Feia anys que cada dia prenia cafè al Zurich, sempre
sola, sense quedar mai amb ningú, potser per això es fixava que cada mes
apareixia una cambrera nova. Amb alguna havia agafat confiança i tot, com per preguntar
per la seva companya que treballava dies abans allà. Mai ningú en sabia res, ni
havien coincidit a la feina.
Tampoc feia massa cas de tot plegat, avui en dia la gent
durava molt poc als llocs, bé per trobar altre cosa o bé per l’exigència del propietari.
Però ara que s’havia quedat sense feina, va anar a
tirar un currículum al Zurich, si l’agafaven potser sabria el perquè i si més
no almenys tindria una feina. L’entrevista va ser ràpida, quatre preguntes,
quatre normes i si et va bé el sou, dilluns comences.
Estava contenta per la feina i, al sortir es va trobar el cambrer que seria
company seu a partir de dilluns, varen intercanviar unes paraules de
complicitat, acomiadant-se mentre ell servia cafès.
A primera hora de dilluns ni rastre d’ell, va
preguntar, però només li varen dir que havia plegat sense dir res......No podia
ser, això havia de tenir una explicació lògica, va fer mans i mànigues per descobrir que
passava en aquell bar.
Amb poques setmanes ho va saber, per fi sabia el perquè
de tants de canvis al bar. Llàstima que tampoc va servir de res, doncs no
tingué la més mínima oportunitat de poder-ho explicar mai a ningú.
11 comentaris:
Aquest tema ja feia mala espina des del començament, però al final queda ben confirmat el mal rotllo... Quina por!!!
No quedem al Zurich, si us plau!!!
Al pas que va aquest cafè, al final s'haurà de fer un nou llibre:
Quedem al Pan's?
haha, és veritat que mai no hi ha els mateixos cambrers :o
Un altre relat per la línia negra! Gràcies :)
Caram, si que anaven per feina, aquests del Zuric...Es curaven en salut, mai cap cambrer es queixaria per res!
Bon vespre.
No sospitaven gens quan veien que a la carta hi havia un plat que es deia 'garró de cambrer amb salsa vermella'? Ben pensat i construït!
glups... qualsevol deixa el currículum al cafè.
Carai, quin suspens !! hehehe
Aquesta tarda hi duré el meu CV, al menys els agafen molt ràpidament a la gent que si presenta ..... desprès ja esbrinaré el misteri...hehehe
Bon relat, Joan !!
Sinistre!
Gasull, ara fas literatura negra?
Molt bo!
Al final no podrem ni quedar ni anar-hi a treballar. Segur que el Zurich no serà pas el patrocinador d'aquesta iniciativa ;D
Un mètode infalible pq els cambrers no critiquin l'amo
Els plats també canvien i ningú fa escarafalls. Pro...i els gats que els llepaven? Ah...les croquetes????
:-O!!
Publica un comentari a l'entrada