La taula presentava dues
parelles engrescades en una conversa amena, mentre degustaven els menjars que
els hi anaven portant i sense cap símptoma d’altercats varis.
Però un d’ells tenia radiografiada
tota la història i ara que per sota la taula feia peuets amb la dona del seu
company, s’adonà de lo extravagant de tot plegat. Sabia que la seva dona, el
últims mesos, s’allitava freqüentment
amb un altre persona i que la cosa no acabaria bé. D’altra banda el seu
company de taula feia temps que havia ensopegat amb la mateixa pedra, o sigui
la seva ex dona. De les dues parelles, ningú estava amb qui ho semblava. La
cosa més ferma eren els peus juganers que cada cop anaven més amunt.
El sopar perfecte, sense cap discussió
ni a l’hora de pagar, es veu que de portes en fora, tothom era prou feliç.
12 comentaris:
Apa, embolica que fa fort!!!
Ara si tothom està content, jo no tinc res a dir-hi...
Caram tu, això sembla una tragèdia grega, a la que salti una espurna, es crema tot!
Ja la vaig comentar en un altre post.
Una estrofa d'una cançó de Jordi Fernando:
"El peu és com la mà
serveix per treballar"
I aquestes parelles els utilitzaven prou bé.
Ara ja no se qui juga amb qui...
Quines ganes d'embolic!
Mira que és curt, i encara ho he tingut que rellegir, que m'havia perdut amb tants embolica!!!
mentre amb els peus entretinguessin ...quin embolic
Tots embolicats i per això ningú delatarà a ningú. Semblen polítics!
Les aparences sovint enganyen...I ells s'ho passaven bé!
Portes en fora tot sembla el que no és, o poder si que és?
Mentres no més sigui per sota la taula ,tots contens.
Mentre es mantingui l'equilibri, rai...
Ai, Gassull, la gent "civilitzada" guarda les aparences. I tots contents!
Publica un comentari a l'entrada