Tenir certa edat no vol dir
que no estem a temps per aprendre a desenvolupar noves activitats compatibles
amb la nostre vida diària. La capacitat per adquirir noves habilitats no té
edat i està més que demostrat.
He pogut observar molt
atentament com una senyora amb una joventut acumulada de més de cinquanta anys,
ha estat capaç a ganivet i forquilla de menjar educadament un plat de lluç amb
verduretes sense deixar res al plat, ni fer brutícia fora de lloc, mentre
mantenia conversa amb la seva filla tota l’estona. Raonant i discutint, diferents
temes sense massa importància, amb un admirable domini d’aguantar el telèfon
sobre l’espatlla amb l’ajuda pertinent de la inclinació justa del cap. Aprofitant
amb molta cura les estones d’escoltar, per no haver de parlar amb la boca
plena.
20 comentaris:
Haurem de començar a practicar.
Segur que ella ja havia practicat molt.
Admirable tot plegat, ¿no t'ho estàs imaginant?
Joventut acumulada... ara ja se què tinc! :)
Caram, això és el que anomenaríem 'extraordinary hability'. Jo m'hagués acabat menjant el mòbil i clavant-me la forquilla a l'orella...
A mi em cau el mòbil al plat, segur.
Tant de temps perfeccionant la tècnica, i ara va i inventen el mans lliures (o "orelles lliures")!
Per a mi seria totalment impossible, tot i tenir aquesta joventut acumulada. ;)
Per cert, noi ... estic totalment empipada amb tu ... vols dir que no es pot solucionar d'alguna manera?? ... pensa, pensa-t'ho!
Aferradetes (no sé jo) ;)
Això és no res! Hauríem de veure-la menjant calçots.
quasi que li dic a ma filla que la truco més tard que tinc gana!
Això s'aconsegueix amb una mica de tècnica i molta pràctica!
No sé pas si em de tirar les campanes al vol...Em sembla que això es pot fer independentment de la joventut que tinguis acumulada, et diré més, segurament algú més jove, pot ser molt més maldestre...És qüestió d'habilitat!
Si ho comparem ambla senyora que va celebrar els cent anys tirant-se amb paracaigudes i va arribar a baix com una rosa...
Bon vespre.
Em quedo amb les ganes de saber si a més amb els peus feia alguna altra activitat. Que angoixa!
Se m'acaba de posar malament l'esmorzar, només d'imaginar-me l'escena. Quin poc profit, redéus!
Em sorprén la teva sorpresa, Joan. Les dones en fem quatre, i més, de coses a la vegada. Diguem que ho anem aprenent amb els anys des que neixem i fem l'examen quan marxem de casa. La prova de foc arriba amb els fills. Segur que no t'estic dient res de nou, però amb l'impuls que portem, els anys no ho aturen. Bé, arriba un moment que sí.
es ben be que hi ha gent molt més espavilada que jo.
pensa que si em truquen (mans lliures) quan vaig amb cotxe..
em perdo segur.
Això de la "joventut acumulada de més de cinquanta anys", ben bé, no ho he entès. La resta, sí. No obstant, penso que hi ha habilitats que... calen?
Les ganes de xarrar et fan treure forces de qualsevol lloc... Però jo crec que ella ja tenia experiència d'abans de poder tallar educadament el peix amb ganivet i forqueta sense fer brutícia que dius tu... Això és molt difícil!... i ara ja ningú t'ensenya, o aprens sola o no menges peix. Jo no menge peix. Una coseta... aquesta senyora era Claudia Shiffer? Com sabies que estava parlant amb la seva filla??
La imatge no té pèrdua! Els bars són una font d'inspiració única
Publica un comentari a l'entrada