Tal com si jo fos el foraster,
m’he plantat a treballar a un petit poble de no més de quaranta habitants. Acostumat a
estar en llocs on hi ha més abundància de gent t’adones ràpidament que hi ha unes
diferències importants i de que pots gaudir de vida de poble.
La sensació de seguretat que
et dóna veure que les cases romanen amb les portes obertes tot el dia és molt
gran.
La gent que no has vist mai de
la vida et saluda amb normalitat i en pocs dies ja és normal fer la xerrada si
s’escau.
Descobreixes que als pocs dies
ja t’han batejat amb un sobrenom, ara ja sóc en Joan de Girona per els d’aquí.
Estar en la pensió del poble i
que et preguntin que vols per menjar que t’ho faran o preguntar-te abans de
fer-ho si t’agradarà o que et vinguin a portar les claus a la feina perquè han
de marxar i puguis anar-hi quan vulguis. Això és el verdader tracte familiar.
No té preu la confiança que et
tenen des del primer dia, deixant-te marxar cada dia per pagar només un cop a
la setmana sense tenir cap dada teva.
I el que és una passada és el
fet d’estar en ple territori espanyol i que et parlin amb un Català perfecte.
Això és un paradís, això és
Sopeira, Osca. Amb tot això s’arriba a compensar una mica, el fet d’estar lluny
dels teus. Però els temps manen.
13 comentaris:
Caram, Joan, això que descrius sí que és un veritable paradís, encara que estigui una mica lluny de casa…
Aprofita-ho mentre puguis!
I tant que és un paradís... quin bon rotllo, no? I en català? gairebé no m'ho puc creure...
Ja que has de ser fora de casa, al menys que et tractin d'aquesta manera és un consol.
M'ha estrenyat que hi haguès pensió però és cert que en els pobles petits s'organitzen segons les necessitats col·lectives que tenen. Si hi ha algú que li cal un hostatge al poble, aleshores, hi ha un hostal.
Ja no hi ha la franja d'Aragó?
El grup de cançó tradicional "El Pont d'Arcalís" canten una cançó que es diu: "Cobles de per Astí" que acaba així:
"Marieta, fes-te alteta
que el teu pare et vol casar
amb un mosso de Sopeira
que puiave a segar.
Mare,mare, feu-m'hi-ls trenes,
mare, mare, feu-me'ls bé
que el dissabte tindré carta
i el diumenge em casaré."
M'has fet una gran enveja.... ara mateix és un somni un lloc així...
No fa gaire vaig estar en un poble com el que descrius, és una autèntica passada i una manera de oxigenar-te de tanta "civilització". Gaudeix-ho!!
Per cert, el Temps de Flors de Girona coincideix amb la trobada, dissortadament no puc estar en dos llocs alhora. ;)
Aferradetes!!
Has generat enveja amb aquest post, sembla ser. A mi, francament, no gaire. Està bé que et rebin i et tractin bé, és molt d'agrair. Però les contrapartides d'això a mi no m'agraden massa. Ets un personatge públic, i com a tal, tothom sabrà quan estornudes o quan vas a pixar. Bé, si et compensa tot plegat, perfecte. A mi no m'agradaria ser centre de mirades. No canvio per res l'anonimat que et regala la ciutat. Passar uns dies en un indret així encara. Però ni un dia més dels necessaris. Ara que, anant-hi per feina, rebre un bon tracte, com et deia, s'agraeix.
Els pobles són lo millor del món mundial ;D
A mi també m'enmcanten els pobles petits ( he viscut a uns quants), l'única pega és que no pots fer un pas sense que tothom ho sàpiga...
Petonets.
No hi ha res com un petit poble per saber que encara existeix la gent confiada, amable i sincera
nomes petits pobles aixi saben mantenir la verdadera essencia de la societat, del veinatge
feliç tu, que t'acullen
petons !
Saber veure els petits detalls, allò que et fa estar lluny dels teus millor és un gran què. Sentir-te una mica estimat, i això sempre és bo.
Molts ànims i espero que no hagis d'estar molt lluny de casa.
Un paradís, tu ho has dit!
Sembla impossible que encara quedin llocs aixi!
Publica un comentari a l'entrada