Quant fem servir el terme paraula per adreçar-nos a la confiança entre dues persones, s’entén o s’entenia com una cosa tant o més fiable que un contracte, amb una multinacional. Però, i sempre el maleït però, ens trobem ara que la paraula de molta gent no serveix de res, ha passat a millor vida, cada vegada queda menys gent amb qui desprès d’obtenir la seva paraula, puguis anar a dormir tranquil. La pregunta és, que fer davant el fet, si et donen paraula d’una cosa, una persona que ja saps que no ho complirà, quina és la millor opció?, dir-li a la cara que posem en dubte la seva paraula, tenir una mala estona i la possible trencada de relacions?, o bé diguem que si a tot, anem amb compte que no ens la clavi i amb les orelles dretes per recordar-li a cada moment el que ha de complir, amb la més ample de les nostres rialles. No sé quina és la millor, però el que si tinc clar, és que sempre acabes emprenyat com una mona, amb la diferencia de portar-ho a dins, o exterioritzar-ho amb totes les seves conseqüències.
No és un dilema d’en Mcabeu, doncs té més d’una sortida, però porta la seva mala llet.
14 comentaris:
Hi han valors que per desgracia cauen a l'oblit.
El millor que es pot fer és posar-ho per escrit. Escrit i signat, i si després no es compleix, que s'atengui a les conseqüències. És dur, però amb els temps que corren, cal guardar-se les esquenes.
Abans, al menys al pobles, fins i tot les compre-vendes de cases o terres, es feien de paraula... Això ha comportat algun que altre problema a l'hora d'heretar ; però potser no et refereixes a això. O també?
Bon dia, Garbí!
Té més d’una sortida, però totes tenen la seva vessant negativa, les seves conseqüències. Ara, et diré que és millor no callar-s’ho. Més terapèutic fins i tot, sempre que no acabis per infringir la llei!
*Sànset*
Paraula que no sé dir quina és la millor opció.
Per foteses; fer-se el boig que ja hi estem prou acostumats.
Per afers importants, en els que veiem d'una hora lluny que ens volen prendre el número, dir unes quantes paraules "ben dites".
jo solc treballar amb la paraula donada, si més no la meva, ara, i per si de cas, procuro tenir-ho tot signat, que ja se sap, se n'aprèn a base d'hòsties :(
a mi em sembla que qui no té paraula no té signatura, o sigui si es pot millor prescindir-ne..
Per desgràcia, no tothom és com el Guardiola. Deu ser la persona amb més credibilitat del país en aquests moments.
Cal saber i aprendre en qui es pot confiar i qui no, d'entrada, de ningú, mai, encara que sigui violent i trist.
Sempre crec que has de fixar-te de qui et dona la paraula,i a qui li donas.
Jo no soc una descreguda encara crec en la gent, una mica desconfiats tots ho som, però a vegades de les experiencies negatives podem apendre.Oi?
Petonets
Això a la llarga porta a deixar de banda la relació que es tenia.
Si no hi ha la confiança que es complirà no es pot funcionar amb la paraula. Escrit i ben escrit. Ata quan hi ha la confiança suficient, és un gust poder funcionar amb la paraula!
Doncs sí, cada vegada queda menys gent amb qui confiar només de la seva paraula i és una pena.
Tenir paraula, importantíssim, és respecte vers l'interlocutor i vers un mateix, és coherència, és honestedat, és confiança, és integritat, és lleialtat...
Publica un comentari a l'entrada