Si
en l’apunt anterior, feia referència a la por com a mitjà per tirar endavant,
considerant aquesta com una bona eina per mantenir-nos alerta, ara voldria
afegir-hi l’altre base, segurament més indispensable encara.
L’alegria
és des de que naixem un indicador del nostre benestar com a persones. Un infant
riu o plora segons l’estat d’ànim en que es troba, quan ens anem fent grans
afegim a les nostres vides sentiments i materialismes que seran el indicador de
l’estat anímic nostre. Un estat que és el que ensenyarem a qui ens envolta, que
al mateix temps serà regulador de la gent que s’acosti a nosaltres i en la
intensitat que ho faran.
Estic
d’acord que hi ha persones que neixen amb el do d’estar sempre contentes, però
el mateix temps, a qui no es tant agraciat, cal dir que s’ha de buscar, cal
treballar-hi, cercar cada moment que ens pugui provocar un somriure, serà la
base del nostre dia a dia. Amb la por al cos, però contents del que tenim, que
si ho mirem bé, segur que tenim motius per un bon somriure. La gasolina de la
nostre vida.
Sabeu
com crida un cowboy a la seva filla?......hiiiiiiiiijjjaaaaaaa!!!!! .........;)
15 comentaris:
Home, sí que és important, però jo em declaro d'aquests últims que dius, que ens ho hem de currar per estar alegres. Potser som els més dependents dels altres per aconseguir l'objectiu, si l'entorn no està bé, a nosaltres ens costa estar alegres.
M'has fet pensar una cosa: hi ha qui sembla sempre alegre de cara enfora però que és tota una altra història per dins. Conec gent així, que sempre semblen de bon humor, com si res els afectés, fins que rasques, rasques i surt la realitat.
També hi ha que es passa els dies arrossegant-se per terra sense motiu. A aquests els agafaria per les solapes (amb la meva súper-força) i els ventaria un parell de cleques, i els diria "espavila, que la vida és curta i s'ha de gaudir!".
A mi m'agrada pensar que sóc força transparent amb el meu estat d'ànim. Per això últim que explicava, no m'agrada sentir-me trista o que em falti l'alegria. Almenys, no gaires dies seguits. No és el meu estil!
Doncs au, alegria!
no sempre és fàcil trobar un motiu per somriure. Reconec que avui els meus somriures me'ls està donant la catosfera. Primer endivinar (més o menys) l'enigma de'n McAbeu i ara la notícia de l'embaràs de la Núr.
Però si, els hem de buscar i esforçar-s'hi. Ho intentaré tb demà. Desitjo que tu tb trobis molts motius per somriure.
És cert que un somriure és la millor medicina pels nostres mals. Ara, això sí, primer, i abans de res, ens ho hem de creure! Si t'ho creus, llavors serà possible... ;)
L'alegria per a mi és molt important. Tot i que jo també sóc força transparent i se'm nota de seguida si estic contenta o no. Però acostumo a estar-ne, la veritat!
Vaja, Garbí, avui estàs molt profund!!! A vegades costen els somriures, però és un esforç que val la pena perquè l'alegria crida alegria, igual que la tristor crida més tristor. A vegades amago la tristor darrera els somriures, i no ho faig perquè els altres no em vegin trista... de fet crec que sol ser bastant trasparent, ho faig perquè és la meva manera de combatre la tristesa.
Una abraçada plena d'alegria! i.... molt bona setmana!
I m'has fet somriure!!! heheheh!! Vinc de comentar dos entrades més aviat tristes i em trobo amb això... això sí que dóna gust! Riure... riure fins que et fa mal l'abdomen... o la comisura dels llavis... riure segrega una hormona que ens fa tirar endavant i genera un sentiment inexplicable de valentía.... sense l'alegria no aniríem pas enlloc tampoc!
Brillant final, artista! :)
Segur que tenim motius per somriure, dius, i no podria estar més d'acord amb tu, garbi. El que passa és que vivim en un món de mones, les notícies amb què ens bombardegen dia sí, dia també no ajuden precisament a trobar la pau d'esperit que cal per sentir-se mínimament feliç. Tot i això, sí, la gran majoria tenim motius sobrats per estar agraïts i contents; que no tenim família? i amics? ... i la catosfera, benaurada catosfera!
Sí que en tenim, sí, malgrat que de vegades ens n'oblidem. Somriem!
És difícil estar sempre content, ara, altra cosa és aparentar-ho. Algunes persones tenen la virtut de no deixar que se'ls noti, jo conec una...
gargi: ets ben boig!
pero tens mes raó que un sant
jo de per si soc persona positiva i sempre trobo algun motiu per somriure
tot i que de vegades ha començat siguent una ganyota i prou, el somriure filtra cap a dins i cap a fora i dona molta llum a les persones
osigui que ja ho sabem...
tothom a somriure!!
que ja vindran els plors despres
Va, et perdonarem l'intent d'acudit final a canvi d'un somriure.
L'alegria per qui se la treballa :) m'encanta l'acudit, és tan dolent! vaig corrents a explicar-lo als meus germans, que també col·leccionen acudits dolents amb alegria :)
Ara ens surt un somriure retallat, lluitem per no perdre'l.
El mateix dia que el plançonet queia, a la tarda miraven Hèrcules a l'escola. I somreia, vés. Tot i...
Jajajaja :)) L'alegria a de ser un objectiu en les nostres vides.
Publica un comentari a l'entrada