Bé, potser no sempre, però moltes vegades quan veig
persones que tenen aquesta virtut, tinc certa necessitat de poder-ho
experimentar en pròpia persona.
Tenir la sang freda, com per no emprenyar-se quan les
coses no van com un voldria, tornant a començar de zero si cal amb tota la
calma del món, em sembla a mi que no té preu.
Si bé, moltes vegades, el que m’ha posat nerviós ha
estat la pròpiament dita parsimònia de la gent, és com una mica il·lògic que
ara en sigui un admirador. Però si que trobo envejable el poder, per no
esclatar en moments de forta tensió i saber autocontrolar aquell dimoni que
portem dins. Un dimoni que de vegades necessitem ben enfurismat.
Algú té a mà el manual d’ensinistrament, crec que li
faria una ullada, això si, amb molta calma.
Tingueu un bon cap de setmana, amb la tranquil·litat justa que busqueu
16 comentaris:
Coincideixo amb tu, justament en començar el post pensava que no, que em costa molt la gent que té la sang d'orxata i que no té nervi, que s'ho prenen tot amb calma. Però si parlem de saber-se controlar, tenir paciència i parsimònia davant les crisis, aquí sí que dic que els admiro. Tampoc en sé, i m'agradaria saber-ne.
Dius molt bé, Garbí, la justa, la que busquem... jo a vegades en tinc massa, de tranquil·litat i calma... No podríem canviar-nos uns quants cromos? No gaires... només un parell! ;)
No admiro les persones que tenen la sang de peix, inalterables, tant si fa fred com calor. Demostrar el que un sent en cada moment, encara que sigui enuig, en la justa mesura, no és dolent i diria que és recomanable. Sí que admiro a les persones que davant una situació més o menys difícil saben reaccionar i mantenir-se al seu lloc, crec que això és una mica diferent.
Ostres quin rollo Garbí, per ser divendres horabaixa!!
A vegades penso que si pogués tirar enrere posaria més ràbia en algunes actituds i amb altres crec que m'he passat de voltes.
És difícil trobar la mida justa, però em vaig aprenent.
Bon cap de setmana.
ni idea. crec que no hi ha manual possible. tb crec que de vegades als que no s'atreveixen a liar-la els agradaria poder dir tot el que senten de cop.
però els que no tenen sang a les venes, que van amb gran passimònia el que aconsegueixen, almenys a mi, és posar-me més nerviosa encara!
molt bon cap de setmana per a tu també!!!
jo darrerament quan mes nerviosa estic. mes calmada actuo
deu esser per despistar...jajjajajaj
La calma, la cerco i més els caps de setmana per intentar desfer, el que em provoca la feina, molts nervis!
Però aquesta gent tant calmada, que res els posa les piles... a mi, em posen com una moto!
Bon cap de setmana guapo!
Això de la parsimònia deu ser allò de no tenir sang a les venes, no? Jo també sóc de sang calenta i em desesperen les persones que són calmoses. Però bé, com dius, de tant en tant m'agradaria ser com elles i pendre'm les coses amb mooooolta més calma. No tant pim-pam!
Ja passaràs el manual, si el trobes.
Sóc persona de pim pam pum! La parsimònia més aviat m'enerva. Sé que em convindria una mica més de calma. A vegades ho aconsegueixo, però em costa. Tinc massa nervi... em costa controlar-lo!
felicitats per el teu blog,
us convidem a coneixer i participar en el nostre blog, que potser per proximitat us pot interesar
http://indiketa-figueres.blogspot.com/
fins aviat!!
Crec que, com en tot, l'equilibri és el punt ideal. Una mica de passió, una mica de sang freda i capacitat d'anàlisi... tot posat en una coctelera, ben agitat i, voilà, balança! :)
Complicat... molt complicat.
A mi sempre m'han dit que tinc molta parsimònia i el cert és que és absolutament involuntari i que no m'agrada gens ser així. Sempre he fet les coses poc a poc, lentament i arribava a ser frustrant veure com tothom acabava primer que jo en fer alguna cosa en concret (ara recordo de petita a l'escola)... això, fins i tot, ja de més gran, em creava com una ansietat... per exemple, quan, a la facultat sentia companys que, davant d'un examen, comentaven que ja s'havien llegit el temari tres vegades i jo, com la tortuga de la foto que has posat, no l'havia llegit ni una...
Això, per mi, és quelcom negatiu. A mi no m'agrada ser així, jo voldria tenir empenta i no la tinc. I és en totes les coses de la vida, de les més ximples (jo necessito tres vegades més de temps que ma germana per rentar els plats) a les més importants (organitzar-se bé davant d'una feina)
A això hi pots afegir la gent que s'empipa davant els que anem poc a poc perquè, com diu en JORDI, "els posem nerviosos" :-)
No, no demanis parsimònia, no saps què demanes!!
Demana ser capaç de reaccionar amb calma i serenor davant determinades situacions, però parsimònia no.
És d'admirar amb la sang freda que certes persones afronten els problemes, jo sóc de sang calenta.
Doncs Garbí 24, jo crec que, com qualsevol virtut, la parsimonia pot desenvolupar-se amb un cert entrenament. Jo per exemple em considero una persona inquieta, ara quan es necessari mantinc la sang freda tan com calgui, fins i tot a risc de glaçar-me.
... he he he...
Ostres, no saps com coincideixo amb tu! quan observo la parsimonia d'un cambrer davant un allaud de persones a la barra, fent, posant els glaçons de gel, obrint amb cura la llauna, deixant caure la cervesa sense molta escuma.. .jo el treuria d'el mig i el faria fora! però quan veig algú que escolta en un debat a un fanatic, que li agraeix la intervenció i a sobre no s'esvera es converteix en el meu idol... si jo poguès!
Publica un comentari a l'entrada