Relats conjunts: Demanant un taxi

Es va discutir molt acaloradament amb ell, era una tonteria, però no suportava aquesta mena de gent que no respecta el seu torn per res, potser no n’hi havia per tant, però aquell noi que ja feia estona que li mirava el cul, amb tot el morro del món, quant ja li tocava a ella, en aquella parsimoniosa botiga de telefonia mòbil, on portava més de mitja hora per comprar una recàrrega del seu aparell, va i surt ell tant cofoi dient, perdona em toca a mi, jo també tinc presa. Potser perquè era tard, potser perquè tenia mal dia, potser ves a saber perquè, ella va explotar i li va dir tot un reguitzell de paraulotes que no varen servir de res, doncs ell amb tota la seva tossuderia, va passar al davant.

Amb un somriure descarat, ell es va acomiadar tot dient-l’hi, no deus pas voler que et doni el meu número, no?. Tanta seguretat per part del noi, la va fer dubtar si realment tenia raó ella o estava equivocada.

Per acabar d’adobar el dia s’havia posat a ploure de valent, mentre ella es maleïa per haver escollit unes sabates tant poc adients per el dia que feia, va decidir demanar un taxi que l’acostés a casa, doncs si no quedaria ben xopa.

Semblava impossible que només d’alçar la mà, un taxi es parés al seus peus, però el que més la va sorprendre, provocant-l’hi una sonora rialla, va ser el conductor quant li digué, segur que no vols el meu número de telèfon petita fera?

Una aportació a Relats conjunts