La fletxa del destí

El doctor em va dir que ja n’hi havia prou de tanta inactivitat,  quan tens més de cinquanta anys el cos té ganes de aturar-se i no fer res. Potser aquell home de bata blanca tenia prou raó, des de que la Paula em va deixar per un de més adinerat i ben plantat jo no havia fet altre cosa que anar del sofà a la feina i tirar-me tot el cap de setmana jaient d’un cantó a l’altre amb l’únic exercici de baixar fins al bar Pepe a dinar com un rei.

Era hora de treure’m la mandra de sobre i començar a cuidar-me. Vaig provar el gimnàs de sota casa però tanta elit i tant de culte al cos no em deixava estar-hi a gust. Llavors em vaig comprar una bicicleta per pedalar a fons i fer sortides a la natura, però un cop perdia de vista l’asfalt ja no tenia esma per continuar pedalant i en pocs dies la vaig aparcar.

Com a últim intent em vaig proposar les caminades, faria travesses per la muntanya. En una guia d’aquestes indicava les pistes GR a seguir, tant sols havia d’agafar el cotxe amb una motxilla amb quatre coses dins per anar rosegant o hidratant.

Com que la primera va anar tant bé, la segona me la vaig preparar una mica més llarga, era més complicada però es tractava d’anar seguint la fletxa i completar la ruta circular.  

Després de sis hores de caminar i havent perdut tot rastre de cap fletxa i ratlles de colors el vespre amenaçava amb una foscor imminent. Sense cobertura i totalment perdut em veia passant la nit al ras, perdut en aquell bosc que sem feia immens.

Va ser llavors que vaig veure la llum, que venia cap a mi, qui seria? Era la Blanca, una dona de la meva edat que es plantà davant meu amb cara de saber ja que estava molt perdut. Amb poc més de deu minuts  estàvem dins un refugi de muntanya disposats a passar la nostre primera nit. 

Al senyor doctor ni hi he hagut de anar més, estic més bé que mai i molt exercitat, és un no parar i de passada continuem fent rutes senyalades que ens marquen.

Participació a la crida 110 de Vullescriure.cat