Com sempre, amb
ganes, baixa a buscar el diari, la veu allà somrient, tots dos es desitgen,
tots dos callen.
De vegades el
contacte físic d’intercanvi de monedes, els posa la pell de gallina. Ningú fa
el primer pas.
Passats els anys,
comparteixen taula de dominó al casal de jubilats. Tots dos somriuen, tots dos
callen, però de vegades es toquen la cama per sota la taula.
Tot arribarà.
17 comentaris:
Si esperem gaire més, faran pim-pam...fuera.
Buenu, buenu, anem avançant, no? Primer el frec dels dits, ara es freguen una cama... però com no s'espavilin...
L'esperança és el darrer que es perd...
Mai és tard, tu. Que segueixin jugant, que també té la seva gràcia.
Aquests lo del Carpe Diem como que no, oi??
El més important no és pas el destí, és el camí. Em recorda els protagonistes de: "EL amor en los tiempos del cólera", Florentino i Fermina.
Joc de mirades?... sempre una delícia...
I jocs de mans...
He, he, he... una mica de broma, però apa que no hi ha hagut històries així! En el fons és preciosa, mira tu! Bleda romàntica que sóc!
Això és la història interminable, potser si cap dels dos fa un pas és que ja els està bé així.
El proper pas ... un 69, per fer-te la competència ;).
Molt tendre!
La teva història, genial, com sempre. O millor, et superes a tu mateix.
Però el transfons...a mi m'ha fet recapacitar! I si algú em toca la cama jo em llenço, per si de cas.
Cuans no abren fet aixó, pero aquets "si no espavilan se les pasará el arroz"
Con sempre genial las 69 paraules.
potser si hagués passat alguna cosa abans, ara ja no voldrien ni compartir taula...
Sentir que encara es desitgen els manté il·lusionats com el primer dia.
hahahhahahahahaa, perdona que comenci amb aquest somriure :)))))); però el que se sent en trobar algú després de temps, és indescriptible, però és clar, a la vellesa, potser els mancarà la passió desenfrenada!!! Me catxis, els iaios!!!!
Doncs trobo que és una història preciosa! I molt més bonica i apassionada que molts matrimonis!
Publica un comentari a l'entrada