dissabte, 5 de setembre de 2020

Bestieses

 Segur que és criticable, però jo quan faig una cosa vull que sigui memorable, sense menysprear mai les petites coses que també valoro molt.
Fa anys, que estic allunyat de les motos, tinc ganes de tornar-hi, sé que és un sentiment difícil d'entendre per qui no el coneix. 
El cas és que després del meu accident no sabia si podria tornar a "montar" i per poder provar el meu estat físic i psicològic, va ser llogar una moto.
Un cop sentir-la entre cames, la meva ocurrència va ser.....me'n vaig al Delta a fer un arròs.
Carreteres, un tros d'autopista per esquivar BCN i altre cop a la carretera, la N340. 
Allà, després de haver-me acomodat a la montura amb els kms que portava, vaig començar a olorar Catalunya. Aquella olor a raïms acabats de collir quan et creues amb un tractor acabat de carregar. Continues i et trobes altres olors com els de tarongers que et tornen a connectar amb la terra. Arribat al Delta, la olor dels arrossars ja granats amb els camps plens d'aigua. 
Necessitava olorar l'arròs cuit i així va ser. Després de la negociació amb la cambrera, perquè jo anava sol, i la paella era mínim dues persones. Va entendre el meu desig i la meva situació de soletat i va accedir a fer-ho.  Una olor i gust brutal.
Missió complerta, ara tocava la tornada, amb la faixa una mica més fluixa engego direcció terra endins. Trepitjarem una mica Aragó per tornar a veure el cartell de benvinguts a Catalunya, on ara respiro sequera, pols d'ametllers que es recullen ara, oliveres centenàries carregades i algun que altre cítric i vinyes.
Més gas i més kms, enfilo cap a Gandesa, però tornar per aquí seria massa ràpid, millor presiono l'intermitent i faig camí cap a Ascó i Flix, fins divisar la Seu Vella de Lleida. 
Les granges també són una olor a tenir en compte, és indústria catalana, tot i que la seva olor deu ser més soportable quan els préssecs estan a punt. Que deuen inundar aquests paratges amb una olor encisadora.
Tot i que encara falten kms, ja alviro cartells de Girona. La moto té sed, jo també. Parem els dos a calmar-la, mentrestant penso, mare meva, quina bestiesa que acabes de fer, quan arribis hauràs fet 770kms, cremat 35 litres de gasolina i passat set hores sobre un cavall de ferro, per un plat d'arròs.
Però no estic boig, el cavall és de ferro i els molins només són monstres que fan energia neta per Catalunya. Si he complert un somni, l'he gaudit i el puc posar en la meva capsa de records.....on és la bestiesa? I si la veritable bestiesa fos no fer-ho?
Em quedo amb l'experiència, les olors del territori, la bona gent i amb ganes de cavalcar, descobrint o palpant nous horitzons.
Allò que et fa somriure, si és possible, fes-ho. 

6 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Efectivament, Joan, la bestiesa és no fer-ho.
I t'ho dic jo que faig algunes bestieses precisament no fent-les, Experiència contrastada.
Enhorabona per l'entusiasme, per totes les olors que has respirat i per l’amor a la terra que surt de les teves paraules. I gràcies per deixar-nos venir i olorar una mica els camps, els arrossos i les granges.

M. Roser ha dit...

Has equivocat el títol del post Joan, jo en diria Petiteses, que són les coses més importants que ens pot regalar la vida...
Celebro que ja puguis tornar a fer de "Fitipaldi"...
Petonets.

XeXu ha dit...

Definitivament, no compartim afició. Mai la faria una cosa així, a mi les motos no em diuen res, és més, se'm fan molestes. Però tots tenim les nostres bestieses, probablement algunes de les que faig jo a tu et semblarien això, bestieses. Mentre cadascú gaudeixi amb les seves, mirant de molestar els altres tan poc com pugui, tot anirà bé.

xavier pujol ha dit...

Comprenc la teva afició Joan. Les poques vegades que he anat amb moto ha estat amb vespinos o mobylets llogades a les illes fa un grapat d'anys, i m'ho passava molt bé.
El meu pare tenia una moto: la mítica "Guzzi" del 1950. Vermella i amb un canvi de marxes que semblava un tornabís.
El meu germà també en va tenir: Una Ducati Scramblerg 250, i jo hi havia anat algunes vegades de "paquet".
Que ho puguis repetir!

jomateixa ha dit...

El meu pare és un enamorat de les motos i em va passejar fa molt i molt temps amb la seva Bultaco de carretera, era una sensació fantàstica, i encara que a mi sempre m'han fet una mica de por. Son records que sempre tindré.
No s'ha de deixar passar cap moment de felicitat!!!

Marta ha dit...

Bestiesa seria no haber-ho fet.
Al que ens agrada las motos ho entenem perfectament, i si a sobre et fots un plat d´arros al Delta......aixo es pura vida.
petons