costat portar-me un gruix més de feina en concepte d’intermediari, pressuposts, visites i estar sempre pendent  de whatssapps que arriben de centenars de kms de distància. Era molt fàcil dir, ho sento, massa complicat per mi, busqueu algú per la traducció. Però la paraula no, es va quedar al fons de la gola i la feina va venir cap a casa, pressió psicològica inclosa, doncs sóc molt conscient del meu nivell d’anglès.

S’acumulen anys, perdo espontaneïtat i ganes de fer coses. Perquè malgrat tot, la salut passa factura, els anys passen factura i quan per fi arribes a casa estàs rebentat i encara et queden coses per programar,  perquè el demà funcioni una mica millor que l’avui, sempre en benefici dels altres, oblidant la pròpia persona.

Com a mesura pràctica he agafat una setmana de vacances a mitjan març, i ja començo a dir a tothom NO, que aquella setmana NO hi sóc, que NO cal que em truquin perquè NO agafaré el telèfon per res més que penjar fotos a l’Insta. 

Si algú em pot donar classes de dir NO, ho agrairé.......Ai calla, que no tindré temps per fer-les i segur que suspenc l’examen, tot i que si és oral....milloro molt.

Estranya sensació

Mirant enrere es sentia culpable de la vida que havia portat, aquelles llargues festes plenes d’irresponsabilitat , aquells viatges fins que s’acabaven el diners, engegar a pastar fang a qui la molestava, no casar-se amb ningú, no poder callar mai allò que li passava pel cap i fotre el que volia en tot moment.

El pitjor de la vida és que passa, el temps premia i dóna la sensació que no ho estàs fent bé, potser és hora de posar els peus al terra , prendre la decisió i ser conseqüent amb ella.

Està decidida, continuarà igual perquè és el que desitja,  si una cosa és important en aquesta vida, és un mateix.  El que més greu li sap és no saber si encara podia haver fet més per la seva felicitat.  Els límits no estan marcats, la por  ens hi deixa a prop, però no ens  deixa caminar-hi de bracet.

Una aportació a Relats Conjunts de gener

Feliç any nou

I perquè no, també bon Nadal, encara que sigui a festes passades, tot i esperant que els reis o reixos hagin estat bons amb vosaltres. Encara que com deia aquell, no sé si val la pena fer tot l’any de bondat per un dia que el trio majestuós es digna a treballar. No em queixo, doncs n'hi ha que encara ho fan menys.

Podem comprovar la felicitat de vuit dies de 2019, que de moment, apart de la molèstia de canviar una xifra no ha portat massa guerra o bé ha estat una continuació de la batalla de l’any passat.

El fet de ser de la dècada dels 60, em dóna la llicència de no creure en els propòsits i ni tant sols plantejar-los. Però si sabés segur que es compleixen provaria de demanar-me aquests.

Tenir la salut dels vint anys

Fer por a la por

Poder fer estressar la feina

Triar la velocitat de les hores

Saber dir: NO

Tenir sempre bitllets d’avió reservats

Que el problema dels diners, fos on posar-los.

Fer-me cas a mi mateix

No callar-me res de que penso

Que tots els bons  sentiments vagin a més

Potser el fet de no creure-hi, fa que posi el llistó molt alt, però que carai......demanar coses fàcils no tindria massa gràcia no trobeu?

Bona resta d’any a tothom.....que ja només en queden 355.

És possible sortir de la roda?

Com cada any, aquestes dates em fan reflexionar. No en el que representen, sinó en el que comporten i d’alguna manera ens obliguen.

És possible sortir de la roda del consum, que any rere any ens aboquen a compres que ni són necessàries i estan en el seu punt àlgid de preu?. Hem de comprar el que sabem que en menys de dues setmanes estarà a meitat de preu? Alguns ho fan, jo cada cop menys i m’estic plantejant  prohibir que em facin regals, sempre que hagin de comportar més de vint minuts en pensar què comprar i sigui per quedar bé. Perquè desenganyem-nos, amb la varietat i abast de productes que ens envolten,  cada cop és més difícil que rebis un regal just al teu gust o necessitat. Si necessito una gorra, la vull al meu gust, al meu color i a la meva mida. Que m’agradi i em quedi bé, encara que sigui només als meus ulls.

Han passat aquells temps en que esperaves aquestes festes perquè necessitaves unes bambes o una camisa. Ara per sort o per desgràcia tenim de tot i massa, l’únic que ens manca són diners que malgastem, juntament amb la por de no quedar bé i què diran.

Estic d’acord en que, als més petits el que calgui, per fer durar aquella il·lusió que malauradament és de les poques coses veritables d’aquest món. Nosaltres ja som grandets.

Gastem les nostres energies en retrobar-nos, abraçar-nos i dir-nos allò que ens costa tant a vegades. 

Podem fer pujar el consum, però que sigui de petons i abraçades. 

Tres amb poca estona

Tenim un país que no ens l’acabem, marxem molt lluny per veure coses, jo el primer, i al costat de casa com aquell que diu, tenim meravelles que no havia vist mai. He de dir que gràcies a Instagram les vaig trobar, em varen despertar la curiositat i al cap de setmana i vàrem fer cap.

 Comencem per Cantonigròs i la seva foradada, serà la primera i com totes no serà massa llarga, entre anar i tornar uns 4,5 kms de corriol costerut moll i relliscós però de bon fer,  amb un final espectacular i per nosaltres sols. Aquell soroll d’aigua omple tots els sentits.

La Foradada de Cantonigrós 

Segona parada a pocs kms per caminar fins al Morro de l’abella i el salt del Tirabous, entre anar i tornar no gaire més de 2 kms. Un lloc espectacular tot i el dia que barreja  plugim i boira. La vista des d’aquest lloc té formes diferents cada minut que passa. Hi tornaré en altres estacions per veure els diferents contrasts de color.

 

Salt del Tirabous

Morro de l'Abella

Morro de l'Abella

Acabem d’arribar fins el poble de Tavertet, amb pluja fina que no ens deixa veure les vistes que ens ofereix, però si que ens deixa veure on fer un mos i recuperar forces. Amb el temps que feia ja donàvem el dia per acabat, però a la tarda sortint de dinar no plovia i ens vàrem animar a fer la ruta circular de 5,5kms  passant per darrera del salt del Molí Bernat.

Aquesta si que ens va fer grimpar una mica més, per baixar per mig d’un bosc espès que ens començava a fer dubtar si arribaríem amb llum de dia al cotxe.

El salt vist des de darrera és espectacular, l’aigua baixava només per nosaltres, llàstima que es feia de nit i ens quedava tota la pujada amb una pluja fineta que anava calant.

En arribà al cotxe just quant es feia fosc, molls com ànecs, és quan dius, ha valgut la pena. Tres en un dia i tot just es fa fosc.

Interior del salt del molí Bernat

Salt del molí Bernat

Doncs no està malament

Madeira, com a destí per una setmana no està gens malament, feia anys que me la mirava i sempre em semblava poc, que no valia la pena.

Però no ha estat així, fa poc mes de tres setmanes que vàrem tornar i la recordo amb enyorança. Els pobles potser és el que menys visita mereix, són fets amb poca gràcia i una mica desordenat tot plegat, però tenen una vegetació, unes caminades, una facilitat per estar en pocs kms per sobre dels núvols i uns paratges realment espectaculars.

Amb una setmana es pot fer quasi tot el que seria el top de l’illa, escollint el que més s’ajusta a cada preferència  turista, nosaltres gràcies a l’huracà Leslie vàrem tenir dues nits més, doncs el dia que marxàvem, l’huracà era allà i el proper dia era aquí. Total dues nits amb hotel de 4 estrelles per gentilesa de Vueling, que es varen comportar de notable alt.

Recomanar destins no m’agrada, doncs no tothom és igual. Nosaltres no sé si és que tot ens agrada o que som poc exigents, però el destí és bo. També val la pena dir que l’octubre no és temporada alta i s’està molt tranquil arreu, potser que en algunes èpoques estivals alguns llocs estiguin massa saturats.

Només us faré una recomanació, que és la única queixa que tenim de l’experiència, si mai hi llogueu un cotxe us intentaran sota tot tipus d’amenaces, que contracteu una assegurança tot risc, gairebé imposada, que et cobren apart amb un descaro inexplicable. Puc dir que vaig veure gent anular la reserva i passar-se una setmana amb bus per no claudicar al xantatge. Només es tracta de llegir molt bé la lletra petita abans d’anar-hi.  

Jo repetiria       

Pic Ariero

Cap Sao Lourenzo

Curral das Freiras

En plena collita

Faja dos Padres

Levada 25 fontes

25 Fontes

L’artista s’ha passat de frenada

M’havien dit que confiés en ell, que era un artista fent la seva feina i que era una persona que cuidava molt tots els detalls i al mateix temps molt amic de la natura.

M’havien convençut,  vaig acudir a ell i en poques paraules vaig veure que sabia el que volia, ja estava nerviós per el dia d’anar a recollir el resultat.

Passats quinze dies , vaig  presentar-me al seu despatx,  per recollir els plànols de la meva nova casa. Ara veig que d’artista ho serà molt, però o no em va entendre o m’està prenent el pel. El que sé segur és que amb aquest plànol l’ajuntament no em donarà el permís d’obres per començar.

Participació a relats conjunts d'octubre.

Paritat

Haver estat ensinistrador de lleons m’ha permès portar-los a ratlla i gairebé ensenyar-los a mossegar l’amo quan decideixi venir a veure perquè no se’m cruspeixen. Però començo a tenir por de no poder-los controlar, fins ahir hi havia paritat, però ara ha començat a introduir un animal cada dia i masses lleones en un espai tant petit pot ser perillós fins i tot per mi, reconegut ensinistrador de lleons.....però ai les lleones, quina por, les lleones.

Aportació a relats conjunts de Setembre

La nostàlgia et punxa

És una mal educada, sense respecte per els teus sentiments, tot i suposadament adonar-se’n de que està fent mal, et recorda allò que vas viure i que no podràs repetir, allò que quan hi eres no t’adonaves, de la felicitat que t’aportava. Ara te’n adones que sí, que allò va ser èpic.

I ho dic amb convenciment, potser a altre gent no els importa o ni hi pensen però jo aquest estiu he portat i recollit al meu adolescent en diverses FM, festes majors d’abans. El sentiment del que vaig viure em dona l’impuls irrefrenable de baixar del cotxe i quedar-me. Fer unes cerveses, xerrar amb la gent, saltar i fer el dropo fins l’alba. Però el cos et diu que no, allò ja no toca, ara  els hi toca a ells, tu tens que agafar el cotxe i anar cap a casa, allà no hi gaudiries el que et sembla. El que va passar no es pot repetir.

Ara estem escrivint altres pàgines de la nostre història, que un altre dia faran ells i que ara no poden, no els toca.

La meva tasca és fer-los veure que el que estan fent ara, ho han d’esprémer al màxim, perquè no durarà sempre. 

Però vindran altres coses...............

El final feliç existeix.

Doncs quan semblava que faltava una eternitat per marxar de vacances, un dia fas un esternut i t’adones que ja has tornat, com passa el temps quan un s’ho passa bé. Les nits d’hospital les recordo més llargues.

Hem anat i tornar de les Illes Feroe, un conjunt de divuit illes perdudes enmig del Atlàntic nord, que fa un parell d’anys ni tant sols coneixia.

L’experiència, per molta informació que tingués al meu abast abans d’anar-hi, m’ha sorprès gratament. Podria dir que ha estat un destí que ha sobrepassat les meves expectatives de bon tros.

A dia d’avui encara és un paradís, amb uns paisatges extraordinaris, una població aproximada de 49.000 habitants i 70.000 ovelles. Exemple clar de la molta natura per descobrir. Caminar es fa incansable davant de tanta bellesa, el clima tant canviant et fa veure el mateix paisatge de maneres molt diferents en pocs minuts. Envejable la seva netedat, cultura, amabilitat i seguretat. Com a anècdota us dic, que en demanar la clau de l’entrada principal del nostre Hostel al propietari, em va mirar somrient dient-me: noi, som a les Feroe, aquí la porta està sempre oberta. Llavors t’adones que pots viure-hi sense por.

Recomano als amants de la natura aquestes illes, abans de que no sigui massa tard. Islàndia va ser un d’aquests paradisos i segons tinc entès ha perdut part d’aquesta màgia. Penso o això vull pensar, que aquesta gent seran més llestos i preservaran aquesta meravella.

Quedeu avisats.

Les coses mai acaben, només deixen pas a unes de noves.