Ja fa més de dos
anys que tot va a pitjor, només falta veure el panorama que ens acompanya dia
rere dia.
Retallades,
manifestacions, cassolades, mes retallades, reformes, vagues, jutges
condemnats, lladres absolts, mes reformes, mes retallades, falses promeses,
gent sense res per menjar, desnonaments més que dubtosos, politics que s’apugen
el sou, ajudes a qui no toca, injustícies.............
Ens comencem a
preocupar o esperem una mica més? Hi ha països com Islàndia que hi ha posat els
collons, han tancat a qui havien de tancar i estant pujant els seu poder
adquisitiu a marxes forçades. Bèlgica sense govern s’administra i té una taxa
d’atur baixíssima.
Jo em pregunto, si
aprenen d’altres llocs de on poden retallar, a veure si aprenen de com tirar
endavant, o és que potser no els acaba d’interessar?
No es pot desitjar
la mort a ningú, però hi ha gent que no cal que hagués nascut.
Malgrat tot, bona
setmana i un somriure etern que no ens ha de treure ningú.
19 comentaris:
És cert, hi ha gent que tira endavant... i nosaltres no n'aprenem.
Em sembla que està clar que no interessa gens buscar solucions reals. Les solucions fan perdre diners a aquells qui els tenen, així que oblida-te'n. L'única pregunta que ens podem fer és si seríem capaços de fer el que van fer a Islàndia. Jo aposto pel no. Tu què hi dius?
Xexu...en aquest país falten collons, segur
El concepte de societat que es té, com més al nord d'Europa, més contrast genera amb el concepte que corre majoritàriament pel sud.
Aquí som societats on el més llest, el més trepa, el que sap fer joc subterrani i sortir-se'n sense pagar, sense passar per l'adreçador, rep els vítors i aplaudiments dels seus. Evidentment, a nivell polític, econòmic, financer, etc, només es reflecteix el que és el pa de cada dia en la majoria d'estrats de la nostra societat.
Jo em pregunto, per quin motiu les "solucions" sempre passen per fotre els treballadors i treballadores.
Estem a un pas de l'acomiadament gratuït, les llistes d'espera als hospitals creixen i creixen, el transport públic a preus increïbles.. segueixo?.
Estem tocant sostre fa temps, fins quan? A algunes casa ja fa tres anys llargs que va arribar la crisi.
Doncs si, el panorama és delicat, l'únic que cal és algú que s'atreveixi a executar el que tan bé a funcionat a Islàndia i Bèlgica.
Massa polítics, massa paraules i pocs fets. Podríem comencar per treuren's de sobre un lastre que fa temps que arrosseguem (Espanya) i iniciar una autogestió com cal. El segon pas és la transperència total i la no acceptació de l'evasió d'impostos. I això implica que TOTHOM ho faci, comencant per nosaltres: demenar factures, no pagar en negre, no endur-se coses "gratis" de la feina, etc.
La gran diferència?
Ser espectadors o actors,
parlar o fer...
Ja és ben hora que ens moguem tots,
perquè hi va la nostra vida i la dels
nostres fills.
Cal provar-ho almenys!
es veu que només saben aprendre a enbutxacar-se els diners dels altres. A refer l'economia no els interessa aprendre.
Malgrat tot jo no vull perdre l'esperança...
Jo estic en la línia que no interessa gens! I estic amb tu en que en aquest país falten collons, o no sabem com posar-los a damunt de la taula... Vull ser optimista, però, i pensar que poden venir nous canvis. Això sí, els hem de provocar, perquè si només els esperem...
NO ELS DÓNA LA PUTA GANA!!!!
I ara :))))), que malgrat la mala sang que em provoquen, sortosament encara hi ha bona gent que fa que els dies, malgrat ser boirosos, esdevinguin amb lluïssor!!!
Un somriure per a vosaltres, i especialment per l'amo d'aquesta casa!!!!
ais, Garbi, no sé què dir-te, la veritat. Estic tan empipada, tan trista, tan preocupada... ho veig negre i no crec que ningú doni un cop de colze i digui prou. No crec que aquí siguem tan valents com a Islàndia o Bèlgica. Aquí som més porucs.
No estic d'acord amb en XeXu: tenim els mateixos collons els catalans que qualsevol altre. El problema és només quan s'arriba al límit de la paciència, aquell límit que dispara un "clic" i posa en marxa una revolta.
Els francesos van tenir el seu clic, fa 200 anys, els islandesos fa poc més d'un any i els grecs, gairebé, ahir. Arribarà.
Crec que les circumstàncies actuals ens portaran a canvis segur. La incògnita és si el nou escenari ens agradarà o no.
Som mediterranis, i per més que propensos a la dolce vita, també explosius. Estic amb en Ferran. De moment només se'ns inflen, potser ben a poc a poc, però quan rebentin...
Tens raó, molta raó. El problema es fer fora a tota una generació d'egoistes que es dediquen a fer politica amb un EGO per sobre dels nuvols i amb la pretenció d'assegurar-se tot un futur econòmic a costa nostra...
Quan tots anàvem grassos, la postura indignada d'ara era ridiculitzada i escarnida. Potser el que cal és començar a prendre les regnes de la nostra vida.
Publica un comentari a l'entrada