divendres, 15 de gener de 2010

143è Joc literari

Reconciliació

Feia molt de temps, que no anàvem bé, tots dos ens adonàvem de que allò no podia continuar, necessitàvem potser una espurna, que ens lliurés de tots els mal entesos per tornar a ser nosaltres, aquella passejada, desitjada sempre quant érem joves, ara semblava una obligació.

La convicció de que no estava tot perdut, de que calia estar junts, que en el fons volíem estar junts, va fer que aquella passejada tranquil·la, desemboques en aquell enyorat petó suau i llarg, que ens va portar fins al llit d’aquell prat, on ens varem tornar estimar, sota el llençol de la teva jaqueta vella.

6 comentaris:

Striper ha dit...

Lo del llit d'aquell prat denota una edad i experiencia oi?

Jordi ha dit...

Què bonic! M'ha agradat molt el llit d'aquell prat!

Carme ha dit...

Que romàntic, m'encanta, és preciós. Estimar-se en el llit del prat sota el llençol de la jaqueta vella... genial!

Elvira FR ha dit...

Molt suggeridor el relat...i com diu la Carme romàntic..

zel ha dit...

Ostres noi, m'ha agradat molt, però molt!

La Meva Perdició ha dit...

Un bon cop de puny a la rutina i l'avorriment!