Digui’m?

És sens dubte el que els hi he dit repetides vegades a tots i cadascú d’aquests andròmines plàstics amb ànimes de metalls preciosos o gairebé.

Des de que fa més de disset anys quan em varen penjar un mòbil per estar sempre localitzable, disposat a solucionar problemes i que la tecnologia fes que un pugui abastar més coses de les que hauria, amb la intenció de aprofitar al màxim la jornada laboral que sortosament mantenim.

Sort que aquests trastos no poden parlar per si sols, perquè ells coneixen gairebé més que ningú la nostre vida a totes hores. Son com una segona parella, amb ells m’hi he discutit, emprenyat, rigut i engegar-los a pastar fang, per més tard anar-los a buscar amb necessitat. Mal ens pesi, son estris que han passat a ser quasi inseparables, sense estar-hi enganxats, però hem de reconèixer que ens són molt útils.

Com que les persones encarregades d’engendrar-los, no els donen gaire esperança de vida, suposo que de no canviar molt les coses aniré ampliant la col·lecció, per d’aquí molts anys passar a ser objectes d’antiguitat, mentrestant només son un munt de ferralla que malgrat tot em porten els seus records, bons i no tant bons.

Ja sé que si els compteu en toca més de un per any, no en feu cas, el fet dels canvis per ofertes de diferents companyies i treballar en paisos diferents, tenen els seus efectes secundaris......