dimarts, 18 de març de 2014

Adonar-se'n

Moltes vegades tinc la sensació de que moments passats fa temps, varen ser molt bons, irrepetibles i únics. Però al mateix temps, penses que en aquell moment no ens adonem del que realment estem vivint, que allò pot marcar història i ser un moment per posar al pot dels bons records o vivències.
Aquelles fotografies, vídeos, cartes amb sentiment que de sobte et venen un dia a les mans i que per uns instants revius el moment, em fa adonar que en aquell espai de temps, un no es para a pensar que és un gran moment.
Com hem de copsar el moment? Aquell lloc on només hi estaràs un cop a la vida, aquell petó que amb els anys recordes transcendental, aquell naixement, aquella bogeria única o simplement aquell dia que sents que és únic. 
Recordo, cinc anys enrere en ple viatge a Islàndia, el meu petit de vuit anys aleshores, em va preguntar: Que hi fem aquí?, jo l’hi vaig contestar que omplir-nos d’aquell meravellós paisatge, ell sense pensar-ho va dir: Doncs marxem que ja estic ple. 
Segur que inconscientment és el que molts fem, però des de fa temps que intento adonar-me’n més de les coses. Qüestió d’edat, segur.

13 comentaris:

Lluna ha dit...

La memòria és estranya i selectiva, moments dolents no ho semblen tant al cap del temps i els bons ho semblen molt més de vegades... Però el millor és haver omplert la vida de moments!!! I sí, suposo que l'edat influeix. Bona nit Joan!!!

Loreto Giralt Turón ha dit...

Tenen unes sortides boníssimes i val la pena estar atents perquė no se'ns escapin. Nanit, Joan

XeXu ha dit...

Molt bona sortida la del teu fill. I una bona lliçó. No podem retenir amb nosaltres tot el que vivim, ho podem recordar, però no carregar-ho a l'esquena. Quan ja estem plens, hem d'anar a buscar noves sensacions, i mirar de recordar les viscudes.

Joana ha dit...

Els nostres grans moments, no tenen perquè ser els d'ells..
Records, si pot ser, sempre positius.

sa lluna ha dit...

La sortida del teu fill per emmarcar!! Clar, els seus moments de vegades no són el nostres.

Penso que cal omplir-se de tot el que t'envolta, estar sempre amatents i gaudir el moment. Sense obsessions, sense presses, deixant-se portar pels sentits i ... sí, amb els anys veus les coses d'una altra manera, les veus i les sents.

Aferradetes ... per si no n'estàs ple!! :)

Sílvia ha dit...

Per això hi ha records que s'han de guardar com si fossin tresors. Diuen que els records són passat idealitzat però tenen el valor de fer-nos reviure moments feliços i fer-nos somriure en el present. Jo també miro d'adonar-me dels moments presents que es convertiran en moments feliços per recordar però no és fàcil perquè quan els vius amb intensitat el temps desapareix.

Bruixeta ha dit...

Només ens queda poder recordar. El record de cadascú és personal e intransferible. Per molt que sigui el mateix, mai recordaren un instant, un lloc o una sensació igual que un altre persona.
La sortida del xiquet molt bona. Els nens son espontanis i diuen sempre el que pensen.

Pakiba ha dit...

A la memoria sempre ens quedan els bons moments viscuts,els altres no els volen recordar.

M. Roser ha dit...

Molts moments del passat ho són d'únics i irrepetibles, encara que aleshores no en fóssim conscients...
Però és possible que ara també n'estem gaudint d'uns altres, que quan passi el temps ens adonarem que van ser molt importants...Amb els anys si que aprenem a fer més nostre, tot el què ens envolta.
Tens un fill molt eixerit i és que de vegades cal meditar bé les respostes que donarem...
Bon vespre Joan.

jomateixa ha dit...

Quan són tant sincers hauríem de gravar tot el que diuen, són irrepetibles.

Glo.Bos.blog ha dit...

Genial la resposta del teu fill!
Les coses transcendents les tenim sempre presents, però, ara, que sóc més gran em venen a la memòria petites coses sense gaire importància, com caramelets per endolcir els records.

Glòria ha dit...

Totalment d'acord. Jo quan no havia sortit del meu poble, no valorava ni "el jamón de Teruel ni los melocotones de Calanda". (no coneixia pas altres)
M'ha agradat la resposta del teu nano. promet... ;-)

xavier pujol ha dit...

El teu fill i tu, a més d'omplir-vos de paisatge, us veu omplir l'un de l'altre.
Fita