El pla per mi era bo, un cop l’he pogut convèncer de que
pugés amb mi a veure aquesta meravellosa vista, la cosa havia de ser més
senzilla i acabaria caient als meus braços. Un cop caiguda jo ja faria la
resta.
Però la cosa no ha anat bé, quan jo l’hi he dit allò tant
típic de tot el que veus és meu.....ella aixecant-se la faldilla m’ha dit, doncs tot això és i serà meu.
Aportació del mes de novembre a Relats conjunts
15 comentaris:
És que hi ha gent que es pensa que tot es pot comprar...
Llesta la noia!
Ho ha agafat a la primera :)
bona sortida la de la noia :)
Li ha estat bé la fermesa de la noia. Per xulo!!
Hi ha coses que impressionen més i d'altres que no impressionen tant. Bé per la noia!
Caram tu, quina determinació. Un relat molt feminista!
Cadascú amb el seu estil, és divertit anar d'un relat a l'altre i veure les diferents visions :D
És clar, ell li parlava només del què veia, he, he...
Bon vespre.
Rebost tancat, em temo. Anava a l'engròs, aquest manso...
:-)****
Vols dir que a aquest li fa gràcia el que hi ha sota les faldilles?
hahahahaha em fas treure una rialla
Llesta la noia! I no tan fàcil com ell,tan presumit, és pensava.
:)
Contundent i clara, aquesta noia espurneja vida.
Els límits estan marcats, no li ha deixat cap dubte!
Doncs fins que no llegeixin relats conjunts, els de sota l'andana es pensaran una altra cosa.
Publica un comentari a l'entrada