dimecres, 14 d’octubre de 2015

Judici

Dies enrere parlava de confiança, cosa que últimament ens falla per culpa dels esdeveniments. Si aquesta ens falla per moltes de les coses que ens envolten, perquè no ho ha de fer també quan algú pren cadira en el banc dels acusats. Per sort no és el meu cas.
Bàsicament una persona és jutjada segons les lleis del país, escrites i numerades per no haver-hi confusió. Però la majoria de les vegades qui les interpreta és un conjunt molt reduït de persones i qui realment decideix recau en una sola.
Com podem confiar? Si no sabem si aquesta persona pot estar manipulada, o no del tot imparcial per haver estat víctima del que ha de jutjar, o està en un mal moment personal a la seva vida privada? No ho podem saber.
Aleshores, la justícia no deixa de ser un factor humà que ni de bon tros es pot considerar una ciència exacte. Aquesta inexactitud crida a la desconfiança i a sentir-nos desprotegits o atemorits davant d’una justícia que no és justa. 
Tant de bo no la necessitem mai, estem del costat que estem.

Tots amb Companys i amb els de 75 anys després

11 comentaris:

XeXu ha dit...

No et falta raó. La justícia, exactament, què és. Potser estaria bé que poguéssim demanar una segona opinió, com amb els metges. Però certament, més val que no ens toqui enfrontar-nos-hi.

Per cert, sé que tinc moltes penques i que no t'he enviat els 69s per mail, com deien les normes, però m'he assegurat que en el word ocupin 69 paraules, eh! Espero que m'ho perdonis.

Joana ha dit...

No entenc, ni ho faré, que encara no s'hagi anul·lat aquest procés...

Carme Rosanas ha dit...

Potser perquè vaig créixer en temps de dictadura, potser perquè sóc escèptica de mena, mai no he tingut ni la més mínima confiança en la justícia. Cada cop m'omplen més de raons per no tenir-la. Al menys en la d'aquest país que ens ha tocat patir.

xavier pujol ha dit...

Jo tampoc no he cregut mai en la justícia. La representen amb una vena als ulls i unes balances. Si un plat de la balança s'omple de diners es desequilibra.
Els darrers esdeveniments a Catalunya demostren que la justícia no porta la vena als ulls i apunta directament segons interessos polítics contraris al Dret a decidir de Catalunya.
Que no anul·lin el Procés a Companys és una mostra del que és la justícia espanyola.

Bruixeta ha dit...

FA anys que tinc clar que la justícia no existeix...

M. Roser ha dit...

No t'has fixat que sempre la pinten amb els ulls tapats? Si la justícia és cega, no pot ser gaire objectiva i molt propensa a ser manipulada, de manera conscient o inconscient!!!
Bon vespre Joan.

Teresa ha dit...

Quan la justícia no és imparcial deixa de ser justícia perque ja no és JUSTA

Elfreelang ha dit...

la justícia a hores d'ara està al servei del govern de l'estat i ja no és qui o que es pugui equivocar sinó les pressions , aquestes sí que són sobre els jutges per part del govern de l'estat, la justícia ha de ser independent dels executiu .....però si ja han tergiversat, amagat sota estores el cas barcenas, el gurtel, i tants i tants com la mateixa monarquia que no faran amb tots nosaltres .....estem anant cap l'edat mitjana els senyors que tene to el poder i consideren a tota la resta els seus vassalls

Consol ha dit...

Crec que el sistema judicial espanyol no és que no sigui just perquè no és una ciència exacta (és que hi ha alguna ciència exacta?) sinó perquè està viciada en els seus fonaments. Un d'ells, i bàsic, és la separació de poders: legislatiu, judicial, executiu. El govern espanyol ha pervertit els fonaments d'un estat de dret i ens ha retornat a la època franquista on s'utilitzava la justícia per condemanar (i així reprimir) a les persones per les seves creences ideòlogiques. Els fets ens demostren que encara estem en una etapa predemocràtica.

Glo.Bos.blog ha dit...

Justícia, la bena que dus als ulls
les orelles també et tapa?
No sents el clam de la gent?
Les balances se't decanten...

Les lleis és poden interpretar com convé i manipular. Encara que sembli un contrasentit no sempre les lleis són justes.

Mireia ha dit...

La justicia, igual que els cossos de seguretat, em provoquen una mena d'ambivalència. No m'agraden, no hi confio però d'altra banda sóc escrúpulosa amb el seu respecte i no m¡agrada que no es faci. Suposo que la qüestió és de confiança, no em convenç perquè no confio que funcioni correctament però segueixo insistint en el respecte i en l'acceptació de la norma perquè ara com ara és la única - tot i que imperfecte- fórmula que ens pots donar unes mínimes garanties- La resta és la llei de la selva.

Quan la combinació és justícia i política aquí sí que la confiança cau fins a límits insospitats, aquí és on el meu respecte es perd i s'iimposen les idees. A veure cam acaba tot plegat