divendres, 4 de març de 2011

Secrets

Una participació a Relats en Català sobre secrets al Geriàtric i aquesta és la meva aportació:

No em va fer mal haver d’entrar al geriàtric, son coses que amb el temps passen, i quan veus que més que una aportació ets una obligació, quasi que demanes que t’aparquin en un centre, on almenys no has de donar gràcies a ningú.

Els primers dies varen ser molt tristos, em vaig haver de desfer de costums i coses molt importants. Per una persona que té tot el temps del món, omplir cada hora del dia i moltes de la nit, necessitava un aliat, un que estès disposat a fer coses prohibides per satisfer-me, portant-me el que jo volia.

Vaig trobar l’aliada perfecte en la meva neta, dona de món, acostumada a entendre certes coses sense parar-se a preguntar, només desitjant complaure. Ella es cuidaria de tot, em va prometre que en pocs dies tot estaria a punt, trobaria la manera de despistar al personal.

Abans d’ahir va venir amb una bona capsa de les meves galetes preferides, de les quals no en podia abusar. Em va picar l’ullet en el moment de donar-me-la, al instant vaig notar que pesava més del normal i amb un somriure li vaig donar les gràcies. Ella llegint-me el pensament es va acomiadar, donant-me a mi la possibilitat de retirar-me a l’habitació per posar remei al patiment dels últims dies. Un cop treta la primera safata de galetes, va aparèixer, nou flamant, un mini ordinador amb connexió a la xarxa per poder-me tornar a connectar al meu blog i a les xarxes socials. Vital per mi per continuar viu, deixar emprenta i sentir que encara puc fer somriure a alguna velleta com jo. Amaguem-ho que ve la infermera!!!

20 comentaris:

Assumpta ha dit...

Ooooooooooh!!! :-)))

Quina neta més simpàtica!! hehehe ha portat un petit Netbook a l'avi Garbi ;-))

T'ho dic de veritat: Anava llegint amb mitja por... sense saber com acabaria... fins i tot em temia el pitjor (bé, a vegades sóc una mica bèstia) i pensava "a veure si li haurà demanat un verí"... però quan he vist el que era... ostres!! m'ha agradat molt :-))

Avi Garbi: De les galetes no n'abusi, eh?... No, no dic que no en mengi. Són bones i li agraden. Només dic que no en faci un abús :-)

Carme ha dit...

Hauríem de revisar les normes d'aquest geriàtric... no pot ser que els pobres vellets i velletes depenguin de tenir una néta prou eixerida o no.

Ordinadors i wifi als geriàtrics, JA!

(a veure si quan em toca a mi, ja està el tema resolt)

I és que jo no tinc cap néta... :)

Molt bon el conte, garbí!

Glòria ha dit...

Ja ja ja, molt bo; la meva ment anava per coses més prohibides... però està bé, tenir conexió amb les velletes, uuummm!!!

magazine.cat ha dit...

Oh, que tendre, m’agrada’t molt el relat.
Aquests dies no he pogut llegir-te gaire, he tingut una setmana molt negra, espero poder tornar a agafar el fil.

Salut.

maria ha dit...

oh! què bonic! els grans em desperten molta tendresa. M'agrada aquesta vessant positiva que els dones!

lisebe ha dit...

Quina tendresa !! realment precios Joan !!

Petonets i bon cap de setmana

montse ha dit...

Un relat molt tendre. Caldria fer una protesta per demanar wwifi a totes les habitacions,

Ventafocs ha dit...

T'imagines? d'aquí una guarda d'anys? Jo també passava pena pel final... però realment no podia acabar millor.
Una abraçada entendrida!

Ventafocs ha dit...

T'imagines? d'aquí una guarda d'anys? Jo també passava pena pel final... però realment no podia acabar millor.
Una abraçada entendrida!

Marta ha dit...

Joan
es que sensa conexio no som ningu, jajaja.
Ja veuras ja...dintre d'una anyets.....ja ens veus reclamant que no ens deixin sensa el nostre internete, osti, de veritat no puc ni imaginar-me de velleta fent un blog.Quina tematica????efectes secundaris del ultim laxant....el nyc nyec de la cadira de rodes.
Quin panorama, noi!!!

Fins a les hores...petonets, per tu, sempre

consuelo ha dit...

Alicients per seguir tirant endavant!!
Salut,company!

marta ha dit...

I es que al final ens tornem com a nens petits, si t' expliques!!!!

Albert B. i R. ha dit...

Igual que els avis consnteixen els seus néts quan aquests són petits, uns anys més tard, els papers es repeteixen però al revés!

Joana ha dit...

Ets una capsa de sorpreses... :)

XeXu ha dit...

Però tio, tu dius que això és un relat, però com t'has assabentat del meu futur?? Perquè jo m'imagino igual que el protagonista!

Pakiba ha dit...

Precios relat i la neta una tendresa que estima al seu avi. Tots el avis a las residencias tindrian que estar ben atesos i contents, cosa que moltes vagades no pasa.

Finestreta ha dit...

Home!!! Sort del final "feliç" eh! Perquè estava segura que dins la capsa hi havia una pistola, i ja m'estava enfadant!!! :)

zel ha dit...

nano, molt bé, això és el nostre futur...:(((( snifffffffffffff

Thera ha dit...

Noi!! Si almenys ens podem connectar ja serà mooolt!!

El porquet ha dit...

Padrins 2.0! Això és el futur!