Relats Conjunts: Temps Moderns

Amb aquesta cara, m’ha costat molt fer-me passar per el noi de manteniment, crec que no s’han cregut gaire això de venir a fer el canvi d’hora i engrassar la màquina. Ara ja sóc dins,  només em cal trobar la manera de fer que aquest maleït rellotge deixi de sonar just la nit de fi d’any. Pocs minuts abans de les dotze, aquests engranatges han de deixar de  rodar.

Com m’agradarà veure tota la gent al peu del campanar de la Puerta del Sol, amb els raïms a la mà, llegint el rètol desplegable que porto a la caixa d’eines.

Ja veig a tothom, llegint amb el seu mal català.....: A Catalunya ja som al 2012, correu, correu que no ens atrapareu mai, per més que ens retalleu. 

Una aportació a Relats Conjunts

Mullar el moniato

Ja era hora.....brots verds

Molta gent crec que sap sobradament com es fa això de mullar el moniato, però sempre va bé de refrescar la memòria per si algú a hores d’ara no ho ha provat, cosa totalment desaconsellable.

Depenent de la mida del moniato triarem el recipient adequat on posar-lo en remull i que creixi en conseqüència, el que esperem.

Parlant del moniato com a tubèrcul, i com a curiositat, proveu de posar-lo dins un got amb aigua. Veureu que passats uns dies surten brots verds (els de veritat, no els polítics) i que seguint els sempre encertats criteris de que tota cosa que puja, torna a baixar, tindreu amb poc temps tota una cascada de tiges verdes que fan la seva patxoca.

Suposo que no cal dir, que com que està sempre cobert d’aigua....no cal regar-lo. 

Per que no dubteu de la veracitat del apunt us poso una foto del meu moniato en remull, ja amb resultats a la vista. Potser i només potser, més endavant penjaré una imatge de quan la llei de la gravetat fa acte de presència.

Curiós no? I sense voler prendre gens de protagonisme......a la Winnie....;)

Trencar llances

Sovint no ho fem, i crec que quan s’ha de fer s’ha de fer. Aquesta vegada la merescuda de tal acte no és ni més ni menys que la Bajoqueta per la seva tessoneria en tirar un projecte endavant.

Després de més d’un any d’espera, després del qual li han donat carbassa, no ha perdut les esperances i s’ha arremangat (les mànigues) per posar-se mans a l’obra i fer que un projecte que sempre ha estat molt atractiu tiri endavant encara que sigui sobre el pes de les seves espatlles.

Ara després d’una crida a tothom perquè corregeixi els seus contes, crear pàgina pròpia a facebook i fer tota l’edició, sembla ser que la cosa va per bon camí i que els 365 contes seran una realitat.

Esperem que arribis a bon port i jo almenys agraeixo per endavant tot l’esforç posat en el projecta.

Gràcies Mònica per tot el que has fet fins ara, jo confio que molt aviat tindrem el plaer de veure en paper tot el que varem ser capaços de fer en un any.