Diada estranya, hi poso tota la il·lusió en fer el camí
que crec possible i més que tot viable, faré la motxilla, entrepans, aigua, senyera,
punter i el que faci falta. Aixecarem la veu, cridarem i clamarem independència.
En plena festa, un tros de mi estarà trist perquè just
farà un any, als voltants de les 17 hores estava en un fred hospital veient els
últims alés de la meva mare. Moments que fan mal, moments per ser valent, per
recordar i per cridar més fort que mai per aconseguir el que ella i molts més,
no podran veure mai.
Per nosaltres, per els que no hi són i per els que vindran,
cridem ben fort per callar les veus que no volen donar-nos el que és nostre i
que fa tants anys que ens varen prendre.
12 comentaris:
Ho em de aconseguir, per ells, per la seva memòria, per nosaltres, pels que vindran....
Una abraçada,Joan ( per mi també és un dia de conflictes emocionals... el meu fill hi seria a primera fila,com sempre, i jo no hi puc ser perque ell no hi és, contradiccions de la vida.)
Punters a la mà, de punta a punta de la Meridiana, farem punta a la República Catalana.
Sense oblidar mai els que no hi podran ser.
Tu tens encara més motius que la majoria per anar-hi, malgrat la tristesa. Hi vas per tu, pels teus fills, i especialment per ella.
Avui m'has emocional i m'has fet plorar, Joan.
Tots tenim persones molt properes que no hi podran ser. Per ells i pels que vindran, nosaltres hi som i perseverarem fins al final.
Una abraçada. Ens apleguem a la Meridiana!
Recordo el teu post de fa un any, entenc que sigui un dia estrany...
Nosaltres també hi serem, coi, hem de pintar el punter!
Això és el més trist Joan, que molts i moltes que han lluitat tota la vida per aquesta il·lusió, no ho podran veure...Els que encara som aquí, hem d'agafar el seu relleu pensant en ells, en nosaltres i en els que vindran...
Petonets.
Me'n recordo que vas explicar-nos-ho. Ara toca seguir i anar a la via.
Jo aquest 11S també pensaré en gent que no hi podrà ser.
Desitjo que la vostra veu l'escoltin fins als que tenen les orelles sords.
Sempre hem de tenir el record dels que han estat i l'esperança dels que ens seguiran.
en certa manera Joan potser la teva mare i el meu pare ( encara que no n'és l'aniversari des seu traspàs) hi seran amb nosaltres avui aixecant el seu punter des del cel estant !
via lliure!
Crec que sempre hi és, la teua mare, en tots els moments que demostres aquesta serenor i valentia. La llengua amb què ho expliques en dóna fe.
Una llarga abraçada, salero.
Em de ser-hi, pels que ja no hi són i pels que vindran!
Publica un comentari a l'entrada