Bocca della Verita

Sempre vaig ser un cara dura, des de jove que ja era més entremaliat del normal. Reconec que em vaig passar una mica, quan una nit em vaig fer passar per el bruixot del poble i em vaig ficar al llit amb la seva dona, segons ella no se`n va adonar fins que el llit va parar de tremolar. Just quan em pujava els pantalons va aparèixer el bruixot, tinc que dir que no va fer gaire bona cara, comparada amb la de la seva encara acalorada esposa.

Amb els seus forts braços em va dur fins a les parets de l’església, on mentre em mantenia fortament agafat, recitava unes paraules impronunciables per mi. Em vaig espantar molt, quan veia sense aturador, que se’m endurien totes les parts del cos al mateix temps que em deformava i em deixava bocabadat amb un raig d’aigua permanent sortint de la meva boca.

Aquí m’he quedat per sempre més, a cara dura ara si que no em guanya ningú. Mentre passen els temps, admiro els escots de les noies cada cop més generosos, que venen a refrescar-se amb el doll d’aigua de la meva boca.

Seré sempre més un cara dura, ho sé.

Una nova aportació a Relats Conjunts . Sereu prou cara dures com per no participar-hi?....;)