La nostàlgia et punxa

És una mal educada, sense respecte per els teus sentiments, tot i suposadament adonar-se’n de que està fent mal, et recorda allò que vas viure i que no podràs repetir, allò que quan hi eres no t’adonaves, de la felicitat que t’aportava. Ara te’n adones que sí, que allò va ser èpic.

I ho dic amb convenciment, potser a altre gent no els importa o ni hi pensen però jo aquest estiu he portat i recollit al meu adolescent en diverses FM, festes majors d’abans. El sentiment del que vaig viure em dona l’impuls irrefrenable de baixar del cotxe i quedar-me. Fer unes cerveses, xerrar amb la gent, saltar i fer el dropo fins l’alba. Però el cos et diu que no, allò ja no toca, ara  els hi toca a ells, tu tens que agafar el cotxe i anar cap a casa, allà no hi gaudiries el que et sembla. El que va passar no es pot repetir.

Ara estem escrivint altres pàgines de la nostre història, que un altre dia faran ells i que ara no poden, no els toca.

La meva tasca és fer-los veure que el que estan fent ara, ho han d’esprémer al màxim, perquè no durarà sempre. 

Però vindran altres coses...............

El final feliç existeix.

Doncs quan semblava que faltava una eternitat per marxar de vacances, un dia fas un esternut i t’adones que ja has tornat, com passa el temps quan un s’ho passa bé. Les nits d’hospital les recordo més llargues.

Hem anat i tornar de les Illes Feroe, un conjunt de divuit illes perdudes enmig del Atlàntic nord, que fa un parell d’anys ni tant sols coneixia.

L’experiència, per molta informació que tingués al meu abast abans d’anar-hi, m’ha sorprès gratament. Podria dir que ha estat un destí que ha sobrepassat les meves expectatives de bon tros.

A dia d’avui encara és un paradís, amb uns paisatges extraordinaris, una població aproximada de 49.000 habitants i 70.000 ovelles. Exemple clar de la molta natura per descobrir. Caminar es fa incansable davant de tanta bellesa, el clima tant canviant et fa veure el mateix paisatge de maneres molt diferents en pocs minuts. Envejable la seva netedat, cultura, amabilitat i seguretat. Com a anècdota us dic, que en demanar la clau de l’entrada principal del nostre Hostel al propietari, em va mirar somrient dient-me: noi, som a les Feroe, aquí la porta està sempre oberta. Llavors t’adones que pots viure-hi sense por.

Recomano als amants de la natura aquestes illes, abans de que no sigui massa tard. Islàndia va ser un d’aquests paradisos i segons tinc entès ha perdut part d’aquesta màgia. Penso o això vull pensar, que aquesta gent seran més llestos i preservaran aquesta meravella.

Quedeu avisats.

Les coses mai acaben, només deixen pas a unes de noves.

El petit lloc

Va ser casual, sense buscar-ho, però la taula ens va obrir la petita gana que teníem. El balcó era petit, la taula petita, els plats també, inclús podria dir que l’amor també ho era, acabava de començar.

La dimensió del lloc ens va fer grans, va omplir el desig, va escalfar motors mentre degustàvem els ous estrellats, la truita de carbassó, la de patata amb ceba i rematant les postres amb el flam d’ou de la casa...

Recordo com si fos ara, que al cap d’uns dies em trucaves des de la feina que et trobaves malament, segons tu els ous t’havien fet mal. Jo encara dic que et varen fer bé, doncs amb pocs mesos estàvem comprant bolquers i a dia d’avui ens mirem aquestes taules amb molta picardia, amb la mirada ens entenem.

Aportació als Relats Conjunts d'estiu de la Carme, basada en fets reals.....