Dansa de la pluja

-Si no hagués estat per la pluja potser mai hauríem vist que junts estem bé.

-Doncs si, anem tant atabalats a la feina que no veig més enllà de les ulleres darrere la teva taula de recepció.

-Estàs segur d’això, jo diria que més d’una vegada mires un pèl més avall dels meus ulls, no?

-Dona, hi ha dies que costa molt mirar-te només als ulls i al estar asseguda ofereixes unes perspectives difícils d’evitar-hi una ullada.

-T’ha passat mai pel cap que poden no ser involuntàries?

-A veure si és com la desaparició del teu paraigües, que potser no ha estat del tot fortuïta.

-Ja, i ara em diràs que has trucat a l’home del temps per fer que plogui no?

-No això no, però tu no saps els dies que fa que practico la dansa de la pluja, intentant aquest moment.

-I el proper pas quin és doncs? Perquè veig que hi ha molta predeterminació en tot plegat.

-De fet et volia convidar a sopar, però mirant més avall dels teus ulls, he vist en la transparència les teves brúixoles, i no sé si seria millor seguir la seva direcció per donar-hi calor. Perquè deu ser casualitat també que t’hagis deixat la jaqueta al despatx no?

-Potser, només recordo que amb el tam tam de la dansa de la pluja he oblidat els sostenidors, però vaja, si ha de servir per orientar-te benvingut descuit no?

-Doncs tirem enrere, que amb la distracció fa estona que hem passat de llarg casa meva.

-Ah, així no sopem?

-No pateixis per això, t’atiparàs segur.

-Mira que tinc molta gana, potser hauré de repetir. 

-Tens tota la nit........

La meva aportació humida a Relats Conjunts