La nit estelada

La nit freda i fosca de lluna minvant, amb els estels que la festejaven, era la seva única companyia per tornar a casa. Anys havien passat des de que va decidir anar a fer les Amèriques en busca d’una fortuna que mai no havia arribat, ho havia provat, no una, ni dues vegades, moltes vegades, però la sort, el destí o com li volem dir, no havia fet acte de presència, els anys s’havien acumulat en conta de la fortuna, ara vell i sense esma per res més, havia tornat amb les mans buides, la riquesa la portava posada dins seu, ningú mai li trauria el que havia viscut o gaudit, amb les penes i les glòries. Ara en la seva recta final no esperava res més que una llar de foc que l’escalfés, un mos per posar-se a la boca i un jaç on estirar-se. Tot això ho havia de trobar allà, on els seus ulls miraven ara, amb enyorança d’anys de joventut, allà al costat del campanar punxegut, allà on encara brillava la llum tènue dins la finestra de casa seva. El fort vent de la nit li provocà un calfred, es va adonar que no podia esperar més allà sobre el turó, mirant com les llumetes del poble el cridaven, era hora de tornar a casa. Les cases s’anaven fent grans i el seu cor petit, quant es preguntava si el recordarien o si seria ben rebut. Dos cops a la porta, unes passes, un somriure i escoltar el seu propi nom en boca d’un altre, varen fer brollar la llàgrima del qui es sent benvingut.

Una nova aportació a relats conjunts