dilluns, 4 d’abril de 2011

Un bon tros

De vegades encara hi ha coses que em sorprenen, com el fet de trobar-me l’altre dia mentre feia esport, un treballador que havia tingut, tot pedalant per el carril bici. El noi tot s’ha de dir, un immigrant de Gàmbia, al que considero bon xicot, doncs mai vaig tenir cap queixa d’ell. Inclús fa molt d’esforç en parlar el català, cosa d’agrair. Ens varem creuar quatre paraules de com anava tot plegat, però el que em va deixar parat és el fet de que cada dia es desplaça els vint-i-cinc quilòmetres que té de casa seva a la feina, per un cop acabada la jornada fer el recorregut en sentit contrari.

Potser és que ara ja no som conscients de que és això el que abans és feia, jo mateix recordo fer uns quants quilometres cada dia amb bicicleta per anar a escola travessant boscos. Però el fet de que encara ara hi ha gent que ha de fer aquestes maratons cada dia per poder guanyar-se la vida, et fa adonar que tot està molt desequilibrat i el que alguns fem per esport o lleure, altres ho han de fer per sobreviure.

La pregunta és: haurem nosaltres de tornar a agafar la bicicleta per anar a guanyar-nos la vida? Al pas que anem, si no hi han solucions aviat, tot podria ser que fos un luxe poder agafar la bicicleta per anar a treballar.

18 comentaris:

El porquet ha dit...

Doncs això que dius, al ritme que està anant tot, no seria gens descartable. Els preus de la benzina i la crisi de sous pot fer que molta gent comenci a plantejar-se si no tornar a utilitzar vehicles com la bicicleta (d'altra banda, bastant desprestigiada aquí, en comparació amb l'ús massiu que se'n fa als països de l'Europa septentrional)

sargantana ha dit...

ja el mateix tenir feina es un luxe de vegades
qui sap?

bona setmana!

Jesús M. Tibau ha dit...

potser ens calia una dosi d'humiltat

XeXu ha dit...

El que no ens has explicat és si el noi estava trist i cansat, si es lamentava d'haver de fer això cada dia. Suposo que és millor baixar al carrer i entrar per la porta de la feina en 5 minuts, però potser a ell el revitalitza i no ho canvia per agafar un mitjà de transport, que segurament tampoc pot pagar, però tot això que s'estalvia.

Glòria ha dit...

Del teu post es pot fer una segona (o més) lectura, però jo diria que quan "ataquem" els immigrants dient que ens treuen la feina, pensem en aquest i altres nois. Faríem nosaltres aquest esforç actualment per treballar? Ho deixo així.
Bona setmana Garbí!

Joan ha dit...

La qüestió és que tendim a veure els luxes com a "normals", i haurem de començar a canviar el xip.

magazine.cat ha dit...

Estic amb la Gloria.
I han feines que abans fèiem amb molta normalitat que ara no volem fer ni que ens les paguin molt be.
Això ara es feina d’immigrants i la cosa no va així, així anem molt malament.

sànset i utnoa ha dit...

Ara tot ens és fàcil. Massa, potser. La meva àvia més d'una vegada m'ha explicat que de jove -i no tant- feia 15 quilòmetres per anar a fer fruita. I començaven a les 5 del matí!

*Sànset*

montse ha dit...

M'ha agradat aquest post, que ens qüestiona el significat de luxe i necessitat, a partir una realitat tant quotidiana com pot ser anar amb bicicleta.

Carme ha dit...

Penso com en XeXu... i ell com ho viu? Perquè d'aquçi encara podríem aprendre la segona lliçó. Que ens fa molta fala, `perquè e,m sembla que n'haurem d'aprendre molte s més encara

Clidice ha dit...

Que cal reduir el ritme és del tot evident. Em pregunto moltes vegades què passarà, per exemple, en un poble com el meu, sense tren, on les autoritats han propiciat que es convertís en dormitori i el mercat local del treball està d'allò més saturat. Ara, que la majoria d'oportunitats de feina les trobes a un mínim de quaranta quilòmetres, com ens ho farem?

ricderiure ha dit...

estic com Clidice, visc en un lloc sense transport públic a 30 km de la feina...
amb el preu del gasoil pujant, ja em costa uns 180 euros al mes anar a treballar (per guanyar-ne 900),

aviat em tocarà a mi anar-hi en bicicleta.

salut !!!!

Pakiba ha dit...

Jo visc a Barcelona i cuan era jove en feia 4 vegades la caminata de la Plaza Palau al Pg. de Grácia-Diagonal i en talons.
I desprès per portá el nens al cole i 4 vegades ni te explico i hara veig a les dones anar a buscarlos amb cotxe dos carrers .
Jo crec que en amb acomodat massa.

rits ha dit...

el meu avi tb anava a treballar en bicicleta i no pas per ganes. no estan tan llunyans els moments. I qui sap, la cosa no està gens fina per ningú.

Anna ha dit...

El sol fet de tenir feina ja és un luxe.... anar en bicicleta, tal i com van les coses, serà la única manera de desplaçar-nos si no volem anar-hi a peu!
Ja ho deia la meva àvia: "Tot torna".
Una abraçada, Garbí.

jomateixa ha dit...

Segur que ens aniria bé per la butxaca i per la salud

Finestreta ha dit...

Doncs tal i com està el tema, és probable... Però sempre et pots mudar a prop de la feina no...?

Lale Mur. ha dit...

Quanta raó tens Garbi! Com ens hem comercialitzats? Ens movem a tot arreu amb el cotxe, que abans era un gran luxe. Després ens queixem que no tenim molts diners per gastar a les coses més agradables.

Dient això, em dono compte que a Tarragona no hi ha cap carril de bici, i si no vull matar-me a les mans de conductors irresponsables, no puc desplaçar-me amb el bici. Educació cívica és la que necessitem.