dimarts, 24 de maig de 2011

Discutir

Jo diria fins i tot que es pot arribar a aprendre aquest art, si he dit art, perquè considero que hi ha molta gent que per la seva feina o el seu caràcter, en tenen una especial virtut.

Amb al temps que porto entre gent que la seva feina és demanar i la meva és obtenir el millor preu, o per això em paguen, m’he trobat gent de totes les classes, tossuts de mena o dels que és deixen dominar fins a cert punt. Però sempre el més difícil ha estat trobar fins on és pot tensar la corda, en regateigs acabats moltes vegades en bronca. Les dues parts necessiten una part de l’altre, si es trenca la relació, porta problemes a les dues parts, però qui baixa del burro primer? I que és el que et fa baixar?, la necessitat.

Al final tot plegat és com una timba de pòker, si apostes fort pots guanyar molt, o perdre-ho tot, pots fer servir un bon farol, pots fer veure que tant se’t en fot tot, però el que no pots fer són trampes, perquè a la propera no tindràs credibilitat.

Si has de discutir amb qui has d’anar a dormir......els interessos poden canviar i molt.

I vosaltres com porteu les discussions, controlem o no controlem?

26 comentaris:

XeXu ha dit...

A mi m'encanta, però sempre amb bona voluntat, eh? Quan és per plaer, és a dir, en el debat d'un tema, en gaudeixo molt. Quan ja m'hi jugo una mica més, potser la meva expressió es posa una mica dura. Li ho pots preguntar a la meva 'jefa', les respostes que li dono no són d'algú que abaixa el cap i diu que sí a tot. Si vol que li faci cas, que em demani coses amb coherència, collons!

Carme ha dit...

Jo no les porto gaire bé... no pas perquè discuteixi massa o massa acaloradament, sinó per tot el contrari. No sóc discutidora... i mantinc força la calma i controlo ... psi, controlo, a vegades fins i tot sóc massa bleda o massa innocent i em deixo prendre el pèl. però d'això amb els anys se'n va aprenent i al final tampoc passa tant.

I amb qui me n'he d'anar a dormir... he de dir que tots dos som de bona pasta i discutim molt poc, molt poquet i això que ja portem 40 anys compartint casa, vida i llit... i continuem discutint molt poc. No tenim arreglo ja! No crec que comencem a aquestes alçades de la vida.

Ventafocs ha dit...

A mi no m'agrada discutir, però tampoc em callo si el tema és prou important i em toquen el que em fer. Tot i això,crec que no sóc gens bona per regatejar... Bona nit, Garbí!

Carme ha dit...

Bé, ara que llegeixo en XeXu, si és per plaer del debat, també m'agrada eh? Això sí!

sargantana ha dit...

amb els anys he aconseguit controlar el meu *pronto* i el meu mal caracter.
ara ja no deixo que res sense importancia m'enfadi
i si es serios..intento raonar
ejem...
be de vegades..hahahahahahahha

bona nit..bona nit

rits ha dit...

jo, les discussions les porto fatal. Si m'arribo a discutir, llavors perdo els papers. I perdo tota credibilitat. Un desastre.

Però he de dir que em costa molt arribar a discutir-me, una cosa és parlar, debatre, no deixar-te els raonaments,... però discutir, se'm dóna fatal

Pakiba ha dit...

No m'agradan discutir, pero me cabreja un montón cuan no tenan rao i a la forsa la volan tenir i per no discutir tens que callar.

Yáiza ha dit...

Bruf! Jo sóc molt variable. M'encanta discutir, sempre i quan sigui sobre alguna cosa externa. De fet, quasi sempre intento posar-me en l'opinió més oposada al meu interlocutor, per a donar-li gràcia al tema.
Hi ha situacions, però, en les que prefereixo escurçar distàncies i arribar un acord amb la persona amb la que discuteixo.
I si s'acaben tocant temes massa personals... ho reconec, puc arribar a perdre els estreps, sobretot depenent de amb qui parli.
No suporto que algú sigui incapaç d'escoltar altres arguments que no siguin els seus, i que tingui zero ganes de raonar. Em fa molta ràbia i sóc incapaç de quedar-me impassible!

En tot cas, discutir pot ser molt enriquidor... o cremar molt! Suposo que tot és saber trobar el punt mig, no?

Enric H. March ha dit...

Discutir és sempre necessari. Crec que no s'ha de defugir mai la possibilitat d'explicar-se, perquè t'entenguin i s'entengui un mateix. Si venç la raó, serà la d'algun dels dos. Si venç l'estupidesa, serà la de l'altre.

Filadora ha dit...

M'has recordat un acudit que m'encanta!

Es troben dos amics pel carrer que fa molt temps que no es veuen i un li diu a l'altre:
-Com és que et mantens tan jove?
-Perquè no discuteixo mai!
-No pot ser.
-Doncs no.
:)

Allau ha dit...

Realment, vols que ho discutim? No serà millor que anem a dormir tranquils?

lisebe ha dit...

Doncs jo com bona balança que soc m'agrada la pau i encara que les discussions son necessaries i m'implico força mai dic una paraula mes alta que l'altre al'hora de mantenenir una discussió sempre me'n vaig per la alternativa diplomática, he intento suavitzar el to , per no arribar a acaloraments innecessaris, no m'agrada discutir, la veritat

I a l'hora d'anar a dormir millor un somriure de pau i complicitat "de aquí no a passat res" i tot arreglat. Jo crec que les discussions no arriben mai a res sense una conversa amb seny.

Així que jo prefereixo conversar i arrimar opinions que discutir.

Bona setmana i petonets maco

lisebe ha dit...

Un acudit que vá d'això:

"un periodista le pregunta a un hombre centenario , el motivo de su longevidad, a lo que responde el anciano "esto es porque no discuto con nadie", a lo que el periodista responde -"hombre, por eso no será" y el abuelo le contesta "ah, pues no será por eso".

Glòria ha dit...

Intentem controlar.

montse ha dit...

No m'agrada el silenci que no deixa opinar, però tampoc m'agrada el soroll que no deixa pensar.
Si cada nit poguéssim triar amb qui anem a dormir , hi hauria molt rebombori............naturalment , si es tracta de dormir, per escollir la persona que no ronqui.

Carme J ha dit...

No m'agrada discutir, però si m'agrada pensar i quan t'adones que després d'encetar mil vegades una mateixa conversa, només s'entra en un bucle que a la fi et porta a haver d'acatar el que se t'imposa, tot i que sigui raonadament. El millor és adonar-se'n, i abandonar abans que t'abandoni a tu, la ilusió i el respecte que un es deu a ell mateix.

Carme J ha dit...

I com diu l'Enric, talment l'estupidesa, sempre, sempre és de l'altre!
Clar que, amb qui discuteixes, tu també ets l'altre!

lolita lagarto ha dit...

m'encanten les converses, parlar de temes interessants, donar-li voltes i anar fins al final.. encara que reconec que tinc una certa tendència a portar la contrària potser perquè no m'acabo de creure res del tot..
pel que fa a les discusions més íntimes no les suporto encara que n'hi ha.. quan era més jove era molt intempestiva quan m'enfadava, ara m'he suavitzat molt, no tinc ganes de discutir.. a vegades fins i tot arribo a donar la raó per no seguir-hi..
i pel que fa al regateig.. depen del dia que tingui.. sóc variable..

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Més que discutir en diríem negociar, no?
Jo... laboralment més o menys, a nivell personal potser una mica més fluix. És que sóc d'un tossut...

magazine.cat ha dit...

No discuteixo gairebé mai, m'encanta escoltar, soc una persona que s’adapta a tot, tinc les idees molt clares. Nomes discuteixo quan no puc més, quan em sento decebuda, enganyada… llavors si, em converteixo en una fera, per defensar la meva idea, posició... i no baixo del burro ni a la de cinc.

_MeiA_ ha dit...

No sóc de discutir, però el què penso ho dic, amb educació i defensant el què penso. També haig de dir que no em costa gens demanar perdó i rectificar si m'equivoco.

Clidice ha dit...

M'encanta discutir, en el sentit de debatre i, de tant en tant, m'enfilo per les parets al més pur estil Lola Flores - o Sofia Loren-, però mai me n'he anat al llit amb ningú amb qui estés enfadada. Discutir, si, enfadar-se, mai :)

òscar ha dit...

Sóc un discutidor pèssim, m’avorreix molt fer-ho i encara m’avorreix més quan noto que el curs del “diàleg” s’acosta perillosament a aquella frontera que dona pas a la pèrdua de papers.

Potser per això sóc també un pèssim jugador de pòquer.

jomateixa ha dit...

No m'agrada discutir, encara que de vegades no es pot evitar i llavors intento controlar.
A les meves filles els dic que una assignatura importantíssima, que no té nota al cole, és saber-se controlar els "prontos". És una assignatura que ens dura tota la vida...

El porquet ha dit...

Com tu bé has dit hi ha autèntics mestres en l'art de la discussió. Aquests són invencibles. Tenen un do que la resta de mortals no tenim.

La resta ens movem en una fràgil equilibri que mai sabem fins a on es pot tensar la corda.

Important saber mantenir la cara de pòquer i examinar bé el contrari.

En un viatge a Fez (Marroc) vaig fer unes lliçons intensives del regateig i l'art (i allà és més cert que mai que és un art) de la discussió per un preu. Memorable alguna de les anècdotes al respecte (per cert, i els catalans som coneguts com els berbers d'Europa perquè, com aquells, com molt tenaços a l'hora de mantenir aquestes discussions).

Assumpta ha dit...

Jo sóc molt rara... perquè tinc vessants completament oposades:

Per principi, no m'agrada discutir... Miro d'evitar-ho i si és una cosa poc important, puc donar la raó a qui crec que no la té, per tal d'estalviar una discussió. Penso que no cal gastar energies en aquests temes :-)

Ara bé, les poques vegades que puc pensar que quelcom és molt important per mi i que estic convençuda que tinc raó, llavors puc ser terrible discutint. Sóc capaç de deixar anar arguments, de fonamentar-los bé (perquè me'ls crec profundament)... i pobre del que em porti una mica la contrària aixecant la veu, sigui qui sigui, perquè no aguanto que em cridin... llavors veurà una Assumpta que no està gens acostumat a veure... i, dialècticament posaré els meus set sentits per destrossar-lo i demostrar que qui crida més no té la raó.

Sortosament, aquestes tempestes són molt poques i marxen amb facilitat ;-))