dimarts, 5 de juny de 2012

El quiosc


Com sempre, amb ganes, baixa a buscar el diari, la veu allà somrient, tots dos es desitgen, tots dos callen.
De vegades el contacte físic d’intercanvi de monedes, els posa la pell de gallina. Ningú fa el primer pas.
Passats els anys, comparteixen taula de dominó al casal de jubilats. Tots dos somriuen, tots dos callen, però de vegades es toquen la cama per sota la taula.
Tot arribarà.

17 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

Si esperem gaire més, faran pim-pam...fuera.

Yáiza ha dit...

Buenu, buenu, anem avançant, no? Primer el frec dels dits, ara es freguen una cama... però com no s'espavilin...

Ventafocs x ha dit...

L'esperança és el darrer que es perd...

XeXu ha dit...

Mai és tard, tu. Que segueixin jugant, que també té la seva gràcia.

Ssshhh ha dit...

Aquests lo del Carpe Diem como que no, oi??

Glòria ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Glòria ha dit...

El més important no és pas el destí, és el camí. Em recorda els protagonistes de: "EL amor en los tiempos del cólera", Florentino i Fermina.

Joana ha dit...

Joc de mirades?... sempre una delícia...
I jocs de mans...

Carme ha dit...

He, he, he... una mica de broma, però apa que no hi ha hagut històries així! En el fons és preciosa, mira tu! Bleda romàntica que sóc!

Sílvia ha dit...

Això és la història interminable, potser si cap dels dos fa un pas és que ja els està bé així.

sa lluna ha dit...

El proper pas ... un 69, per fer-te la competència ;).

Molt tendre!

belkis ha dit...

La teva història, genial, com sempre. O millor, et superes a tu mateix.
Però el transfons...a mi m'ha fet recapacitar! I si algú em toca la cama jo em llenço, per si de cas.

Pakiba ha dit...

Cuans no abren fet aixó, pero aquets "si no espavilan se les pasará el arroz"

Con sempre genial las 69 paraules.

jomateixa ha dit...

potser si hagués passat alguna cosa abans, ara ja no voldrien ni compartir taula...

montse ha dit...

Sentir que encara es desitgen els manté il·lusionats com el primer dia.

Dafne ha dit...

hahahhahahahahaa, perdona que comenci amb aquest somriure :)))))); però el que se sent en trobar algú després de temps, és indescriptible, però és clar, a la vellesa, potser els mancarà la passió desenfrenada!!! Me catxis, els iaios!!!!

El porquet ha dit...

Doncs trobo que és una història preciosa! I molt més bonica i apassionada que molts matrimonis!