dijous, 14 d’abril del 2011

Dependència

Sense adonar-te’n, et vas fent al costum de portar-lo a sobre, sempre a punt i amb la seguretat que et pot treure d’un ensurt o problema en el moment menys pensat. Fins que un dia, per un descuit et deixes el mòbil a casa, i és quan t’adones de la dependència que tens d’ell. Potser part de la culpa la té el fet de ser una de les peces importants a la feina, per estar localitzable davant de qualsevol problema o bé els disset anys sense treva de ser companys.

Només va ser una tarda, tota una tarda sense telèfon, que et dóna una tranquil·litat amagada, i dic amagada perquè el fet de que no et trobin, només fa que agreujar el que pugui sorgir. No vaig aconseguir que la tranquil·litat fos completa, estava neguitós, no me’n vaig poder estar al passar per el despatx, de fer una trucada de comprovació a casa, per que em diguessin les trucades perdudes que hi havia i si algú estava insistint molt, la qual cosa voldria dir que era important. Per sort era una tarda tranquil·la, mitja dotzena de trucades tampoc era res de l’altre món.

Fent un repàs mental, he vist que no anem enlloc sense ell, és sortir de casa i portar-lo a sobre. Quina és la força que ens ha enganxat tant a ell, ens agrada estar localitzats? som potser massa responsables? és un vici com un altre del que algun dia ens haurem de desintoxicar? podem prémer aquell botonet de desconnexió sense tenir remordiments? és realment una dependència, o es senzillament una costum?.

Després de fer la reflexió he arribat a la conclusió de que encara el puc parar i estar tranquil, això si, sempre i quan no estigui en hores de feina. Podria marxar quinze dies de vacances sense ell, no el trobaria a faltar.

16 comentaris:

Álvaro ha dit...

Bufff... em temo que jo seria absolutament incapaç de poder-me desprendre del telèfon mòbil. I no pel fet de que pugui tenir o no addició d'aquest, sinó per la dependència que en tinc per culpa de la familia.

És a dir, jo podria prescindir del telèfon i marxar, sempre es clar amb el neguit de que pugui passar o no qualsevol cosa. Però a l'inrevés el fet de que es pugui saber de que no duc cap telèfon a sobre genera tal incomoditat e incertesa que fa que jo mateix sigui el que finalment obta per dur-lo sempre a sobre.

I si a això li sumem que cada cop hi ha menys cabines telefòniques pels carrers, doncs...

En fi, el peix que es mossega la cua.

zel ha dit...

I encara la por que si passa res no estiguis a punt per qui et necessita, és ben bé esclavatge...

I abans? Poc que ho necessitàvem!
Si en som de babaus...

Sergi ha dit...

Molt bé, doncs fes-ho. Ja no cal quinze dies, la propera sortida que facis, una setmaneta o així, no l'agafis. Deixa'l a casa. Oi que no ho faràs? Doncs no diguis el que dius al final com un addicte al tabac qualsevol, 'jo ho deixo quan vull'. S'hauria de veure.

Jo no el faig servir per la feina, i fa només uns tres anys que en tinc. La majoria de dies, és un trasto inútil a la butxaca. Darrerament, els dies de força feina, m'he adonat que no li dono ni un cop d'ull al llarg del dia. La meva comunicació és per internet. Això sí, que no m'ho treguin, no em trec pas totes les culpes. Però el mòbil em sobra. Malgrat això, sempre el porto, amb l'esperança que algú em digui alguna cosa, però normalment no passa. Això sí, ara consulto internet des del mòbil, i per tant, ha deixat de ser una andròmina inservible a fomentar la meva addicció. Però t'asseguro que Yoigo no farà calers amb mi, a jutjar pel meu consum.

Joana ha dit...

Al principi, quan em deixava el mateix a casa, patia molt.
Ara, sovint ho faig per voluntat pròpia... i camino més lleugera, ho reconec.

El porquet ha dit...

Com tu. A les vacances ja el podria fotre al foc directament, ara, en període laborable la cosa ja canvia.

D'altra banda, però, jo ara he caigut en la temptació dels smartphone i reconec que és un vici això de tenir internet everywhere... bufff, a vegades em canso de mi mateix!

_MeiA_ ha dit...

Per mi és impressindible portar el telèfon mòbil a sobre. Es pot dir que em dona seguretat per tot, estic localitzable i puc localitzar. Si l'agafo o no és una altre cosa.
Però el dia que per algun motiu te'l deixes a casa... ja sigui només el temps d'anar a passejar els gossets, tens una trucada important!

A més, jo sóc de les que quan veig una "llamada perdida" d'un numero desconegut, truco per saber qui era i què volia. Mai se sap.

Ara vaig darrera un Iphone... però em fa una mica de por, perquè és tant i tant guay que anant bé m'en vaig a dormir amb ell i tot! jajajaj

montse ha dit...

Hem creat una necessitat més i ara es fa difícil d'anar sense.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

A mi segueix sense agradar-me gaire, i més veient l'ús que en fan alguns. Ahir al vespre miràvem Bestiari Il·lustrat, i la convidada del dia va agafar una trucada mentre rodaven el programa. Telèfon sí, mòbil també, però cal tenir-lo tot el dia enganxat? Cal aprendre a apagar-lo.
APAGAR-LO. No silenciar-lo.

Al cinema em molesta especialment, aquella llum no desitjada en el millor moment de la peli...

lolita lagarto ha dit...

a mi me'n van regalar un però és com si no en tingués, normalment no tinc saldo i només l'agafo si algú amb qui he quedat em demana que l'agafi per algun motiu.. estic molt bé sense ell, si em cal trucar truco amb el fix que no em costa ni un duro..

jomateixa ha dit...

jo el faig servir poc, però tenir-lo em dona seguretat (fictícia??), és per si passa alguna cosa que pugui trucar o em puguin trobar. Simplement.

Toy folloso ha dit...

Jo no en tinc i els avantatges superen els inconvenients que això comporta.
En tot cas, mai el portaria a una butxaca, per alló de les radiacions....

khalina ha dit...

I pensar que abans vivíem sense mòbils. Portàvem monedes per trucar a les cabines. En pobles de platja a l'agost cada nit hi havia llargues cues a les cabines.
Si algú volia trucar-te, havia d'esperar-se a que arribessis a casa.
Ni millor ni pitjor, diferent

Finestreta ha dit...

17 anys? ostres tu vas tenir mòbil molt aviat no? Jo no fa ni 10 anys que en tinc!

Jo quan me'l deixo també em sento neguitosa. Primer perquè pateixo per si m'intenten localitzar i no poden. I segon perquè em sento com indefensa: i si em passa alguna cosa i no puc trucar?

És perillós si t'hi pares a pensar...

Marta ha dit...

Garbi
bufff, de fet el que s'ha convertit en un estri casi imprescindible del nostre dia a dia.
Pero crec que moltes vegadas estariam millor sensa.
Fins no fa tant podiam viure sensa la seva esclavitud, jajaja.
Esta molt bè deixar-lo en un calaix de tant en tant, no passa res en absolut.Qui et vol trobar ja ho fara....
mils de petonets

bon cap de setmana.

Laia ha dit...

Doncs jo de mòbildependència cap ni una. gairebé in el faig servir, i tampoc hi tinc posat internet. La de vegades que m'han trucat perquè em fes un contracte, però és que al consum mínim que m'estableixen no hi arribaria mai. La de cops que se m'ha mort la bateria mentre era al carrer, o a la universitat. I és que potser m'envia un sms o em truca algú cada 5-6 dies... i molts cops és publicitat!

Catalina Cerdó ha dit...

L'únic moment que puc aturar el mòbil tranquil.la és quan tota la família estam davall el mateix sostre, sóc una passa-penes...