Aquests maleïts cotxes de dues portes, els carrega el
diable. Va acomodar aquella senyora gran al costat del volant, on habitualment
seia altre persona, que ara ocupava el seient posterior.
Una hora de conducció al capvespre, va fer aparèixer la rutina
de posar una mà damunt la seva cuixa.
Ara no sé de què es va adonar primer, si de l’errada o de
com agafaven distància els genolls d’ella.
Mira...entre tots m'heu fet agafar gana.... Aquest, fora de concurs evidentment.
Mira...entre tots m'heu fet agafar gana.... Aquest, fora de concurs evidentment.
17 comentaris:
La co-pilot disposada a desembragar.
Hi ha copilots agraïts...
La senyora era gran, però tonta no, eh!
La senyora aprofitava la ocasió...
El d'ell ha estat un gest rutinari, el d'ella... instintiu.
Crec que dels genolls...
Vas passar l'examen!!
Je je... ja la te al sac!
compta amb qui puges de copilot... ;)
Serà la pitjor marxa enrere que haurà passat en la seva vida!
"Passa'm el mapa...què carai...val més perdre's ara que trobar-se quan no toca..."
;-)
Quin perill! quan es canvia de copilot s'ha de canviar de rutina.
canviar de rutina és canviar de ruta no? molt bo Joan , jo encara li dono voltes a la meva participació espero que em surti alguna cosa del cap
Que bo, a veure comse'n surt ara :)
marededéusenyor!
necessito la icona del monet que es tapa els ulls ;D
hehehe, no podia faltar un relat pujat de to, i és que... el títol dóna per a molt!
Pobra dona! Potser ja feia seixanta-nou anys de l'última vegada que s'havia obert de cames...! :)
Publica un comentari a l'entrada