El dia plujós donava per observar
a la gent, jo des de sota el balcó vaig veure com ella venia corrent mig
ajupida a refugiar-se sota el mateix aixopluc. No em vaig poder estar de dir-li
que la seva posició i velocitat no ajudaven a mullar-se menys, doncs oferia més
superfície a la pluja que si caminés en total verticalitat. Aleshores ella va
obrir una mica el seu abric mostrant-me l’escot, després, portant-se el dit índex
als llavis en senyal de silenci, em va fer entendre que la meva teoria sobre la
superfície en aquest cas no era vàlida, ni de bon tros.
12 comentaris:
Un bon lloc on aixoplugar-se. Encara que no hagués plogut.
Fita
Per què dir qualsevol cosa, si en Xavier Pujol ja ha dit les paraules justes al respecte...
Cal consevar certes parts delicades :)
No tot es pot mullar....
:) A vegades mullats... fan prou de goig, també.
Sempre hi ha teories que fallen, millor és la pràctica. ;)
Aferradetes!!
Una nova tàctica, esperar sota els balcons quan plou...
T'ensenya l'escot i després demana silenci? això no és normal!
De vegades la pluja només és una excusa...
Ara al hivern les gotes cauen fredes. Al estiu va be refrescar-les.
-)))) molt bona la teoria!
No debia tenir fred si ensenya l'escot o volia assecar-se??
Publica un comentari a l'entrada