Congost de Mont-rebei |
Les coses es poden fer de
varies maneres, les que estan bé per alguns no ho solen estar per els altres. Pots
fomentar que la gent passegi per indrets fantàstics però que el reclam no sigui
ben vist per tothom.
Com que feia temps sabia d’un
lloc on aquest era motiu de controvèrsia, vaig anar a mirar per tenir una idea
més objectiva.
Sis hores de caminar varen ser
suficients per fer la passejada i comprovar que és un espai únic, on cada recó
és digne d’admirar. Però es clar, l’home per fer-ho més transitable i més
atractiu turísticament parlant, ha modificat la naturalesa fins a punts que
generen controvèrsia i que potser de vegades hi arriba a haver massa gent, no
va ser el meu cas però entenc que en èpoques més estivals es pugui arribar a massificar.
Nosaltres ho vàrem gaudir molt,
potser sense la mà humana seria millor, però potser si així fos molta gent no
arribaria a veure-ho mai. Vosaltres jutgeu i qualsevol que sigui el vostre
parer, si podeu no deixeu d’anar-hi. Abstenir-se vertiginosos.....
14 comentaris:
Ho tinc pendent. No hi he anat mai i m'ho he proposat moltes vegades.
Hi hem estat un parell de cops, sempre fent l'itinerari superior excavat a la roca.
Aquesta andròmina en forma d'escala no la coneixia, deu ser relativament nova.
Jo el tinc pendent, m'han encantat les imatges que has posat! Uns companys de feina són de Tremp, potser m'hi deixo caure aviat.
Mont-rebei se'm va apareixent de tant en tant i jo encara no he fet cas als senyals que em condueixen cap allà. No seria el primer cop (ni el segon) que faig cas de les teves recomanacions, recorda la Bambouseraie, i això vol dir que tens bones idees. Ha de caure aquesta excursioneta.
Jo em mullo amb el tema, penso que el que fa especial aquest lloc és precisament la mà humana. Si no seria un congost pel que només es podria passar en rai, i seria per un altre tipus de públic, o molt més restringit. Gràcies a la mà humana jo algun dia aniré cap allà.
Dificil saber si és millor o pitjor... jo prefereixo "al natural", ni que és cert que no tothom s'ho pot permetre.
Preciós el lloc :)
Sóc de les que no s'ho pot permetre (artrosis galopant als dos genolls) però sempre prefereixo el natural. Aquesta cosa de fusta en fa certa angunia. Prefereixo no poder fer-ho però preservar el paisatge
Me n'han parlat molt bé, ho tinc pendent. Si no hi hagués l'escala aquesta dubto que jo hi pogués pujar, així que benvinguda sigui :)
Des que vaig veure les teves fotos a IG que ho tenim pendent com a excursioneta :)
Jo també pense que la mà humana de vegades actua positivament. Hi haurà algun ecologista que no hi estarà d'acord, però si aquesta escala l'hagueren fet els moros al segle X, segur que no en tindria res que objectar.
Comentaristes anteriors;
Busco companyia per fer el congost. Interessats escriure a la cantireta.
M'agrada aquesta escultura empegada a la paret. La fa transitable.
:-)
La britat es que no sé si m'atreviria a pujarí.
jo tinc una mica allò del vertigen o sia que encara que l'indret és brutal de maco m'abstindré d'anar-hi sinó és amb paracaigudes
Jo no hi he anat mai, però conec gent que si i diuen que és una passada, el què no sabia és aquest muntatge de la segona foto...
L'altre dia per la tele en vaig veure un de congost que no sé on era i feia feredat, però ara l'estaven arreglant , perquè la gent i pogués passar, però els que feien la feina, segur que no tenien vertigen...
Si la intervenció humana serveix perquè més persones en puguin gaudir, em sembla bé, sempre respectant al màxim que no desentoni amb la natura.
Bona nit, Joan.
Crec que ja t'ho vaig comentar per l'IG... però hi torno per aquí, perquè per a mi, el congost de Mont-Rebei és un lloc molt especial. El vaig conèixer ja fa molts anys i des de llavors, procuro anar-hi tornant cada cert temps. Hi he anat en ple hivern, a ple estiu (aconsello no fer-ho en aquesta època...), en primavera i tardor, el darrer dia de l'any i el dia de Sant Joan. Sempre, indubtablement, hi he anat des d'Àger, que és el camí més llarg i sacrificat, però el més bonic i espectacular, sens dubte.
Quan el nivell de l'embassament és molt baix (i torna a circular com un riu) he fet el camí d'anada pel camí "nou" i el de tornada pel camí "vell" (l'original que va quedar submergit per les aigües de l'embassament, motiu pel qual la companyia elèctrica es va comprometre a construir el nou camí uns metres més amunt (que és l'actual camí habitual). Certament no es recomana anar pel vell, ja que en alguns trams està malmès i poden caure pedres, precisament, de la gent que passa pel camí nou. Pero és tanta l'atracció que aquest lloc genera en mi que no ho vaig poder evitar!
Hi he dut amics, amigues i ex-nòvies. Hi he viscut coses que ja mai oblidaré.
En les primeres visites no hi havia ni els bancs que han anat instal·lant en els darrers anys, era el camí excavat a la roca i punt. No em va semblar bé... què cony pinten uns bancs en un camí de muntanya...
Però ara aquesta aberració... Aquesta passera, per mi, és una autèntica desgràcia. Lamentable. La bellesa d'aquest indret és el que la natura ha anat escolpint en milions d'anys. I ara anem nosaltres i hi muntem una passera de fusta al llarg de tota una paret. Per mi no té ni cap ni peus. Ja hi ha el camí excavat a la roca, integrat absolutament en l'entorn, que és com es feien les coses abans, integrades i mostrant respecte per la natura. De fa unes dècades ençà, potser un segle, ens hem convertit en uns depredadors de la natura i en uns especialistes en convertir autèntics paraïsos naturals en parcs temàtics.
I així anar fent. I ja de passada que hi posin unes escales mecàniques...
Publica un comentari a l'entrada